PRESENTACIÓ DEL LIBRE EN VALENCIÀ DE LA SUPERLOLA I LALO, EL PRÍNCEP ROSA. Asociació per la Coeducació
Respon
Arxiu de la categoria: Contes
Convocatoria de concurso literario y concurso de dibujo sobre acoso escolar (bullying)
Sensibilizar a los jóvenes de ambos sexos, despertar su vocación igualitaria y su sentido de la justicia y fomentar su capacidad creativa, convirtiéndoles no solo en receptores, sino también en portavoces de un objetivo común: diseñar y llevar a la práctica cotidiana unas políticas activas de formación en igualdad, comprensión y tolerancia, que excluyan los comportamientos violentos y permitan a todos los componentes de nuestra sociedad percibir y respetar los valores ajenos y convivir en una sociedad más rica y abierta y más culta.
¿Quién puede iniciarlo?
Requisitos
Podrán tomar parte todos los alumnos de los centros públicos, concertados y privados de la Comunidad Valenciana, que estén cursando estudios de ESO, FP o Bachillerato.
Cuantía de la ayuda/Procedimiento de cobro
Al autor de cada trabajo premiado con el primero, segundo y tercer premio, se le concederá quinientos euros (500,00), cuatrocientos euros (400,00) y trescientos euros (300,00), respectivamente, una medalla conmemorativa y un diploma del Consell Valencià de Cultura.
Estas cantidades económicas están sujetas a las retenciones e impuestos correspondientes que les sean de aplicación en cada caso.
A los cuatro centros docentes que hayan conseguido el mayor número de seleccionados, dos por nivel y dos por especialidad (ESO literario, ESO dibujo, Bachillerato-FP literario y Bachillerato-FP dibujo), se les premiará con dos mil cuatrocientos euros (2.400,00), una medalla conmemorativa y un diploma del Consell Valencià de Cultura.
En caso de alumnos o centros docentes premiados, el centro enviará, al Consell Valencià de Cultura, la documentación necesaria para poder hacer efectivos los premios.
¿Cuándo solicitarlo?
Plazo de presentación
Se podrá iniciar el proceso de realización y envío de los trabajos desde el momento de la publicación de la convocatoria hasta el 20 de abril de 2018.(DOGV nº 8228, de 06/02/2017)
¿Dónde dirigirse?
Presencial
Los centros docentes reunirán todos los trabajos presentados por sus alumnos y los enviarán, a la dirección:
Consell Valencià de Cultura
Para el Concurso sobre acoso escolar (bullying)
Palau de Forcalló
Calle Museo, núm. 3
46003 València.
No se admitirán envíos por correo electrónico
¿Qué documentación se debe presentar?
Los textos presentados tendrán que ser originales e inéditos. Deberán estar escritos en cualquiera de los dos idiomas oficiales de la Comunidad Valenciana, y tratarán el tema del acoso escolar desde la óptica del autor.
Cada alumno presentará un solo texto, en el género literario que prefiera: narrativa, poesía, ensayo, etc., con la condición de que no exceda de 7 folios.
En cada texto ha de constar, en lugar bien visible, el nombre del autor o autora, el curso y el nivel al que pertenece, y el centro docente.
Cada alumno presentará una sola obra, en formato A-4 y soporte Guarro-Geler o similar. Las obras podrán presentarse en color o en blanco y negro, y en cualquier técnica. Es aconsejable, sin embargo, evitar técnicas poco estables, como el pastel y las ceras. Si se emplea el collage se evitará la utilización de materiales que puedan desprenderse del soporte, así como el uso de imágenes que no sean originales.
Cada obra llevará un lema. En la ángulo superior derecho de la parte posterior de la obra se harán constar en letras mayúsculas el nombre del autor o autora, el curso y el nivel al que pertenece y el centro docente.
Teniendo en cuenta la posibilidad de que las obras de interés sean publicadas, conviene no utilizar tintas plata, oro y otras que no estén dentro de la gama normalizada.
¿Cómo se tramita?
Cualquier participante y/o representante del centro docente podrá, en cualquier momento, ejercitar sus derechos de acceso, rectificación, cancelación y oposición, mediante un escrito, acreditando su identidad mediante fotocopia del DNI, y especificando el derecho a ejercitar, a: Consell Valencià de Cultura, calle Museu, número 3, 46003 Valencia.
