XXXII Trobada d´Escoles en Valencià.
Imatge
Respon
Arxius mensuals: Març de 2019
Una mujer gana el “Premio Nobel de Matemáticas” por primera vez
Karen Uhlenbeck ganó el Premio Abel 2019, también conocido como el “Premio Nobel de Matemáticas”, el martes pasado, la primera mujer en recibir el reconocimiento. El premio la convierte en una de las pioneras para las mujeres matemáticas, junto con Maryam Mirzakhani, la iraní que fue la primera mujer en ganar otro prestigioso premio en 2017, la Medalla Fields, otorgada por la Unión Matemática Internacional.Ver imagen en Twitter
Uhlenbeck receives the #AbelPrize 2019 “for her pioneering achievements in geometric partial differential equations, gauge theory and integrable systems, and for the fundamental impact of her work on analysis, geometry and mathematical physics.” @UTAustinhttp://www.abelprize.no/c73996/seksjon/vis.html?tid=74011 …2.12712:36 – 19 mar. 20191.096 personas están hablando de estoInformación y privacidad de Twitter Ads
La Dra. Uhlenbeck es una profesora estadounidense emérita de matemáticas de la Universidad de Texas en Austin y ganó por sus “logros pioneros” en varios campos de las matemáticas. En una de sus entrevistas reconoció el desequilibrio de género en su campo de investigación y las barreras que enfrentó para continuar con su pasión. De la escuela de posgrado, ella dijo: “Era evidente que no avanzarías en las matemáticas si te relacionabas con mujeres. Nos dijeron que no podíamos hacer matemáticas porque éramos mujeres”. Inclusive cuando había tenido mi doctorado durante cinco años”, dijo más tarde, “todavía estaba luchando por saber si debía ser matemática. Nunca me vi a mí misma con mucha claridad”.
Ella no es la única. En muchos países, aunque entre los graduados hay más mujeres que hombres, las mujeres se quedan rezagadas en lo que refiere a la obtención de títulos de ciencias, tecnología, ingeniería y matemáticas (STEM, por sus siglas en inglés). En Chile, Ghana y Suiza, las mujeres representan menos de una cuarta parte los títulos de STEM.
Los roles y expectativas de género estereotipados en la escuela y en el hogar explican en parte la segregación educativa y profesional. Los procesos de socialización, incluida la orientación profesional deficiente, la falta de modelos femeninos a seguir, la incapacidad percibida en matemáticas y el miedo a pertenecer a una minoría, pueden influir en la disposición de las niñas a elegir ciertas disciplinas.
Las clases deben ayudar a los estudiantes a reflexionar críticamente sobre las normas de género para romper los estereotipos profesionales y abordar la segregación de género. El contenido de la enseñanza debe incluir el mismo número de ejemplos de personalidades femeninas y masculinas que se citan en los libros de texto. Ayudaría a romper el molde si las científicas más famosas fueran abordadas en las escuelas, incluida Lise Meitner, la física que ayudó a descubrir la fisión nuclear en la década de 1930, Rosalind Franklin, quien nos ayudó a entender el funcionamiento interno del ADN y los virus, y Dorothy Hodgkin, quien nos ayudó a entender las moléculas. Hay muchas inventoras femeninas pioneras que también podrían ser parte del currículo, como Sophie Wilson o Mary Lou Jepson.
Un libro de texto estadunidense de 1962
Para abordar la falta de equilibrio de género en la elección de temas, los gobiernos deben considerar la promoción de programas de aprendizaje, tutorías, redes o becas para mujeres en las carreras de STEM. En el Reino Unido, por ejemplo, la campaña Women in Science and Engineering, lanzada en 1984, ha promovido programas de formación-aprendizaje de ingeniería, becas para mujeres que estudian ingeniería, talleres sobre carreras en construcción e ingeniería, recursos para docentes de materias de STEM en las escuelas, y oportunidades de intercambio en redes regionales para ayudar a desarrollar vínculos entre escuelas, universidades y la industria. “Éxito STEM – Nuevas oportunidades para las mujeres”, un programa que está implementando el Ministerio Federal de Educación e Investigación de Alemania, promueve las oportunidades laborales de STEM para niñas y mujeres y financia 50 proyectos con instituciones educativas y de investigación, empresas y asociaciones en áreas como la orientación profesional, la asesoría y el intercambio en redes.
