El Día Internacional de la Lengua Materna de este año coincide con la declaración de la ONU de que 2019 es el Año Internacional de las Lenguas Indígenas, las cuales son “importantes para el desarrollo, la construcción de la paz y la reconciliación”.
Demà i dissabte, la cooperativa LaFundició organitza les jornades ‘Quin pati volem?’, amb la participació dels col·lectius Basurama, Makea, Lemur i de l’artista i educadora Cristina Fraser. Les jornades tindran un caràcter pràctic i seran el punt de partida de la transformació dels patis de l’Escola Prat de la Manta i l’Institut Escola Gornal.
La innovació educativa no es limita a l’aula. Tal com diu el pedagog Francesco Tonucci, la presència de nens i nenes en un espai és un indicador de la seva qualitat com a espai públic i habitable per a la resta de la societat. Més encara, la possibilitat de decidir i participar efectivament en el disseny i construcció dels espais que habitem és la manera més autèntica d’exercir el dret a la ciutat que tenim tant adults com infants.
Les jornades Quin pati volem?, adverteixen des de LaFundició –una cooperativa que impulsa i gestiona projectes culturals i educatius–, “no només pretenen estimular el debat amb tota la comunitat educativa de L’Hospitalet (incloent l’alumnat) sinó que es proposen com un punt de partida per encetar un treball efectiu per transformar els patis de l’Escola Prat de la Manta i l’Institut Escola Gornal, així com el de tots els centres que es vulguin sumar a la iniciativa”.
Durant els últims tres cursos l’equip de LaFundició ha treballat amb l’alumnat de l’Escola Prat de la Manta, i en estreta col·laboració amb el seu equip docent, en projectes d’investigació-acció participativa que s’han adreçat a entendre i intervenir l’espai públic des de la perspectiva dels nens i nenes, reclamant alhora el seu paper en la construcció de ciutat. L’elaboració de rutes guiades pel mateix alumnat, acompanyades d’uns mapes creats per elles i ells, o l’organització de programes de ràdio enregistrats a l’espai públic, són alguns dels resultats d’aquests processos d’investigació en el qual la creativitat juga un paper fonamental.
Per la seva banda, l’Institut Escola Gornal ha fet recentment el pas d’escola a institut escola i es troba en un moment de canvi i renovació, motiu pel qual s’ha sumat a la iniciativa, després que el curs passat col·laborés amb LaFundició en un projecte sobre la llengua romaní que va finalitzar amb l’edició d’un diccionari il·lustrat.
Imatge del treball de Lemur amb alumnes de l’Escola Can Fabra per intervenir en el pati de l’escola. Acció realitzada en el marc del programa Cohabitar del Centre d’Art Contemporani de Barcelona – Fabra i Coats.
A les jornades es compartiran coneixements i es debatrà sobre el paper educatiu dels patis escolars i com transformar-los amb la participació de tota la comunitat educativa i dels mateixos infants. Així, es plantejaran qüestions com: són els patis espais estimulants, de descoberta i que fomentin la curiositat i els vincles? Són espais igualitaris i coeducatius? Quin paper tenen els nens i nenes en el disseny i construcció dels seus espais de joc? Els patis són o han de ser un espai públic (sobretot en una ciutat amb molta densitat de població com L’Hospitalet)? O els espais públics poden ser espais de joc?
Per dinamitzar els debats, Lafundició ha convidat a col·lectius i persones com Basurama, Makea, Lemur o Cristina Fraser, els quals, a banda d’aportar una visió crítica sobre la manera com es construeixen els espais que habitem (entre ells, els espais educatius), tenen una gran experiència pràctica en impulsar processos de disseny i construcció participatius.
Basurama, col·lectiu que ha realitzat més de 100 projectes a quatre continents a partir de deixalles, presentarà el treball de disseny col·lectiu de zones de joc al pati de l’IES Miguel Delibes i com ha estat el procés d’homologació d’aquestes zones de joc (les estrictes normatives sobre aquests elements són un dels principals obstacles que es troben per dissenyar i instal·lar elements de joc no estandaritzats i produïts de manera no industrialitzada). A banda, el col·lectiu presentarà la seva guia «Com intervenir un pati escolar».
Projecte artístic de Cristina Fraser i Malarko Hernández, articulat simultàniament com a escultura i ‘adventure playground’ per la commemoració dels 30 anys dels Lost Gardens de Stoke-on-Trent.