Recursos que proceden contra la resolución
Los previstos en la ley 39/2015, de 1 de octubre, del procedimiento Administrativo Común de las Administraciones Públicas (BOE nº 236, de 2 de octubre de 2015)
Fuentes jurídicas y/o documentales
Lista de normativa
Felicitaciones Noelia: “La increíble historia de la abuela astronauta”
La Abuela Astronauta ha aterrizado… No te pierdas la posibilidad de adquirir tu ejemplar. Las ventas del primer año van a ALDEFA. Asociación de Familiares y Amigos de Personas con Alzheimer y Demencias Afines.
NOELIA VERONA MARTELL
Había una vez una abuela astronauta. Era una astronauta especial, pues sus viajes al espacio los hacía en silencio, sin moverse del sillón de la sala de la televisión. Sin embargo, su nieta estaba convencida de que la anciana ocultaba un secreto. Decidida, un día le dijo al oído: ¡Abuelita, soy Violeta! ¡Cuéntame dónde estás! Así comienza una historia llena de cometas, planetas, estrellas y viajes de reconocimiento a bordo de increíbles naves de cartón.
La historia narra la realidad de las personas que conviven con el Alzheimer, una enfermedad que la hace trasladarse a un mundo de fantasía desde el sofá de su casa y en el que le acompaña su nieta, junto a la que recorrerá un espacio lleno de cometas, estrellas y planetas en un viaje de reconocimiento a bordo de una nave de cartón
Cuentos Solidarios es un proyecto sociocultural promovido por la Universidad de Las Palmas de Gran Canaria y la FUNDACIÓN MAPFRE Guanarteme que tiene como finalidad la publicación de cuentos infantiles, a condición de que los beneficios obtenidos por la venta del cuento ganador sean donados a una organización benéfica que desempeñe su actividad en el continente africano o en Canarias.
“La increíble historia de la abuela astronauta” de Elia Verona, autora e ilustradora, es el libro ganador de la VI edición del concurso Cuentos Solidarios y sus beneficios de ventas irán destinados a la Asociación de Familiares y Amigos de Personas con Alzheimer y Demencias Afines de Agüimes (ALDEFA). La obra está disponible en inglés, traducida por Susan Cranfield McKay; y en francés, traducida por Celine Corrihons y Félix de León.
La autora e ilustradora Noelia Verona Martel, escribe bajo el pseudónimo de Elia Verona. Antropóloga, escritora y artista gráfica. Licenciada en Derecho y Antropología con Maestrías en Género, Desarrollo y Antropología Social. Tras años de trabajo en el mundo de la cooperación al desarrollo en España y México, cursa estudios de escultura y obra gráfica y decide dedicarse a la creación artística. Tiene diversos poemas y relatos premiados y publicados. También ha realizado diversas exposiciones de obra gráfica y pintura en distintos puntos de España y México. En 2016 funda la editorial cartonera independiente CartoLunas, con el objetivo de unir dos de sus pasiones: la creación gráfica y la escritura. Con ella ha publicado el cuento ilustrado Wendy, La Valiente Tomate Cherry.
Actualmente, se encuentra abierta la convocatoria para participar en la VII edición del concurso, que permanecerá abierta hasta el 28 de febrero de 2018.
Fuente: ULPGC, UNE, La Vanguardia
ALTRE ACTIVITAT PER DIVENDRES PER AL GRUP D´INFANTIL
“ET CONTE”…
UN TALLER QUE AFAVOREIX EL GUST PER LA NARRACIÓ
Més informació: https://ampaparejofreblog.wordpress.com/activitats-extraescolars/
25é. Certamen de Narrativa Curta del Puig “CONTE”
L’Ajuntament del Puig de Santa Maria, a través de la Regidoria de Cultura,convoca el 25é PREMI DE NARRATIVA CURTA “CONTE”, activitat promoguda per EL PUIG, VILA DEL LLIBRE, de conformitat a les següents
BASES
- Podran optar al Premi de Narrativa Curta “Conte” totes les persones que ho desitgen, a excepció de les persones guanyadores de l’edició immediatament anterior.
- Els relats presentats, en prosa narrativa, seran de tema lliure i cada autor/a podrà presentar un sol conte, que serà en valencià o en castellà.