Alternativamente, el programa TechWomen utiliza la mentoría, el intercambio de conocimientos y la creación de redes para conectar y apoyar a las mujeres en STEM de África, Asia Central y Medio Oriente. Las participantes toman parte en mentorías basadas en proyectos en compañías de tecnología líderes en los Estados Unidos y se les alienta a inspirar a otras niñas y mujeres en sus comunidades a seguir sus ambiciones. Desde 2011, han participado 333 mujeres de 21 países, entre ellos Argelia, Camerún, Líbano, Kazajstán, Kenya y Zimbabwe.
Afortunadamente, la segregación de género en las carreras de STEM está atrayendo más atención global, lo que, en sí mismo, puede contribuir de alguna manera a desafiar las percepciones. Los premios, como el que recibió la Dra. Uhlenbeck, también ayudan a mover las cosas, y alteran los estereotipos y las generalizaciones sobre quién puede o no puede realizar ciertas tareas entre nosotros.
Para la Reunión Ministerial del G7 sobre Educación y Desarrollo que se celebrará en París a finales de este año, hemos estado trabajando con los países del G7, diferentes organizaciones internacionales y la sociedad civil para identificar mejores prácticas robustas para la igualdad de género en la educación, abordando una lista de desafíos fundamentales, incluyendo la falta de igualdad de género en la educación STEM. Nos complacerá compartir los resultados con ustedes cuando los tengamos.
Jornadas: El menjador escolar que queremos
Imatge
VI Jornades en defensa de l’escola pública en l’Horta Sud.
Imatge
📚AJUDES MUNICIPALS DE LLIBRES, TRANSPORT I ESTUDIS MUSICALS. Curs 2018/2019.📚
Des del dilluns 25 de març fins el dilluns 8 d’abril poden presentar-se les sol.licituds a LA MARINA, en horari de matí i vesprada. De dilluns a diverndres, de 9 a 14,30 i de 17 a 19,30 hores.
Aprendre de Greta Thunberg
El moviment ‘Fridays for Future’ convida a recordar un llibre de l’antropòloga Margaret Mead publicat els anys setanta (‘Cultura i compromís’); allà l’autora afirmava que hi ha moments que la societat ha d’aprendre dels joves, moments que ells creen i transmeten als adults la novetat.
El llibre en realitat parla tres tipus de cultura. Les cultures postfiguratives, pròpies de societats tradicionals de canvi lent, són aquelles en què els adults saben quins coneixements transmetre als joves i quins valors inculcar-los. El passat i l’experiència dels adults s’imposa sobre les generacions joves i reprodueix les formes de vida de sempre. Ja no estem en aquest model.
Les cultures configuratives, pròpies de les societats modernes, centren la seva atenció en el present. La finalitat no és repetir el passat, sinó adaptar-se a l’actualitat, sempre canviant i en moviment. És una preparació per assimilar les novetats, una formació que vol joves flexibles i plàstics. Un pas endavant que avui resulta insuficient per enfrontar el final d’etapa en què ens trobem. No n’hi ha prou amb viure el present, ni veure com arriba el demà, cal imaginar proactivament un futur diferent.
Això és el que passa en els moments culturals prefigurativos, moments en què allò establert –el passat i el present– és tan inútil que fa falta un canvi de rumb. En aquestes situacions, els adults tenen dificultats per orientar-se i ensenyar el que encara no existeix. Solen ser els joves els que adopten noves formes, estableixen nous costums, imaginen noves solucions i, en definitiva, obren el futur. Margaret Mead escrivia això després del maig del 68, havent observat l’eclosió d’una altra manera de viure protagonitzada pels joves.
Avui els joves a tot Europa estan dient que així no és possible, que no es pot seguir i que cal fer alguna cosa ja. Estan obrint les portes del futur. Què podem fer els que no som joves i, especialment, el professorat. La tesi de Mead preveu que no serem els inventors del futur, ho podem acceptar, però no hem de quedar-nos quiets i sense fer res. Podem reconèixer que el principal repte de l’educació és alliberar les forces imaginatives dels joves i confiar-los la tasca de participar en la construcció de formes de vida que substitueixin les obsoletes que ens han portat fins a la crisi actual. Potser no idearem el futur, però podem fer molt perquè l’educació sigui un procés d’invenció del que ha de venir.
