Formació en claustre: contenció emocional


Cada centre hauria de disposar d’un temps setmanal o quinzenal per reflexionar sobre les seves pràctiques i vivències, per repensar com estan fent i com estan vivint la seva feina

Joan M. Girona

S’està parlant bastant, sobretot en ambients escolars, d’innovació i una mica també de canvis i fins tot de transformació de la manera d’ensenyar. No caldria recordar-ho: un element bàsic per a qualsevol canvi són les persones que es dediquen a l’ensenyament. I, clar, s’han de formar. Però com?

No sabem què farà gran part de l’alumnat actual quan entri al món del treball, segurament les feines que els tocarà encara no s’han inventat. Una elit tindrà situació estable i privilegiada i la majoria, situació inestable i precària: per a això prepara el sistema d’ensenyament actual. Per a això s’han elaborat la LEC i la LOMCE.

Davant aquesta situació, és útil la formació que es fa?

El futur que espera a l’alumnat que està a les aules no és clar. Mestres i professorat han de repensar què han d’ensenyar, caldrà pensar i preveure comensenyar. I aquest com no es refereix només a aspectes didàctics, metodològics o organitzatius, que també, sinó sobretot a la manera de relacionar-se amb l’alumnat, a la manera d’acompanyar i acollir infants o adolescents que es troben en situació incerta.

Han aparegut i s’han generalitzat les tecnologies digitals, i cal tenir en compte fins a quin punt el seu ús quotidià està canviant les capacitats cognitives, les maneres d’aprendre i les relacions socials; però mentre la naturalesa humana no canviï, les emocions, els sentiments i les relacions entre persones seguiran sent importants. I això inclou les relacions entre professorat i alumnat, entre persones adultes i infants o adolescents.

Hem de recordar que el professorat necessita sentir-se recolzat en allò que fa; i diria que una part significativa dels ensenyants se senten sols. La ingent burocràcia que demana el Departament no ajuda en aquest aspecte i no es percep el suport ni el contacte a nivell personal que tots i totes necessitem; a vegades també hi ha solitud enmig del claustre, enmig dels companys i companyes.

Hipòtesi: cada centre hauria de disposar d’un temps setmanal o quinzenal (una reunió de dues hores per exemple) per reflexionar sobre les seves pràctiques i vivències, per repensar com estan fent i com estan vivint la seva feina. Si hi pot haver una persona externa al centre que assessori o revisi millor que millor.

Qui treballa amb persones (ensenyants, treballadors sanitaris, dels anomenats serveis socials…) viu una situació diferent d’altres que treballen amb objectes inanimats, que poden fer la seva feina tot escoltant música o pensant en altres coses, que acabaran la seva jornada amb un cansament físic significatiu, però que després d’una bona dutxa o d’un descans podran oblidar la feina. La tasca dels que ens dediquem a ensenyar està lligada a tractar amb persones. I això ens implica el cos i l’ànima que em deien de petit. Implica raó i emocions. Interessos i il·lusions; pors i satisfaccions; angoixes i alegries… Qui treballa en relació amb persones s’hi ha de dedicar plenament, amb les seves emocions a més dels coneixements que té, en sigui conscient o no. Per tant, en acabar la jornada el seu desgast no és tant un cansament físic però és més intens. Costa més desconnectar de la feina, de les preocupacions del dia. Per salut mental es fa necessari repensar el que s’ha viscut, no només el que s’ha fet.

En aquesta línia crec que la formació que es fa, majoritàriament, és insuficient. Els aspectes relacionals, emocionals de la nostra feina no es tracten gaire, malgrat sembla que estiguin de moda. O bé, es tracten de manera teòrica, separats de les vivències diàries, de les relacions quotidianes amb els companys i companyes del claustre i amb els infants o adolescents que tenim a les aules. Potser seria més eficaç la hipòtesi proposada: dedicar un temps, dins l’horari, a reflexionar conjuntament amb tot el claustre sobre la nostra tasca. Il·lusions, pors, èxits, fracassos… Si a més a més, hi pot haver la presència d’una persona aliena al claustre que ajudi a repensar des de fora sobre el que ens està passant, encara millor. (Hi ha alguna escola que, sense cap suport, ho fa, hi dedica temps i despesa econòmica). Les administracions farien bé en invertir en aquest tipus de formació. A les escoles es funcionaria de maneres més exitoses, mestres i professorat treballarien amb més tranquil·litat i eficàcia, l’alumnat en sortiria beneficiat. En moments d’incertesa com són els que estem vivint es fa més necessària aquesta reflexió i ajuda mútua.

Des de les administracions educatives no es té en compte aquesta perspectiva. No només des del començament de la falsa crisi que ha permès desmantellar els serveis públics; durant els anys de vaques grasses tampoc es valorava la necessitat de gastar recursos en aquest tipus de formació: una formació que sí que aniria al nucli de la feina d’ensenyar, d’ajudar infants i adolescents a aprendre i a créixer com a persones.

Si ningú no s’atura a pensar-ho, a compartir-ho amb els companys i companyes passen desapercebudes les situacions que anem vivint. No és bo no gaudir amb les alegries; no és bo no pensar amb les frustracions. És bo compartir amb els altres allò que ens va bé, que ens agrada i allò que no ens va tan bé, que ens molesta, que ens neguiteja. S’ha dit i repetit que en les etapes obligatòries és tan important allò que s’ensenya com la manera d’ensenyar-ho; que és bàsica la relació que establim amb el nostre alumnat; amb el grup i amb cadascun dels nois i noies presents a l’escola. Volem que les criatures o adolescents treballin en grups, col·laborin, i tal cosa implica que el professorat també ho fem. Seria la millor manera de transmetre-ho a l’alumnat. Compartir sentiments i vivències ajudaria a treballar en equip, a col·laborar amb les que tenim al costat cada dia de classe.

Els treballadors sanitaris, que també treballen amb persones, poden disposar dels anomenats grups Balint (grups de reflexió i formació docent), que intenten ajudar els professionals de la sanitat a reflexionar sobre les situacions que viuen; algunes agradables i d’altres molt estressants. És clar que també aniria bé poder fer-ho als claustres. Però sempre surten amb l’excusa del cost econòmic quan una proposta no quadra amb la ideologia dels que manen.

Aquest enfocament faria palès que tots els ensenyants tenim coses a dir, tots i totes sabem exposar el que ens neguiteja, el que ens fa falta, el que ens dóna seguretat. Totes les persones que ens dediquem al difícil, però molt agraït, procés d’ajudar a aprendre tenim quelcom a dir; totes podem aportar a les sessions de reflexió i formació.

Es necessiten idees per innovar, així com recursos per relacionar-se amb la canalla i els adolescents. Per repensar la tasca de mestre, per aprendre més a ensenyar, tothom pot aportar coneixements i experiències. És important millorar i augmentar els coneixements; ho és més canviar i millorar el funcionament de les escoles. Amb la participació de tothom s’aconsegueixen els dos objectius.

http://diarieducacio.cat/formacio-claustre-contencio-emocional/?utm_source=Butllet%C3%AD+web&utm_campaign=980539b38d-EMAIL_CAMPAIGN_2016_11_24&utm_medium=email&utm_term=0_1792201920-980539b38d-157767465

 

 

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s