Sócrates, castigado de cara a la pared por la reválida

El profesorado de Filosofía defiende los «valores instrumentales» que aporta al desarrollo de los jóvenes esta asignatura frente a la marginación de la misma en las sucesivas reformas educativas

Valencia vivió el pasado 7 de octubre la primera manifestación espontánea en toda España contra las reválidas de ESO y Bachillerato de este curso. vicent m. Pastor

El despropósito de la nueva reválida del Bachillerato Lomce, en la que miles de estudiantes valencianos se examinarán de Filosofía un año después de haber estudiado esta asignatura, llega tras un cuarto de siglo de reformas y contrarreformas educativas en las que tanto PSOE como PP han ido marginando cada vez más a la «madre de todas las ciencias».

¿Quién teme a la filosofía? ¿Qué pánico despierta en nuestros gobernantes, no sólo en Madrid sino también en el Palau de la Generalitat, para que en las cuatro reformas y contrarreformas educativas que se han lanzado tanto el PSOE como el PP en los últimos 25 años la madre de todos los saberes tenga un papel cada vez más marginal en el Bachillerato? La respuesta que ofrece el director del departamento de Filosofía de la Facultat de Filosofia i Ciències de la Educació de la Universitat de València (UV), el catedrático Vicente Sanfélix, es en sí un lamento: «La educación en España ha sido una guerra constante entre el PP y el PSOE, y en esa contienda los filósofos hemos tenido la mala suerte de que la Filosofía haya sido el frente de batalla al identificarla como una asignatura ideológicamente cargada».

«El PP -prosigue- siempre ha visto la Filosofía como la correa de transmisión de los valores del PSOE, mientras este último partido ya desde los tiempos de Julián Besteiro es eminentemente positivista y por tanto refractario a la filosofía, cuando no hostil, al anteponer por delante de la misma a todas las ciencias sean del tipo que sean».

«No hay que olvidar que el gran hachazo a la enseñanza de la Filosofía se lo dio la Logse socialista», la Ley Orgánica General del Sistema Educativo (1990) del tercer gobierno de Felipe González, apunta Juan Armenteros, profesor de esta asignatura en el Instituto público de Educación Secundaria (IES) El Saler de Valencia que lleva 30 años impartiendo esta asignatura.

Sanfélix califica de «socrático» el maltrato al que se está sometiendo la filosofía en Bachillerato al recordar que Sócrates, el padre de la Filosofía, «fue perseguido por los tiranos pero condenado a muerte por los demócratas». «Los filósofos somos incómodos para los políticos», apunta Agustín Zaragozá, profesor de Filosofía del IES Sanchis Guarner de Silla.

Rampante «deinde philosophari»

Sanfélix, Armenteros y Zaragozá encabezan la revuelta de los filósofos valencianos contra este deinde philosophari rampante que, de momento, se ha plasmado en una carta al conseller de Educación, Vicent Marzà, que en apenas 10 días han suscrito más de 150 profesores de Filosofía de Secundaria de toda la Comunitat, así como de este grado que imparte la UV y de los grados de Humanidades de la Universidad de Alicante (UA) y de la Jaume I (UJI) de Castelló.

La misiva rechaza el despropósito de que en la reválida del Bachillerato de la Ley Orgánica de Mejora de la Educación (Lomce) del PP, que se estrenará el próximo junio, miles de estudiantes valencianos se examinarán de Filosofía tras un año entero sin estudiarla. Una crítica que hacen extensible también a la Conselleria del Educación del tándem Compromís-PSPV por no haber impedido dicho sinsentido convirtiendo la optativa de Historia de la Filosofía de 2º de Bachillerato en una troncal obligatoria, como sí han hecho la mayoría de autonomías contrarias a la ley Wert.

Este manifiesto en defensa de la Filosofía, aparte del profesorado de la materia, también ha suscitado la adhesión de más de 400 docentes de otras asignaturas e incluso el respaldo en bloque de todo el claustro de tres IES.

Sanfélix reivindica que la Filosofía vuelva a tener un papel protagonista en Secundaria con una cita del Fausto de Goethe: Lo que tus padres te dejaron en herencia, hazlo ganancia propia que puedas poseer. «La herencia de nuestros antepasados es la cultura, y educar es apropiarse de dicho legado, en el que la filosofía es una parte fundamental». «Tan importante es Homero como Platón, Shakespeare como Locke», subraya.