Si l’educació vol donar protagonisme als joves i convidar-los a pensar el futur ha de proposar pràctiques que concretin aquestes idees. Cada centre i cada equip docent sabrà el que és millor per al seu alumnat, però la família de pràctiques que vinculen la investigació i l’estudi amb el servei a la comunitat són una modalitat excel·lent per activar la creativitat i el compromís. A primària els projectes que culminen amb una intervenció en l’entorn proper, les activitats d’aprenentatge servei tan apropiades per a la secundària, les propostes universals de la ciència ciutadana, els treballs de recerca del final del batxillerat i les investigacions universitàries de final de grau i de màster són magnífiques oportunitats per pensar i per fer el futur. Per què no imaginar una campanya que promogui que aquest tipus de treballs tractin temes urgents, temes com el canvi climàtic. Els nostres centres de primària, secundària i universitat permetrien als joves activar la seva creativitat i el seu compromís en la recerca d’un futur que ens salvi.
Posem un exemple, tan sols un, per acabar. El projecte plàstic zero convida a recollir dades sobre partícules de plàstic presents a la sorra de les platges i enviar-les a grups de recerca que treballen en el diagnòstic de la situació. Els nostres alumnes a més de contribuir amb les seves dades a l’èxit d’aquestes investigacions, poden difondre els coneixements que hagin adquirit entre els seus companys dels centres educatius veïns, fins i tot poden fer-ho en les ràdios i televisions locals o allà on se’ls ocorri. Finalment, també poden posar en marxa accions concretes per reduir l’ús de plàstics en el seu entorn proper. Les possibilitats són infinites. No sé si als grans ens queden neurones per imaginar el futur, alguna quedarà, però ens queden de sobres per aconseguir una educació que impulsi la creativitat i el compromís dels joves.
http://diarieducacio.cat/blogs/aprenentatgeservei/2019/03/17/aprendre-de-greta-thunberg/
Assemblees de classe
CEIP Manuel Núñez de Arenas
Darrerament sembla que ha repuntat l’interès per les assemblees de classe; menys del que convindria, però alguna cosa es mou.
Les assemblees de classe són una pràctica educativa que preveu destinar regularment un temps en la programació de la feina habitual de l’aula per reunir el grup sencer i parlar de temes rellevants, analitzar-los i prendre decisions, que després s’hauran d’aplicar. Es pot parlar de tot allò que el professorat i el grup classe entenen que cal debatre, des de problemes de convivència, fins a qüestions relatives a la feina, les activitats festives o qualsevol altre aspecte significatiu. Tant els temes que poden sotmetre’s a consideració de l’assemblea, com el nivell d’influència de l’alumnat en les decisions, pot variar d’un centre a l’altre, però les assemblees són sempre un instrument de participació de l’alumnat i un moment privilegiat de diàleg i de gestió conjunta dels aspectes de la vida del grup que estan en mans dels nois i noies.
De les assemblees de classe se’n va parlar molt a finals dels seixanta i durant bona part dels setanta. El maig del 68 no va ser el seu origen, però sí un bon altaveu i una motivació important per als docents. Abans, el moviment de l’Escola Nova havia adoptat l’assemblea com una eina de participació dels infants en la vida de l’aula, i més endavant les pedagogies antiautoritàries la van convertir en un instrument cabdal de llibertat i de gestió col·lectiva del grup, en van fer la peça essencial de la seva proposta educativa. Per uns motius o per uns altres, va ser un bon moment per les assemblees i algunes escoles les van incorporar. Després, com ha passat tantes vegades, una mica de tot: alguns centres les han mantingut, en altres han desaparegut o han perdut el sentit. Recentment hi ha escoles que les han tornat a adoptar, potser marcades pel moviment de les places i el 15 M.
