Acceit cinqué premi Dragó del Puig, de Sonia Ubab López


I LA LLUNA VA SOMRIURE

Des de temps immemorials, l’home ha inventat contes i transmés llegendes a generacions posteriors sobre els esdeveniments inexplicables. Hui en dia, en ple segle XXI, seguim delectant-nos amb històries sobrenaturals, intentant trobar-los una explicació coherent, o simplement, deixant-nos arrossegar inconscientment per eixa màgia que les embolica i que ens porta als nostres primers temps. Temps en què el ser humà era una peça insignificant dins del gran puzle que formaven tots els habitants de la Terra. En totes les cultures dels cinc continents hi ha estes històries que, a vegades, recopilem en fantàstics volums i que formen part dels Contes Universals.

Sobre la Lluna s’han contat infinitat de relats i llegendes que exalçaven la seua bellesa i misteri. Nit darrere de nit, el disc de plata creua la l´espai celeste, creix, decreix, mor i ressuscita. Açò va fascinar els primers hòmens, però també es van adonar de la influència de l’astre fred sobre les aigües. La Lluna regia les marees, per tant, també tenia poder sobre la pluja, de la que depenia el creixement de les collites.

Però no obstant, també hi ha moltes d’estes històries que la relacionen amb les llegendes d’hòmens llop i vampirs, perquè suggerixen que les horripilants transformacions sempre tenen lloc quan la Lluna està plena. També se la considera misteriosa i inabastable, i que és allí on viatgen les promeses trencades i les intencions que mai són dutes a terme.

Però, per què en alguns casos se l’exalça fins a deïficar-la i en altres se la considera la germana del dimoni?. Mai ho sabrem, perquè les creences i els mites van nàixer dels hòmens per a explicar precisament el que no entenien, però que regia les seues vides com per art de màgia, i que sense la seua influència no hagueren sobreviscut.

La història que vos vaig a contar a continuació és ben diferent. Perquè en ella, la protagonista és la Lluna, i ella, des de la seua privilegiada situació, ha observat l’home i a tot el que li rodeja des del començament dels temps, i sap dels seus somnis i anhels, i dels seus infortunis i temors. I qui sap fins a quin punt, en més d’alguna ocasió, no haurà tocat amb la seua màgia el transcurs dels esdeveniments? La resposta a esta pregunta està en el cor dels somiadors, en el de tots aquells que algun dia van clamar al cel, a la llum de la Lluna, les seues il·lusions i esperances, i van obtindre resposta. I comença així:

Era una setmana plujosa, gris, i el comunicat meteorològic encara anunciava que seria per a llarg. El vehicle, encara sent tot terreny, va tindre dificultats per a arribar. D’ell, es van baixar tres individus que van recórrer el lloc amb les seues mirades.

_ Està pitjor del que creia. Acíhi ha treball per a una bona estona_ Va exclamar un d’ells.

Muntons de ferros, panells, bidons i fems metàl·lics s’amuntonaven sense orde, mig ocults entre la mala herba que ho havia invadit tot. I, entre tot aquell caos, destacava un vell semàfor, alt, imponent, etern vigilant d’aquell lloc, que pareixia observar-los. Un dels homens es va acostar a ell, i després d’un breu examen, va comprovar que no funcionava. El fluid elèctric havia quedat tallat a causa de les incessants pluges i tempestats. No ho tornarien a reestablir fins allí, tenint en compte el nou pla per a la neteja de la zona que s’havia votat en l’Ajuntament.

El semàfor va observar detingudament aquells tres hòmens. Coneixia a dos d’ells, els més alts. Havien format part de l’equip tècnic de la constructoraque va dur a terme el projecte de l’ampliació del polígon industrial, que finalment va fracassar. Feia tant de temps…

Li van vindre a la memòria els seus millors dies com a semàfor, perquè ell havia sigut important. Va recordar quan dirigia el trànsit a la Plaça dels Coloms, el seu primer destí. Va ser el primer semàfor que van portar al poble i , des del seu emplaçament, al costat de l’Ajuntament, havia sigut partícip de totes les conversacions privades que arribaven a les seus oïdes des dels despatxos.

Recordava perfectament els preparatius per a la construcció d’un gran laboratori científic, projecte que va mobilitzar a una infinitat de grups ecologistes que van armar un gran rebombori social. De totes parts del país van acudir a les mobilitzacions programades en contra de la seua construcció. I ell allí, sempre vigilant des de la seua altura. La seua comesa principal era regular el pas dels pesats transports de materials per a les obres, gegantines flotes sobre rodes que armaven un soroll ensordidor. La zona es “va netejar” de vegetació; van talar els arbres, van cremar les males herbes i van desviar el curs del riu més al sud. Açò, i el continu anar i vindre dels camions, hi havia desproveït per complet de vida animal diversos quilòmetres a la redona.