Valores instrumentales

Estos tres docentes defienden los «valores instrumentales» que aporta la filosofía al «aprender a aprender» que debe ser la educación. «Mejora la capacidad de lectura profunda, así como la capacidad de argumentación al trabajar cuestiones conceptualmente abstractas y complejas, lo que permite desmontar los argumentos falaces», dice Armenteros. Zaragozá añade que «aumenta la inteligencia individual y colectiva» y ayuda a luchar «contra los prejuicios con que los alumnos vienen cargados de casa». Sanfélix matiza que «no se trata de negar los prejuicios, sino de sacarlos a la luz y reflexionar sobre ellos, pues esa es la esencia de la filosofía». Y aquí, incide el catedrático, «es donde está el problema, que vivimos en una sociedad donde la reflexividad no está al alza, ni siquiera en los políticos». «Reflexión equivale a sentido crítico», recalca Zaragozá.

Hay quien sostiene que la Lomce, gestada en plena crisis económica, relega la filosofía porque no la ve útil para mejorar la empleabilidad de los jóvenes. «Eso es una falacia», replica Armenteros: «Las destrezas que enseña la filosofía son muy útiles, hasta para el emprendimiento que se quiere potenciar, pues razonar bien para la praxis es importantísmo». Y todo esto, concluye Sanfélix, sin olvidar lo que aporta «al desarrollo humano».

http://www.levante-emv.com/comunitat-valenciana/2016/10/23/socrates-castigado-cara-pared/1482992.html

“El col·legi no hauria de colonitzar la vida familiar”

El sociòleg Mariano Fernández Enguita qüestiona els deures, però sosté que, en cas d’haver-n’hi, han de ser diversificats i personalitzat 

Mariano Fernández Enguita dirigeix el grup d’Estudis i Anàlisi de Sociologia de l’Educació de la Universitat Complutense de Madrid, on ha investigat sobre desigualtats escolars, l’organització dels centres i la professió docent. Aquest dissabte ha participat en les jornades Aprenentatge 360o, organitzades pel Col·legi Montserrat.

–Vostè està a Barcelona participant en un fòrum d’intercanvi sobre com ha de ser l’educació del segle XXI, ¿creu que tenen cabuda els deures escolars en aquests models?

–No pot ser que el col·legi colonit­zi la vida familiar, que les tasques escolars envaeixin les llars només perquè les escoles han decidit concentrar els seus horaris i es trobin que han de donar feina per fer a casa. Dit això, jo opino, de totes maneres, que no existeixen fórmules homogènies i que els nens també poden realitzar petites tasques fora del col·legi.

–¿Com quines?

–Doncs per exemple treballant fora de l’aula un projecte. No com una cosa que imposa el professor. Si partim del fet que l’ensenyament es va fent cada vegada més diversificat i personalitzat, més adaptat al ritme d’aprenentatge de cada alumne, hi haurà estudiants que potser necessitaran reforçar alguna àrea i això sí que es podria fer a casa.

–¿Li sembla que les escoles i en particular els mestres estan preparats per treballar d’aquesta manera, amb les anomenades noves metodologies?

–El sistema educatiu espanyol té recursos, està ben dotat perquè anys enrere es va fer un esforç molt important… Amb el que hi ha ara es poden fer moltes coses. No comparteixo el discurs que no hi ha recursos o mitjans, el problema és que s’ha de saber com usar-los.

–Llavors, ¿potser s’hauria d’incidir més en la formació dels mestres, tant pel que fa a la inicial com la permanent?

–Comparteixo l’opinió d’aquells que defensen que l’accés als estudis de Magisteri sigui més exigent i selectiu. Tindrem millors professors si som capaços d’atraure els més motivats i els més capacitats. I respecte a la formació permanent dels docents que ja estan en exercici, ¿què vol que li digui? És una responsabilitat individual de cada professor seguir formant-se. La veritat és, s’ha de reconèixer, que l’Administració tampoc posa les coses fàcils i que la formació permanent s’ha burocratitzat molt.

–¿Què hauria de fer l’Admi­nis­tració?

–D’entrada, recuperar els nivells d’inversió que hi havia fa uns anys, però per tornar a portar a terme ­inversions de manera eficaç i eficient. I estimular la innovació, encara que en aquest assumpte cada centre ja disfruta d’autonomia per poder-ho fer. Les direcci­ons dels col·legis són determinants en aquest tema i per això l’escola concertada va, en la majoria dels casos, per davant de la pública en la incorporació de noves metodologies, perquè té plans i recursos per innovar.

–¿Com afectaran les revàlides a aquestes experiències innova­dores?