Si la descripció és encertada, ens podem preguntar pels motius de la pèrdua d’atractiu de les assemblees i de l’actual repunt. Més enllà del desgast que el pas del temps provoca en les pràctiques educatives o la manca d’impuls quan no hi ha col·lectius que les promocionin, el decaïment de les assemblees ha anat en paral·lel a la irrupció a l’escola del pensament neoliberal. La recerca en exclusiva del propi interès, la competició com a mètode, el mercat com a regulador i la llibertat individual com a valor, principis bàsics de l’economicisme, s’han traduït en una escola cada vegada més empresarial, menys humanista i cívica, i més orientada a complaure el mercat, avaluar-ho tot i repartir èxits i fracassos, una escola més segregadora i més pensada perquè cada un miri d’obtenir pel seu compte tant profit com pugui. En una escola així les assemblees no tenen sentit.
Les assemblees poden bandejar-se perquè no cal perdre temps en activitats poc rendibles i perquè sempre han sigut un espai de llibertat, sí, però no de llibertat individualista, sinó de llibertat viscuda en comú, compartida amb la resta del grup classe i de la comunitat escolar. I la barreja de llibertat i solidaritat està lluny de la filosofia empresarial que avui malda per ocupar l’escola. Potser justament per aquests motius, d’un temps ençà es palpa un repunt de les assemblees. Hi ha escoles que les recuperen perquè entenen que la llibertat es viu en comunitat i que el bé comú requereix l’aportació creativa de tothom. Trets que sempre han estat presents en les assemblees.
Les assemblees sempre han sigut una pràctica educativa d’expressió lliure i elaboració comunitària. Mirem-ho amb una mica de detall. En primer lloc, les assemblees són un espai de llibertat en la mesura que els adults limiten la seva autoritat i cedeixen part de la seva responsabilitat al grup classe, no a cada alumne individualment sinó al conjunt. En segon lloc, les assemblees tenen un fort component simbòlic: els nois i noies deliberen junts, cara a cara, probablement en rotllana. Aquesta disposició típica mostra un «nosaltres» que s’activa justament a partir de l’acte de reunir-se. Hi són cada un i cada una, però també són una comunitat. En tercer lloc, el nucli: tothom té el dret i la llibertat de parlar, d’aportar les seves idees, propostes o punts de vista. I el grup ha d’escoltar i reconèixer les aportacions, considerar-les, analitzar-les i millorar-les amb l’ajuda de les opinions de la resta de membres del grup. Per aquest motiu l’assemblea es considera una pràctica dialògica fonamental: aportar, escoltar, reflexionar, millorar i acordar. El projecte que surti de l’assemblea ha de satisfer cada persona i ha de satisfer la necessitat del grup. És per tot això que les assemblees de classe són llibertat i cooperació; expressió lliure dels punts de vista de cadascú i deliberació per arribar a un acord que articuli les diferents aportacions en benefici d’un projecte conjunt. Sí, no és fàcil, però a l’escola hi som per ensenyar una manera de procedir valuosa i imprescindible, que requereix paciència quan sorgeixin errors i limitacions.
Una pràctica educativa com les assemblees de classe, capaç d’articular llibertat i solidaritat, pot ser una eina més per superar la recerca sense límits del propi interès i contribuir a fer que els joves junts esdevinguin protagonistes de la construcció d’una altra manera de viure.
Emma Clit: les cures i el feminisme per a una societat justa
L’obra d’aquesta il·lustradora francesa beu de la teoria de l’economia feminista, que reclama posar en valor les cures i situar-les al centre de la vida econòmica i política, qüestionant el sistema i els rols de gènere
Racons de pensar 05.03.2019
Un company de feina et convida a sopar a casa seva. La seva dona està preparant el menjar a la vegada que dóna el sopar als fills petits. Vosaltres parleu al sofà mentre preneu un aperitiu. De sobte, el sopar es crema. El teu company de feina diu: “Què ha passat? Em podies haver demanat ajuda!”. Amb aquesta historia comença La carga mental, el còmic més conegut d’Emma Clit. Quantes vegades, a casa i al món laboral, les dones estan preparant coses perquè després vinguin els homes i actuïn amb tot ja resolt? Quantes vegades els homes reclamen haver estat avisats d’alguna cosa de la qual haurien de ser conscients?