- Les obres presentades hauran d’ésser originals inèdites, no havent sigut publicades ni total ni parcialment, ni guardonades en aquest o un altre certamen literari.
El treballs podran presentar-se també mitjançant correu electrònic (lamarina@elpuig.org). Caldrà enviar dos arxius, un amb el relat i un altre amb les dades personals. L’organització garantix l’anonimat dels participants.
Les obres s’hauran de lliurar abans de les 14 h. del dimecres 23 de novembre de 2016 al Centre Cultural LA MARINA. Plaça Mariano Benlliure, s/n, 46540 EL PUIG DE SANTA MARIA.
S’estableixen els següents premis:
MILLOR CONTE EN VALENCIÀ 600 EUROS*
ACCÈSSIT CONTE EN VALENCIÀ 300 EUROS
MILLOR CONTE EN CASTELLÀ 600 EUROS*
ACCÈSSIT CONTE EN CASTELLÀ 300 EUROS
El nom dels guanyadors/ores es farà públic en el transcurs de la Vetlada Literària de Sant Pere, la qual es celebrarà el divendres 27 de gener de 2017.
Els originals premiats restaran en propietat de l’Ajuntament del Puig de Santa Maria, el qual es reserva el dret de publicar-los. Els originals no premiats podran ser retirats a LA MARINA fins el dia 17 de febrer del 2017.
(EXTRACTE DE LES BASES: Bases íntegres publicades al web www.elpuig.org)
13 Cuentos animados en distintas lenguas indígenas (videos)
Durante siglos el valor de las lenguas indígenas en México fue debilitándose. Pero hoy las redes sociales e internet nos demuestran que existe un auténtico interés por conocerlas. Obviamente esto es algo que debe celebrarse, sobretodo si consideramos que “Cuando muere alguna lengua entonces se cierra a todos los pueblos del mundo una ventana, una puerta. Un asomarse de modo distinto a las cosas humanas y las divinas”, según advierte uno de los trece cuentos del proyecto “Sesenta y ocho voces, sesenta y ocho corazones”.
Conte i la lluna va somriure
I LA LLUNA VA SOMRIURE
Des de temps immemorials, l’home ha inventat contes i transmés llegendes a generacions posteriors sobre els esdeveniments inexplicables. Hui en dia, en ple segle XXI, seguim delectant-nos amb històries sobrenaturals, intentant trobar-los una explicació coherent, o simplement, deixant-nos arrossegar inconscientment per eixa màgia que les embolica i que ens porta als nostres primers temps. Temps en què el ser humà era una peça insignificant dins del gran puzle que formaven tots els habitants de la Terra. En totes les cultures dels cinc continents hi ha estes històries que, a vegades, recopilem en fantàstics volums i que formen part dels Contes Universals.
Sobre la Lluna s’han contat infinitat de relats i llegendes que exalçaven la seua bellesa i misteri. Nit darrere de nit, el disc de plata creua la l´espai celeste, creix, decreix, mor i ressuscita. Açò va fascinar els primers hòmens, però també es van adonar de la influència de l’astre fred sobre les aigües. La Lluna regia les marees, per tant, també tenia poder sobre la pluja, de la que depenia el creixement de les collites.
Però no obstant, també hi ha moltes d’estes històries que la relacionen amb les llegendes d’hòmens llop i vampirs, perquè suggerixen que les horripilants transformacions sempre tenen lloc quan la Lluna està plena. També se la considera misteriosa i inabastable, i que és allí on viatgen les promeses trencades i les intencions que mai són dutes a terme.
Però, per què en alguns casos se l’exalça fins a deïficar-la i en altres se la considera la germana del dimoni?. Mai ho sabrem, perquè les creences i els mites van nàixer dels hòmens per a explicar precisament el que no entenien, però que regia les seues vides com per art de màgia, i que sense la seua influència no hagueren sobreviscut.