Cristina Fraser, artista i educadora anglesa establerta a L’Hospitalet, explicarà què són els adventure playgrounds de Londres, espais de joc autoconstruïts i autogestionats per nens i nenes, una corrent arquitectònica i pedagògica desenvolupada al Regne Unit i a diversos països d’Europa des de mitjans del segle passat.
Per la seva banda, Lemur i Makea mostraran exemples de com ajudar els infants a convertir-se en actors clau en els processos de transformació. Makea és un col·lectiu que des de 2006 treballa en processos participatius de construcció i reapropiació de l’entorn més proper, mitjançant la transformació o reutilització de materials descartats o en situació d’abandonament i a través de metodologies de disseny obert. Pel que fa a Lemur, organització interdisciplinària que va néixer a Barcelona el 2011, el seu treball als patis escolars es fonamenta en la comprensió dels usos que els nens i nenes fan de l’espai construït, com s’hi mouen i quina mena d’interaccions s’hi donen.
Les jornades, que comptaran també amb diversos tallers adreçats a nens i nenes i les seves famílies, a més d’un dinar popular per finalitzar, són possibles gràcies al suport de la Fundación Daniel y Nina Carasso i de l’Oficina de Suport a la Iniciativa Cultural de la Generalitat de Catalunya.
Quina és la tasca prioritària per una direcció de centre? El director o directora hauria de ser el pal de paller on es puguin recolzar les persones que formen la comunitat educativa. Mai una reunió ni una gestió burocràtica hauria de passar per davant d’escoltar una criatura, un familiar o una mestra.La burocràcia se’ns menja
Joan M. Girona 18.02.2019 – 08:14
Jubilat, recordo els anys de director d’escola i més tard d’institut. Parlo amb amics i amigues que estan actualment a direccions de centres escolars. M’esborrona el temps que han de perdre amb les tasques burocràtiques. Han augmentat exponencialment des de la meva època, anys 80 del segle passat a primària i anys 90 a secundària. Tot el temps que han de gastar omplint aplicatius i altres paperasses és temps manllevat a l’atenció i l’acompanyament als companys de claustre, a l’alumnat i a les famílies del seu centre.
Recordo una anècdota: quan els serveis territorials de Barcelona van començar a fer servir ordinadors, les cues que es feien a registre van augmentar. Ara gairebé tota la burocràcia es fa digitalment, però és tan nombrosa que supera la dedicació que ens exigia quan es feia només en papers.
Això em fa pensar en quina és la tasca prioritària per una direcció de centre. El director o directora hauria de ser com el pal de paller on es puguin recolzar les persones que formen la comunitat educativa… i això necessita temps de dedicació i tranquil·litat per poder fer-ho. Les companyes i companys del claustre han de sentir-se acompanyades i rebent el suport humà i professional de la direcció. M’adono que potser estic encallat en el meu passat recent: tots els meus anys de director vaig ser elegit per tot el claustre. Va ser un element important perquè la tasca es pogués fer de la manera que comento. Saber que gaudia de la confiança dels meus companys i companyes.
Les persones que assumeixen tasques de direcció cursen o han cursat un màster per aconseguir l’acreditació necessària. Aquí, com en altres instàncies formatives, hi ha un buit: no es tenen en compte suficientment els aspectes relacionals, d’empatia, d’acompanyament que veiem bàsics per dur a terme una tasca directiva.
Diria que també ha augmentat la quantitat de reunions de coordinació o de presentació de novetats on han d’assistir membres dels equips directius. A més de preguntar-nos per la necessitat i l’eficàcia d’algunes de les reunions, no és acceptable que la persona que dirigeix passi moltes hores fora de l’escola o de l’institut. La seva tasca prioritària és dins de les parets escolars. Li cal conèixer famílies i criatures o adolescents. A primària és convenient que estigui present habitualment a entrades i sortides per poder trobar-les i parlar sense necessitat que hi hagi algun problema o tema a tractar. A secundària és bo que estigui accessible sense horaris estrictes de visita.
Cal que els membres del claustre sàpiguen que poden comptar amb la direcció quan ho necessitin. Les altres tasques no són prioritàries. Mai una reunió ni una gestió burocràtica hauria de passar per davant d’escoltar una criatura, un familiar o una mestra. Les gestions i les reunions poden esperar: l’atenció personal a la comunitat escolar no.
Per què hem de fer, per exemple, tants protocols a l’hora de preparar una activitat que surti de l’edifici escolar? Les normatives de seguretat són necessàries, però també cal pensar que les normes han d’ajudar les persones, no que aquestes s’hagin de sotmetre a unes normatives estrictes que aixafen la creativitat i l’autonomia.
