Projectes de convivència: una resposta (insuficient?) a la desigualtat i la diversitat


El repte que ha d’afrontar la convivència és el de garantir la coexistència pacífica en un mateix espai de persones i grups socioeconòmicament desiguals i culturalment diferents

Xavier Besalú

Des de l’any 2006 tots els centres escolars espanyols han d’elaborar i aplicar un Pla de Convivència que –segons diu la llei- passarà a formar part del seu Projecte Educatiu. Dues consideracions per començar: A què ve la insistència aquestes últimes setmanes, per part de les administracions educatives, entorn d’aquests plans si la norma porta ja més de deu anys en vigor? Algú segueix creient que la prescripció i la redacció de plans –del que sigui- resol els problemes que els han originat?

El protagonisme de la convivència no sorgeix del no-res, sinó que és una resposta, no sé si benintencionada però en qualsevol cas insuficient, davant l’increment, sens dubte desbocat, de les desigualtats amb el risc latent d’un esclat social i davant la constatació de l’heterogeneïtat cultural (lingüística, religiosa, nacional, familiar, de costums i tradicions, etc.) de la societat, vista per sectors importants de la població com potencialment disgregadora. Sorgeix ara que han entrat en una crisi profunda els valors i pilars fundacionals de la Modernitat sense que hàgim trobat encara un substitutiu amb garanties; quan estem en ple procés de debilitament o desmantellament de la seguretat que donaven als ciutadans els Estats del benestar (tant les pensions, com una sanitat o una educació gratuïta, universal i de qualitat, o un treball digne i suficient); davant un individualisme rampant que abomina de qualsevol vincle més o menys estable i que s’enceba àcidament en els qui encara perviuen. No, l’emergència i la insistència en la convivència no són gratuïtes, ni posen el focus en les causes sinó en els efectes de les polítiques socials dutes a terme sense pressa però sense pausa.

El repte que ha d’afrontar la convivència és el de garantir la coexistència pacífica en un mateix espai de persones i grups socioeconòmicament desiguals i culturalment diferents, el de contenir la irritació i la desesperança dels abandonats, dels marginats, dels supervivents, el de fixar i imposar uns límits a aquestes diferències culturals… Perquè els guardians de les essències identitàries no trenquin la baralla i iniciïn una nova croada.

No obstant això, ja que els plans de convivència han d’existir, estaria bé aprofitar-los per fer una escola millor i donar un nou relleu a aspectes educatius sovint oblidats o relegats. Seria el cas de la gestió dels centres, que interpel·la de manera especial als equips directius i al professorat, ja que d’això depèn el clima que s’hi visqui. Entraria aquí la planificació i la gestió dels espais, tant els comuns (patis, passadissos, menjadors, biblioteques, lavabos, de relació i trobada…) com els especialitzats (aules, sales de professors, despatxos per a reunions i tutories…): una bona distribució, manteniment i supervisió són garantia de seguretat i benestar i de comportaments cortesos. El mateix val per als tempos, per als horaris (que poden elaborar-se amb criteris estrictament tècnics o pensant prioritàriament en els alumnes…) i per a l’organització dels recursos humans (la formació dels equips docents, l’assignació de les tutories col·lectives, la coordinació entre el professorat, les sessions d’avaluació…). També forma part de la gestió dels centres la promoció de la participació dels diferents sectors de la comunitat escolar.

Començant pels òrgans del professorat, cada dia més devaluats davant l’aposta evident per restringir les seves competències i limitar-les a la gestió de l’aula; i seguint pels alumnes, la veu dels quals ha de ser demandada i escoltada, i això solament és possible si s’instrumenten els vehicles adequats. També les famílies que, com a responsables últims de l’educació dels seus fills, tenen dret a saber com i perquè actuen com actuen els centres, a dialogar sobre el creixement, els progressos i les dificultats dels seus fills, més enllà d’uns butlletins de notes, que no poden donar més que una informació pobra i simplificada. I el barri, poble o ciutat on se situa el centre, i del teixit social del qual i cultural forma part principal.

Seria el cas també de determinats principis i valors, als quals els plans de convivència podrien atorgar visibilitat i efectivitat si el professorat els discuteix, assumeix, desenvolupa i avalua amb convicció i persistència. Per exemple la coeducació. A la vista de la insuportable violència exercida contra les dones, a la vista també –segons conclou la recerca sobre aquest tema- de les noves formes de control i de violència que els joves i adolescents empren contra les seves companyes, de les dificultats per viure una masculinitat lliure de prejudicis i agressivitats, del sofriment dels alumnes gais, lesbianes, bisexuals, transexuals, intersexuals… Es fa més necessari que mai treballar sistemàticament i a fons per un canvi cultural que desfaci la tradicional divisió de gèneres. L’objectiu és que desapareguin com a normes diferencials que prescriguin hàbits i comportaments diferents segons s’hagi nascut home o dona, de manera que existeixin menys diferències entre el grup d’homes i el grup de dones i, en canvi, augmentin exponencialment a l’interior de cadascun d’aquests grups.

Seria també el cas de la inclusió, un principi present en les lleis, però sumit en aquesta permanent ambigüitat jurídica que fa dir al Tribunal Constitucional que la inclusió queda en suspens si les ajudes que necessita un alumne concret són “desproporcionades o poc raonables”: Quina seria la proporció adequada? I qui la decidiria? Allò necessari per fer efectiu un dret humà pot ser qualificat de poc raonable? Ambigüitat jurídica que se sumeixi a una perceptible hipocresia social, que tolera sense pestanyejar que els serveis tècnics “derivin” a un nombre considerable de nens i nenes cap a les escoles d’educació especial, que les famílies afectades se les arreglin en una solitud ensordidora, que l’alumnat en general no pugui aprendre a conviure amb companys que són molt més que una etiqueta.

Si el professorat encapçalés la reivindicació de fer efectiva, sense més marrades, l’escola inclusiva, si es fes portaveu de la demanda dels recursos personals i materials necessaris per garantir l’aprenentatge de tot l’alumnat, si posés per davant una actitud d’acolliment i reconeixement i no els problemes certs, però que una vegada més acabarien amb l’exclusió dels alumnes amb alguna discapacitat, els plans de convivència haurien demostrat la seva conveniència i oportunitat.

En tots els casos, doncs, des del meu punt de vista, aquests plans haurien d’establir sobretot actuacions del professorat, processos d’autoformació i de revisió del seu propi exercici professional, molt més que accions dirigides a l’alumnat –que també.

http://diarieducacio.cat/plans-convivencia-resposta-insuficient-desigualtat-diversitat/?utm_source=Butllet%C3%AD+web&utm_campaign=c88a1c6c49-EMAIL_CAMPAIGN_2016_11_24&utm_medium=email&utm_term=0_1792201920-c88a1c6c49-157767465

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s