La història que vos vaig a contar a continuació és ben diferent. Perquè en ella, la protagonista és la Lluna, i ella, des de la seua privilegiada situació, ha observat l’home i a tot el que li rodeja des del començament dels temps, i sap dels seus somnis i anhels, i dels seus infortunis i temors. I qui sap fins a quin punt, en més d’alguna ocasió, no haurà tocat amb la seua màgia el transcurs dels esdeveniments? La resposta a esta pregunta està en el cor dels somiadors, en el de tots aquells que algun dia van clamar al cel, a la llum de la Lluna, les seues il·lusions i esperances, i van obtindre resposta. I comença així:
Era una setmana plujosa, gris, i el comunicat meteorològic encara anunciava que seria per a llarg. El vehicle, encara sent tot terreny, va tindre dificultats per a arribar. D’ell, es van baixar tres individus que van recórrer el lloc amb les seues mirades.
_ Està pitjor del que creia. Acíhi ha treball per a una bona estona_ Va exclamar un d’ells.
Muntons de ferros, panells, bidons i fems metàl·lics s’amuntonaven sense orde, mig ocults entre la mala herba que ho havia invadit tot. I, entre tot aquell caos, destacava un vell semàfor, alt, imponent, etern vigilant d’aquell lloc, que pareixia observar-los. Un dels homens es va acostar a ell, i després d’un breu examen, va comprovar que no funcionava. El fluid elèctric havia quedat tallat a causa de les incessants pluges i tempestats. No ho tornarien a reestablir fins allí, tenint en compte el nou pla per a la neteja de la zona que s’havia votat en l’Ajuntament.
El semàfor va observar detingudament aquells tres hòmens. Coneixia a dos d’ells, els més alts. Havien format part de l’equip tècnic de la constructoraque va dur a terme el projecte de l’ampliació del polígon industrial, que finalment va fracassar. Feia tant de temps…
Li van vindre a la memòria els seus millors dies com a semàfor, perquè ell havia sigut important. Va recordar quan dirigia el trànsit a la Plaça dels Coloms, el seu primer destí. Va ser el primer semàfor que van portar al poble i , des del seu emplaçament, al costat de l’Ajuntament, havia sigut partícip de totes les conversacions privades que arribaven a les seus oïdes des dels despatxos.
Recordava perfectament els preparatius per a la construcció d’un gran laboratori científic, projecte que va mobilitzar a una infinitat de grups ecologistes que van armar un gran rebombori social. De totes parts del país van acudir a les mobilitzacions programades en contra de la seua construcció. I ell allí, sempre vigilant des de la seua altura. La seua comesa principal era regular el pas dels pesats transports de materials per a les obres, gegantines flotes sobre rodes que armaven un soroll ensordidor. La zona es “va netejar” de vegetació; van talar els arbres, van cremar les males herbes i van desviar el curs del riu més al sud. Açò, i el continu anar i vindre dels camions, hi havia desproveït per complet de vida animal diversos quilòmetres a la redona.
Però alguna cosa va eixir malament, tal vegada els ecologistes es van eixir amb la seua. Va passar el temps i un dia van deixar d’acudir els obrers i les pesades màquines. I ell es va quedar sol, silenciós…
Les males herbes, les molses i algunes xicotetes flors, van perdre la seua por i, tímidament es van deixar veure. Això va atraure de nou els pardalets i xicotets rosegadores, i prompte un nou món es va obrir als seus ulls.
Allà, en l’altura, podia vigilar cada un dels seus moviments. A poc a poc, el paisatge va anar transformant-se de nou, inclús ell mateix va començar a formar part d’aquell lloc i a conéixer i distingir a cada un dels seus habitants.
Una nit clara, sense núvols, va quedar fascinat per aquella esferail·luminada que surava en l’aire. Havia sentit parlar d’ella, però mai l’havia vist tan de prop i tan nítidament.
_ Hola!_ li va dir el semàfor, armant-se de valor.
_ Hola!_ li va contestar l’esfera des de l’altura._No em coneixes? Sóc la Lluna.
_ D’on véns? He observat que mai et quedes ací massa temps.
La Lluna es va llançar a riure, i el semàfor va pensar que era la rialla més bonica que mai havia sentit.
_Bobo, es nota que no em coneixes. Jo balle al ritme del cicle rotatori de la Terra. Porte fent-ho des que el món és món, sense parar; formem un bon equip. En una sola nit recórrec centenars de quilòmetres i, al meu pas, les nits s’il·luminen amb una tènue claredat que inspira els poetes i artistes. M’encanta el meu treball.