La situació no és només de direccions: tothom qui treballa a ensenyament necessita dedicar hores a emplenar registres, graelles, diversos aplicatius… que tot junt representa una quantitat de temps significativa que sembla que va augmentant dia a dia. Cal dedicar temps a feines burocràtiques (totes no deuen ser necessàries) i restar-lo de preparar les tasques per als alumnes, els quals han de ser el primer objectiu de la nostra tasca; tota la resta és secundari.
Es parla de l’estrès que pateixen alguns docents, amb càrrecs directius o no, cal ser conscients de les capacitats i possibilitats que tenim, incloent-hi el temps que disposem i de les hores per a la nostra vida quotidiana, familiar, civil, social… Cal aprendre a dir que no, a delegar tasques i responsabilitats. La figura de la direcció és important com dèiem, però també ho és la participació i corresponsabilitat de tot el claustre i d’altres persones que treballen al centre.
La tasca d’ensenyar i d’ajudar a l’educació d’infants i adolescents implica les emocions i els sentiments d’ensenyants i d’aprenents. Les relacions que s’estableixen entre unes i altres són bàsiques per a la tasca de mestres i professorat. És un aspecte cabdal que cal vetllar. La direcció ho ha de tenir present i hi ha de dedicar hores i interès. L’ambient que hi hagi en un centre, les relacions entre les persones del claustre i amb les altres persones que treballen o participen de les activitats és molt important per aconseguir els objectius que ens plantegem en els projectes educatius. Si l’ambient d’una escola és fred pot ser molt eficaç, fins i tot pot ajudar a l’organització, però amb un ambient càlid les relacions funcionen millor: les criatures o els adolescents se sentiran més a gust dins de l’escola o l’institut; les famílies percebran una atenció i un acolliment que les animarà a participar o com a mínim a assistir amb ganes a les reunions o entrevistes. En tot això la funció de la direcció és important, deixa la seva petja i influirà en el fet que s’avanci cap a una orientació o una altra.
En un grup càlid sempre hi ha menys conflictes que en un de fred. L’autoestima és quelcom important sobre tot a l’etapa adolescent. Els aspectes emocionals hi són presents en les relacions. Els infants i adolescents necessiten sentir-se valorats. D’aquí el significat de les relacions que s’estableixen entre ensenyants i alumnat. Relacions on hi són presents els aspectes sentimentals i afectius de tothom, adults i infants, i hi tenen força importància. Hom podrà renyar amb més eficàcia si prèviament ha establert una relació d’empatia amb els alumnes que té al seu càrrec. [1]
Aquest paràgraf referit als conflictes amb l’alumnat es pot aplicar al professorat: els conflictes que tenim entre els membres del claustre (tota convivència inclou conflictes) també es poden analitzar des d’aquesta perspectiva i hi podem fer les mateixes recomanacions.
Penso que actualment el Departament dóna importància a la funció directiva però em sembla que es decanta per les funcions de gestor, de cap de personal, de bon administrador… i no té tant en compte el que hem exposat més amunt. Una escola no es pot gestionar com una empresa. Un centre escolar treballa amb persones: alumnat, familiars, professorat, altre personal… I això li confereix una especificitat que no tenen altres treballs. Per aconseguir que els nois i les noies acabin els seus anys de formació preparats per viure com persones adultes, per treballar de manera eficaç i cooperar en la societat, per ajudar a transformar-la en pro de la majoria… la formació integral de la persona és necessària. Com s’ha dit i escrit moltes vegades, els aspectes emocionals són bàsics per créixer i aprendre. Es pot viure sense pensar, sense sentir és impossible. No es pot organitzar o dirigir un institut sense conèixer bé les persones que s’hi apleguen. Si hom ha de passar moltes hores fora del seu centre, si ha de dedicar moltes estones a tasques burocràtiques (la majoria de control i no de millora) el centre no avançarà. Ara que es parla d’innovar: una transformació de debò dels centres passa per dedicar les hores a allò que és essencial. No deixem que la burocràcia se’ns mengi: cal establir prioritats
[1] Girona, JM (2015); Vaig començar a anar escola als sis anys. Edicions de Rosa Sensat. Barcelona, p. 139
Vos convidem i animem a participar activament!
Vos convidem i animem a participar activament!
AMPA Pare Jofré, El Puig. Valencia 