Però alguna cosa va eixir malament, tal vegada els ecologistes es van eixir amb la seua. Va passar el temps i un dia van deixar d’acudir els obrers i les pesades màquines. I ell es va quedar sol, silenciós…

Les males herbes, les molses i algunes xicotetes flors, van perdre la seua por i, tímidament es van deixar veure. Això va atraure de nou els pardalets i xicotets rosegadores, i prompte un nou món es va obrir als seus ulls.

Allà, en l’altura, podia vigilar cada un dels seus moviments. A poc a poc, el paisatge va anar transformant-se de nou, inclús ell mateix va començar a formar part d’aquell lloc i a conéixer i distingir a cada un dels seus habitants.

Una nit clara, sense núvols, va quedar fascinat per aquella esferail·luminada que surava en l’aire. Havia sentit parlar d’ella, però mai l’havia vist tan de prop i tan nítidament.

_ Hola!_ li va dir el semàfor, armant-se de valor.

_ Hola!_ li va contestar l’esfera des de l’altura._No em coneixes? Sóc la Lluna.

_ D’on véns? He observat que mai et quedes ací massa temps.

La Lluna es va llançar a riure, i el semàfor va pensar que era la rialla més bonica que mai havia sentit.

_Bobo, es nota que no em coneixes. Jo balle al ritme del cicle rotatori de la Terra. Porte fent-ho des que el món és món, sense parar; formem un bon equip. En una sola nit recórrec centenars de quilòmetres i, al meu pas, les nits s’il·luminen amb una tènue claredat que inspira els poetes i artistes. M’encanta el meu treball.

_ Quina meravella!_ li va contestar el semàfor._ I no et canses?, tant d’anar i vindre ha de ser esgotador.

_ Ja ho crec que cansa! Però la recompensa no té preu. En el meu camí he sigut partícip dels esdeveniments més meravellosos que han ocorregut en este planeta des dels temps més remots. Recopile històries de tot allò digne d e ser contat, i les guarde per a la posteritat. Escolta, et posaré un exemple: fa molts milers d’anys, “l´home”, el que tu i jo coneixem ara, era molt diferent. No era més que un animal, un depredador, però en la seua evolució va aprendre a cultivar la terra i a arreplegar els seus fruits. Per a això, va haver d’inventar-se el concepte “temps”, saber quan sembrar per a poder recol·lectar les collites més fructíferes, d’això depenia la seua supervivència. I ací estava jo, per a ajudar-lo i ensenyar-li la màgia dels cicles de les estreles i de la Lluna. Ho entens? Era com marcar el compàs d’una melodia, cicles que es repetixen constantment. Però, en el seu avançar, va haver-hi un moment que l’home es va tornar superb. Va creure que ja sabia massa i va desoir la crida de la Naturalesa i els seus missatges, i es va apartar un poc d’ella.

_I no estàs trist? _li va preguntar el semàfor al sentir en la seua veu un to de melancolia.

_ No, res d’això! Encara queda molt que fer, els bons sentiments i els somnis purs, sense egoismes ni malícies, han de continuar sent atesos, recorda que forma part del meu treball_ I dit açò, li va guinyar un ull, somrient-li.

I així, nit darrere de nit, la Lluna i el semàfor van entaular una gran amistat, a la que es van unir desenes de xicotets espectadors que es delectaven amb els relats que els contava la Lluna. Històries extraordinàries d’altres llocs, de països llunyans, alguns molt freds d’eterns gels, altres càlids i exuberants. Contes i llegendes extraordinaris de fascinants personatges.

Ara, amb l’arribada d’aquells tres hòmens, el semàfor va témer pel que poguera succeir. Va estar tot el matí espiant els seus passos i el seu deambular d’ací cap enllà i, de tant en tant, fins podia sentir les seues conversacions. Els seus plans eren emportar-se tot allò que poguera ser utilitzable. L’endemà tornarien els camions per a carregar-ho tot.

A poqueta nit, quan els obrers se´en van anar i els pardalets van tornar als seus nius per a passar la nit i els rosegadores es disposaven a donar el seu passeig nocturn, els va reunir i els va contar les males notícies. Després de tant de temps, tornaven a pertorbar la pau d’aquell lloc. Aquella nit més que mai, l’ull vigilant del vell semàfor va vetlar el somni de tots els seus amics.

_Lluna, t’he de contar una cosa molt important que ha passat avui_ Va dir el semàfor res més veure a la Lluna dibuixar-se en el cel.

_Ho sé, amic meu, ho he escoltat tot_ Li va contestar la Lluna.