_ Quina meravella!_ li va contestar el semàfor._ I no et canses?, tant d’anar i vindre ha de ser esgotador.
_ Ja ho crec que cansa! Però la recompensa no té preu. En el meu camí he sigut partícip dels esdeveniments més meravellosos que han ocorregut en este planeta des dels temps més remots. Recopile històries de tot allò digne d e ser contat, i les guarde per a la posteritat. Escolta, et posaré un exemple: fa molts milers d’anys, “l´home”, el que tu i jo coneixem ara, era molt diferent. No era més que un animal, un depredador, però en la seua evolució va aprendre a cultivar la terra i a arreplegar els seus fruits. Per a això, va haver d’inventar-se el concepte “temps”, saber quan sembrar per a poder recol·lectar les collites més fructíferes, d’això depenia la seua supervivència. I ací estava jo, per a ajudar-lo i ensenyar-li la màgia dels cicles de les estreles i de la Lluna. Ho entens? Era com marcar el compàs d’una melodia, cicles que es repetixen constantment. Però, en el seu avançar, va haver-hi un moment que l’home es va tornar superb. Va creure que ja sabia massa i va desoir la crida de la Naturalesa i els seus missatges, i es va apartar un poc d’ella.
_I no estàs trist? _li va preguntar el semàfor al sentir en la seua veu un to de melancolia.
_ No, res d’això! Encara queda molt que fer, els bons sentiments i els somnis purs, sense egoismes ni malícies, han de continuar sent atesos, recorda que forma part del meu treball_ I dit açò, li va guinyar un ull, somrient-li.
I així, nit darrere de nit, la Lluna i el semàfor van entaular una gran amistat, a la que es van unir desenes de xicotets espectadors que es delectaven amb els relats que els contava la Lluna. Històries extraordinàries d’altres llocs, de països llunyans, alguns molt freds d’eterns gels, altres càlids i exuberants. Contes i llegendes extraordinaris de fascinants personatges.
Ara, amb l’arribada d’aquells tres hòmens, el semàfor va témer pel que poguera succeir. Va estar tot el matí espiant els seus passos i el seu deambular d’ací cap enllà i, de tant en tant, fins podia sentir les seues conversacions. Els seus plans eren emportar-se tot allò que poguera ser utilitzable. L’endemà tornarien els camions per a carregar-ho tot.
A poqueta nit, quan els obrers se´en van anar i els pardalets van tornar als seus nius per a passar la nit i els rosegadores es disposaven a donar el seu passeig nocturn, els va reunir i els va contar les males notícies. Després de tant de temps, tornaven a pertorbar la pau d’aquell lloc. Aquella nit més que mai, l’ull vigilant del vell semàfor va vetlar el somni de tots els seus amics.
_Lluna, t’he de contar una cosa molt important que ha passat avui_ Va dir el semàfor res més veure a la Lluna dibuixar-se en el cel.
_Ho sé, amic meu, ho he escoltat tot_ Li va contestar la Lluna.
I encara que eixa nitla Lluna es va esforçar per regalar les oïdes al semàfor amb les seues històries, a ell li van saber a desencant i preocupació. La Lluna ho va notar, i, al despedir-se a l’alba, el va tranquil·litzar amb paraules amables. Prompte van arribar els operaris i el semàfor va albirar a la llunyania un gran núvol de pols i fum. Sense perdre temps, va donar la veu d’alarma i muntons de xicotets animals van eixir en tropell dels seus caus i van fugir buscant un lloc segur on passar el dia sense ser vistos.
I el semàfor va quedar sol, en silenci, sempre vigilant, aguditzant les oïdes per a assabentar-se dels plans d’aquells hòmens. El sòl s’estremia. Un, dos, tres….fins a nou d’aquelles màquines!.
Els obrers van començar el seu treball. Parlaven entre ells amb rialles i bromes; conversacions trivials de les seues famílies, del partit de futbol del diumenge, de com estava de car tot…, però res que a ell li interessara. Només una idea li rondava ara en el cap: Què havien planejat per a ell?
Aquell infern va durar diverses setmanes, i ni una sola notícia sobre el seu destí, era desesperant. Però una vesprada van tornar els tres hòmens del tot terreny. Un d’ells va estar comentant amb els obrers sobre la marxa del treball i, després, dirigint-se als altres dos, els va dir:
_Açò està acabat!. Demà vindrem pel que queda i ens emportarem també el semàfor, ací ja no cal per a res.