–Evidentment, les revàlides imposaran en molts centres l’efecte que coneixem com d’adaptació a l’examen, fet que condiciona la manera d’ensenyar. S’ha de canviar la manera d’avaluar l’alumne, però no crec que la revàlida sigui la solució. Jo sóc més partidari de les repesques o els exàmens de segona oportu­nitat.

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/societat/maria-fernandez-enguita-deures–no–haurien-colonitzar-vida-familiar-5579557

Deures, d’entrada no

Els pares inicien accions per exigir que es redueixi la càrrega de tasques de l’alumne

Si l’aprenentatge està a tot arreu, com asseguren la majoria de pedagogs, si els nens poden aprendre sortint a passejar, anant a comprar a una botiga pròxima o ajudant els pares a la cuina, ¿per què els professors segueixen entestats a posar deures? Si les tasques que els estudiants han de resoldre a casa són exercicis repetitius i memorístics, que es donen de forma general a tota una classe sense tenir en compte el ritme d’aprenentatge de cada alumne, “aquests deures tenen poca raó de ser”, reflexionava recentment Maria Vinuesa, membre de la junta de l’associació pedagògica Rosa Sensat.

Coincideixen amb ella, i de forma gairebé clamorosa, més de 12.000 associacions de pares d’alumnes, agrupades en la confederació Ceapa, que aquesta setmana han començat a enviar als col·legis públics dels seus fills cartes demanant als mestres que alliberin els nens d’haver de fer tasques escolars durant els caps de setmana de novembre. El boicot es fonamenta en l’argument que els deures són un mètode pedagògic “injust, ineficaç i contraproduent”. També aquesta setmana, el PSOE ha presentat una iniciativa al Congrés per crear una comissió que reguli els deures.

EL MODEL FINLANDÈS

“Hem demanat moltes vegades asseure’ns a debatre sobre els temps escolars i els mètodes d’ensenyament que necessiten i mereixen els nostres fills”, argumenta la Ceapa. Són “temps i mètodes”, insisteix la confederació, “que en països que aconsegueixen millors resultats educatius, com Finlàndia o Alemanya, fa temps que ja tenen adoptats i que els permeten educar millor, ensenyar millor i respectar a la vegada els drets dels menors”, afegeix l’entitat, que a Catalunya té com a associada la federació d’associacions de pares d’alumnes d’educació secundària (Fapaes).

L’OCDE avisa que uns deures mal dissenyats amplien les desigualtats socials entre alumnes

Els impulsors de la innovació pedagògica, les escoles que estan implantant noves formes d’ensenyar, basades en mètodes que situen l’alumne en el centre de l’aprenentatge, són un altre dels col·lectius detractors dels deures, almenys en el seu format tradicional.

Perquè aquí, adverteixen alguns pedagogs, s’obre un altre debat: ¿de quin tipus de deures parlem? Des del moment en què aprenen les seves primeres paraules (i ho fan a casa) fins quan van al teatre o fan una excursió amb la seva família, “els nens no paren de fer deures, perquè estan aprenent permanentment”, constata el filòsof i pedagog Gregorio Luri. Aquests són els deures bons, segons definició de Luri. Són les tasques que totes les famílies haurien d’estimular i animar que els seus fills realitzin.

“El problema és que aquests aprenentatges els fan a ritmes molt diversos segons el seu nivell socioeconòmic”, reconeix el pedagog, que alerta, com ha fet també l’OCDE, del risc que les tasques escolars (com les activitats extraescolars) contribueixin a ampliar la bretxa entre els estudiants de nivell socioeconòmic alt i mitjà i els alumnes que pertanyen a famílies més desafavorides.

TASQUES ADAPTADES AL RITME D’APRENENTATGE

Per això, cada vegada són més els experts que recomanen als professors que facin un pas endavant cap a l’ensenyament personalitzat, “que va més enllà de l’aprenentatge per competències, que és el que s’ha estat implantant aquests últims anys”, assenyala Ismael Palacín, director de la fundació Jaume Bofill. La personalització de la formació implicaria uns deures adaptats al ritme d’aprenentatge de cada alumne, en funció de les seves necessitats educatives.

L’OMS alerta de l’estrès que genera un excés de tasques, a les quals els espanyols dediquen sis hores i mitja setmanals

Mentrestant, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) ha llançat advertències sobre el tema, avisant de l’alt percentatge d’estudiants espanyols que pateixen estrès per culpa dels deures. Ho xifra en fins al 70% en les noies de 15 anys, un dels més alts d’Europa. De mitjana els nens espanyols dediquen sis hores i mitja setmanals a realitzar tasques escolars a casa.

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/societat/deures-entrada–no–boicot-pares-reduccio-carrega-tasques-alumne-5580351