Emma Clit, es presenta com una enginyera informàtica, autora de còmic per transmetre les seves preocupacions, feminista i revolucionària. És una francesa que encara no ha arribat als quaranta i que s’ha polititzat en els darrers anys, tal com ens ho explica ella mateixa. La bona acollida de la seva obra en el món digital l’ha portada a publicar ja diferents obres a França que ara es comencen a traduir a altres llengües. Al maig de 2017 apareixia Un autre regard, al novembre un segon volum i aquest setembre La charge émotionnelle et autres trucs invisibles.
Ara podem trobar a les llibreries La carga mental (Lumen 2018). I constantment crea i comparteix des de les xarxes socials (Instagram, Twitter). Parteix d’una crítica que sorgeix de la seva mateixa experiència amb la maternitat, amb el repartiment de les tasques de cura a la nostra societat i les concepcions sobre masculinitat i feminitat, per arribar a una crítica a la seva societat, fins i tot global i sistèmica.
L’Emma, que no es diu Clit i pren aquesta mena de pseudònim o nom de guerra de clítoris, es va fer coneguda pel seu blog i especialment pel còmic Me lo podrías haber pedido. En aquesta obra parla de la càrrega mental, de com les dones assumeixen com a prioritat la família, la cura dels seus membres, mentre que els homes, encara avui, tenen com a prioritat la feina fora de casa. Fins i tot quan homes i dones treballen a jornada completa fora de casa, si hi ha persones petites o grans que necessiten cures, són les dones qui se n’ocupen majoritàriament. Diferents estudis ho mostren.
A més, els homes fan tasques de la llar, però no acostumen a assumir-les com la seva responsabilitat. Els homes responen a les demandes que els fa la dona, però no acostumen a portar el pes de la gestió mental. D’aquí sorgeix el concepte de carrega mental i el títol del còmic Me lo podrías haber pedido. La qüestió no hauria de ser que les dones “demanin” ajuda, sinó que els homes “pensin” en allò necessari per a la cura de la família.
Emma Clit, que comparteix l’anàlisi de la economia feminista i de les cures, afirma que homes i dones haurien de trencar amb els rols establerts. Per exemple, cal acabar amb el fet que els homes siguin mal vistos si surten aviat de la feina i amb que les dones tinguin la obligació d’ocupar-se de la llar i la família. I la manera de trencar amb aquests rols és canviar les prioritats. Quina és la nostra prioritat, la feina o la cura?
El canvi de prioritats implicaria treballar menys hores fora de la llar i poder dedicar més temps a les cures. I aquí sorgeix una crítica global al sistema econòmic i al mercat laboral. Treballar menys hores seria possible i ens permetria viure millor. Per això caldria revisar el model econòmic que ens porta a produir més i més sense considerar les conseqüències i les necessitats reals de les persones i el planeta.
Des de l’economia feminista es planteja la crítica a un sistema econòmic que no posa en valor les cures i, com a resposta, afirma que aquestes s’han de posar al centre de la societat. Cal considerar les tasques de cura com el més important, perquè permeten la supervivència humana i, per tant, redefinir els rols i redistribuir els temps que dediquem a les diferents facetes de la nostra vida.
Avui assistim a una mobilització social creixent, fins i tot podem parlar d’un canvi en les maneres de pensar a la nostra societat. Hi ha feministes de llarga tradició i noves incorporacions per motius generacionals o perquè fins fa poc no havien dimensionat la limitació que suposa per a les seves vides el patriarcat. L’any passat es va fer molt evident amb el seguiment massiu de la vaga i manifestació del 8 de març. No va ser un fet puntual, és l’evidència del creixement del feminisme en els últims anys.
L’aparició de nombroses dibuixants i il·lustradores, que també aquí, fan una crítica feminista podria ser una altra evidència d’aquest creixement del feminisme, de la seva popularitat, de la seva capacitat per a arribar a sectors de la nostra societat que en les darreres dècades no havien expressat aquestes idees, preocupacions i reivindicacions. És el cas d’autores com Paulapé, Flavita Banana, María Murnau, Ana Penyas…
Venim de lluny, tenim una llarga història que ens precedeix i una llarga genealogia de dones activistes, sufragistes i sindicalistes: com les que van sostenir la Segona República; les que van lluitar a la Guerra Civil; les que es varen enfrontar al colonialisme i les que han format part de les lluites antiimperialistes d’arreu del món.
