Assemblees de classe


CEIP Manuel Núñez de Arenas

Darrerament sembla que ha repuntat l’interès per les assemblees de classe; menys del que convindria, però alguna cosa es mou.

Josep Maria Puig

Les assemblees de classe són una pràctica educativa que preveu destinar regularment un temps en la programació de la feina habitual de l’aula per reunir el grup sencer i parlar de temes rellevants, analitzar-los i prendre decisions, que després s’hauran d’aplicar. Es pot parlar de tot allò que el professorat i el grup classe entenen que cal debatre, des de problemes de convivència, fins a qüestions relatives a la feina, les activitats festives o qualsevol altre aspecte significatiu. Tant els temes que poden sotmetre’s a consideració de l’assemblea, com el nivell d’influència de l’alumnat en les decisions, pot variar d’un centre a l’altre, però les assemblees són sempre un instrument de participació de l’alumnat i un moment privilegiat de diàleg i de gestió conjunta dels aspectes de la vida del grup que estan en mans dels nois i noies.

De les assemblees de classe se’n va parlar molt a finals dels seixanta i durant bona part dels setanta. El maig del 68 no va ser el seu origen, però sí un bon altaveu i una motivació important per als docents. Abans, el moviment de l’Escola Nova havia adoptat l’assemblea com una eina de participació dels infants en la vida de l’aula, i més endavant les pedagogies antiautoritàries la van convertir en un instrument cabdal de llibertat i de gestió col·lectiva del grup, en van fer la peça essencial de la seva proposta educativa. Per uns motius o per uns altres, va ser un bon moment per les assemblees i algunes escoles les van incorporar. Després, com ha passat tantes vegades, una mica de tot: alguns centres les han mantingut, en altres han desaparegut o han perdut el sentit. Recentment hi ha escoles que les han tornat a adoptar, potser marcades pel moviment de les places i el 15 M.

Si la descripció és encertada, ens podem preguntar pels motius de la pèrdua d’atractiu de les assemblees i de l’actual repunt. Més enllà del desgast que el pas del temps provoca en les pràctiques educatives o la manca d’impuls quan no hi ha col·lectius que les promocionin, el decaïment de les assemblees ha anat en paral·lel a la irrupció a l’escola del pensament neoliberal. La recerca en exclusiva del propi interès, la competició com a mètode, el mercat com a regulador i la llibertat individual com a valor, principis bàsics de l’economicisme, s’han traduït en una escola cada vegada més empresarial, menys humanista i cívica, i més orientada a complaure el mercat, avaluar-ho tot i repartir èxits i fracassos, una escola més segregadora i més pensada perquè cada un miri d’obtenir pel seu compte tant profit com pugui. En una escola així les assemblees no tenen sentit.

Les assemblees poden bandejar-se perquè no cal perdre temps en activitats poc rendibles i perquè sempre han sigut un espai de llibertat, sí, però no de llibertat individualista, sinó de llibertat viscuda en comú, compartida amb la resta del grup classe i de la comunitat escolar. I la barreja de llibertat i solidaritat està lluny de la filosofia empresarial que avui malda per ocupar l’escola. Potser justament per aquests motius, d’un temps ençà es palpa un repunt de les assemblees. Hi ha escoles que les recuperen perquè entenen que la llibertat es viu en comunitat i que el bé comú requereix l’aportació creativa de tothom. Trets que sempre han estat presents en les assemblees.

Les assemblees sempre han sigut una pràctica educativa d’expressió lliure i elaboració comunitària. Mirem-ho amb una mica de detall. En primer lloc, les assemblees són un espai de llibertat en la mesura que els adults limiten la seva autoritat i cedeixen part de la seva responsabilitat al grup classe, no a cada alumne individualment sinó al conjunt. En segon lloc, les assemblees tenen un fort component simbòlic: els nois i noies deliberen junts, cara a cara, probablement en rotllana. Aquesta disposició típica mostra un «nosaltres» que s’activa justament a partir de l’acte de reunir-se. Hi són cada un i cada una, però també són una comunitat. En tercer lloc, el nucli: tothom té el dret i la llibertat de parlar, d’aportar les seves idees, propostes o punts de vista. I el grup ha d’escoltar i reconèixer les aportacions, considerar-les, analitzar-les i millorar-les amb l’ajuda de les opinions de la resta de membres del grup. Per aquest motiu l’assemblea es considera una pràctica dialògica fonamental: aportar, escoltar, reflexionar, millorar i acordar. El projecte que surti de l’assemblea ha de satisfer cada persona i ha de satisfer la necessitat del grup. És per tot això que les assemblees de classe són llibertat i cooperació; expressió lliure dels punts de vista de cadascú i deliberació per arribar a un acord que articuli les diferents aportacions en benefici d’un projecte conjunt. Sí, no és fàcil, però a l’escola hi som per ensenyar una manera de procedir valuosa i imprescindible, que requereix paciència quan sorgeixin errors i limitacions.

Una pràctica educativa com les assemblees de classe, capaç d’articular llibertat i solidaritat, pot ser una eina més per superar la recerca sense límits del propi interès i contribuir a fer que els joves junts esdevinguin protagonistes de la construcció d’una altra manera de viure.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.