I encara que eixa nitla Lluna es va esforçar per regalar les oïdes al semàfor amb les seues històries, a ell li van saber a desencant i preocupació. La Lluna ho va notar, i, al despedir-se a l’alba, el va tranquil·litzar amb paraules amables. Prompte van arribar els operaris i el semàfor va albirar a la llunyania un gran núvol de pols i fum. Sense perdre temps, va donar la veu d’alarma i muntons de xicotets animals van eixir en tropell dels seus caus i van fugir buscant un lloc segur on passar el dia sense ser vistos.

I el semàfor va quedar sol, en silenci, sempre vigilant, aguditzant les oïdes per a assabentar-se dels plans d’aquells hòmens. El sòl s’estremia. Un, dos, tres….fins a nou d’aquelles màquines!.

Els obrers van començar el seu treball. Parlaven entre ells amb rialles i bromes; conversacions trivials de les seues famílies, del partit de futbol del diumenge, de com estava de car tot…, però res que a ell li interessara. Només una idea li rondava ara en el cap: Què havien planejat per a ell?

Aquell infern va durar diverses setmanes, i ni una sola notícia sobre el seu destí, era desesperant. Però una vesprada van tornar els tres hòmens del tot terreny. Un d’ells va estar comentant amb els obrers sobre la marxa del treball i, després, dirigint-se als altres dos, els va dir:

_Açò està acabat!. Demà vindrem pel que queda i ens emportarem també el semàfor, ací ja no cal per a res.

DEMÀ, demà, demà…Una vegada i una altra aquella paraula va colpejar els seus pensaments com un gran martell. Absort, no es va adonar de l’anada dels tres hòmens, ni dels obrers al finalitzar la seua jornada.

DEMÀ, demà se l´enportarien. Seria la seua última nit al camp, amb els seus amics.

Va caure la nit i, angoixat, va haver de lluitar contra els seus pensaments. Un nou sentiment, que fins llavors no havia experimentat, s’estava apoderant d’ell, la por. Havia de trobar la manera de quedar-se allí per sempre!.

_Lluna!, quant has tardat hui, precisament hui, ja no em queda temps…_li va dir el semàfor.

_Estic ací per a ajudar-te, no tingues por_li va contestar la Lluna.

_Pero ajudar-me com?, amb les teues històries?_li va retraure el semàfor, quasi enfadat.

_Una vegada et vaig dir bobo te´n recordes? Llavors ja et vaig dir que em coneixies ben poc. _ Li va respondre la Lluna._ Hui no vaig a contar-te cap història. Els contes de remots llocs, de personatges fantàstics, s’han acabat. Hui només estic per a tu.

_Lluna, perdona’m per haver dubtat de tu, però no veig la solució. Demà_Ploriquejà el semàfor.

_Escolta´m bé, no has aprés res dels meus relats? Els seus protagonistes van ser personatges reals que, com tu i jo ara, van existir en un lloc i un moment determinats. Les seues proeses i gestes, i també els seus infortunis i tristeses, van ocórrer fa molts anys en alguns casos, i a penes uns dies, en altres. I ací estava jo, per a escoltar-los i ajudar-los, com a tu ara. Si creus en la meua màgia, si creus en els teus somnis i amb això podem fer que el món siga un poc millor, ha arribat el teu moment. Si el teu desig és prou fort podrem aconseguir que es faça realitat, i de la teua història naixerà un conte meravellós per a regalar les oïdes de tots els que ho escolten en tots els confins de la Terra. Ocórrega el que ocórrega aquesta nit, promet-me que sempre em recordaràs. Fins sempre amic meu.

Confós per les paraules de la Lluna, el semàfor va entrar en un somni estrany, un tràngol vertiginós que pareixia no tindre fi. Va somiar i desitjà amb totes les seues forces formar part d’aquell lloc per sempre. I llavors, va ocórrer. Era ben avançada la nit quan un tremolor va sacsar tot el lloc; després, un gran cruxit. Expectants, centenars de diminuts ulls van aguditzar la vista en la foscor, i van ser muts testimonis d’aquella meravella. Després va tornar la calma i el silenci.

A penes despuntat el dia, van arribar els obrers.

_Has equivocat el camí!_ Li va recriminar un dels seus companys, al conductor de la pesada màquina.

Confosos i sorpresos, els treballadors van abaixar del vehicle i, bocabadats, van contemplar amb admiració aquell gran arbre que obstruïa el camí. Què havia ocorregut?. La pregunta mai tindria resposta, perquè un gran secret aferrava aquelles arrels en la terra per sempre.

I desdibuixada ja per les llums del nou dia, la Lluna, satisfeta, va somriure.

 FI

 SIGNAT: PISCIS

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s