El feminisme ve de lluny, de molt lluny, com diu el Manifest de la Vaga Feminista 8 de Març. El feminisme ve de lluites guanyades i d’altres que estan per guanyar. La nostra societat necessita revisar els rols d’homes i de dones, la distribució dels temps i prioritzar les cures. La cura és fonamental entre familiars, entre amistats, a la feina, en el conjunt de les nostres societats, allà trobarem el camí cap a un món just.
El desplazamiento puede exacerbar la desigualdad de género en la educación
Los efectos de la migración y el desplazamiento generalmente se consideran los mismos para hombres y mujeres. Sin embargo, esto no suele ser el caso. Es importante reconocer cómo las relaciones de género en las comunidades de origen y de acogida influyen en las experiencias de mujeres y hombres como migrantes y refugiados. Este blog reflexiona sobre temas relacionados con el desplazamiento.
El nuevo análisis del Informe GEM –sobre las intersecciones del género, la educación la migración y el desplazamiento– se comparte hoy en el Día Internacional de la Mujer y se discutirá en un evento paralelo en Nueva York el 11 de marzo durante la 63ª sesión de la Comisión de la Condición Jurídica y Social de la Mujer con la Unión Africana y la Iniciativa de las Naciones Unidas para la Educación de las Niñas. Ofrece una visión previa del Resumen sobre Género de 2019 que se publicará el 5 de julio en la Reunión Ministerial del G7 en París.
Muestra que, entre los refugiados, las brechas de género en las tasas de matriculación a menudo son peores. En Kenia y Etiopía solo 7 niñas refugiadas están matriculadas en la escuela primaria por cada 10 niños; y solo 4 niñas están matriculadas por cada 10 niños en el nivel secundario. En Mogadiscio, Somalia, un análisis de 486 asentamientos en 17 distritos encontró que solo el 22% de las niñas desplazadas internamente mayores de 5 años habían asistido alguna vez a la escuela, en comparación con el 37% de los niños.
Los desafíos adicionales a la igualdad de género en la educación en los entornos de desplazamiento se encuentran en la violencia que rodea a muchos de estos entornos. A veces, la educación de las niñas es incluso el blanco de grupos extremistas, como se ve en Nigeria con el Boko Haram. El informe Education under Attack 2018 (“La educación bajo ataque”) publicó un perfil de 18 países donde las niñas y mujeres jóvenes fueron objeto de ataques a la educación. En Afganistán, el Estado Islámico atacó 94 escuelas mixtas de 2013 a 2016. Leer más de esta entrada
Conferència: Dislèxia: cap a un enfocament pedagògic i inclusiu
El pròxim 22 de març es farà la quarta sessió de COMPARTIM COMUNITAT EDUCATIVA en la qual tractarem el tema de la DISLÈXIA.
Començarem amb la conferència: Dislèxia: cap a un enfocament pedagògic i inclusiu, a càrrec de Javier Cortés de Las Heras, mestre, llicenciat en Filosofia i Ciències de l’Educació i doctor en Educació, Premi Extraordinari de Doctorat i 1r Premi Nacional d’Investigació Educativa. Actualment és Orientador Educatiu a l’IES Berenguer Dalmau de València.
També ens acompanyarà Sara Álvarez Estellés, estudiant i il·lustradora gràfica que compartirà amb nosaltres Una experiència personal.
Acabarem amb un torn obert de paraules.
L’acte tindrà lloc el divendres, 22 de març de 2019 de 18.00h a 20.00h a la Sala d’actes de la Conselleria d’Educació, av. Campanar, 32, 46015 de València.
L’entrada és lliure, però està limitada a l’aforament de la sala. Cal fer inscripció prèvia des de la pàgina següent: http://www.ceice.gva.es/web/ordenacion-academica/tdah-formulari-d-inscripcio
El període d’inscripció acaba el dia 20 de març.
AMPA Pare Jofré, El Puig. Valencia 