DEMÀ, demà, demà…Una vegada i una altra aquella paraula va colpejar els seus pensaments com un gran martell. Absort, no es va adonar de l’anada dels tres hòmens, ni dels obrers al finalitzar la seua jornada.
DEMÀ, demà se l´enportarien. Seria la seua última nit al camp, amb els seus amics.
Va caure la nit i, angoixat, va haver de lluitar contra els seus pensaments. Un nou sentiment, que fins llavors no havia experimentat, s’estava apoderant d’ell, la por. Havia de trobar la manera de quedar-se allí per sempre!.
_Lluna!, quant has tardat hui, precisament hui, ja no em queda temps…_li va dir el semàfor.
_Estic ací per a ajudar-te, no tingues por_li va contestar la Lluna.
_Pero ajudar-me com?, amb les teues històries?_li va retraure el semàfor, quasi enfadat.
_Una vegada et vaig dir bobo te´n recordes? Llavors ja et vaig dir que em coneixies ben poc. _ Li va respondre la Lluna._ Hui no vaig a contar-te cap història. Els contes de remots llocs, de personatges fantàstics, s’han acabat. Hui només estic per a tu.
_Lluna, perdona’m per haver dubtat de tu, però no veig la solució. Demà… _Ploriquejà el semàfor.
_Escolta´m bé, no has aprés res dels meus relats? Els seus protagonistes van ser personatges reals que, com tu i jo ara, van existir en un lloc i un moment determinats. Les seues proeses i gestes, i també els seus infortunis i tristeses, van ocórrer fa molts anys en alguns casos, i a penes uns dies, en altres. I ací estava jo, per a escoltar-los i ajudar-los, com a tu ara. Si creus en la meua màgia, si creus en els teus somnis i amb això podem fer que el món siga un poc millor, ha arribat el teu moment. Si el teu desig és prou fort podrem aconseguir que es faça realitat, i de la teua història naixerà un conte meravellós per a regalar les oïdes de tots els que ho escolten en tots els confins de la Terra. Ocórrega el que ocórrega aquesta nit, promet-me que sempre em recordaràs. Fins sempre amic meu.
Confós per les paraules de la Lluna, el semàfor va entrar en un somni estrany, un tràngol vertiginós que pareixia no tindre fi. Va somiar i desitjà amb totes les seues forces formar part d’aquell lloc per sempre. I llavors, va ocórrer. Era ben avançada la nit quan un tremolor va sacsar tot el lloc; després, un gran cruxit. Expectants, centenars de diminuts ulls van aguditzar la vista en la foscor, i van ser muts testimonis d’aquella meravella. Després va tornar la calma i el silenci.
A penes despuntat el dia, van arribar els obrers.
_Has equivocat el camí!_ Li va recriminar un dels seus companys, al conductor de la pesada màquina.
Confosos i sorpresos, els treballadors van abaixar del vehicle i, bocabadats, van contemplar amb admiració aquell gran arbre que obstruïa el camí. Què havia ocorregut?. La pregunta mai tindria resposta, perquè un gran secret aferrava aquelles arrels en la terra per sempre.
I desdibuixada ja per les llums del nou dia, la Lluna, satisfeta, va somriure.
FI
SIGNAT: PISCIS
10 libros para explicar a los niños el drama de los refugiados
Hay cosas que son muy difíciles de explicar a un niño. Sobre todo cuando no sabemos ni explicárnoslas a nosotros mismos. Cosas con las que cenamos a diario, cosas que vemos una y otra vez y que enviamos al fondo de nuestro archivo cerebral para que no nos intoxiquen el día a día. Celebramos La Noche de los Libros de este fin de semana acercándonos a la más triste actualidad con esta guía de 10 libros para explicar a niñas y niños el drama que sufren a diario refugiados e inmigrantes.
http://elasombrario.com/10-libros-para-explicar-a-los-ninos-el-drama-de-los-refugiados/
La Jirafa Dromedaria
Esta curiosa jirafa vivía al margen de su manada porque… ¡apenas se le parecía en nada!.
Su lomo asemejábase más al de un camello, o a un dromedario (o a un tobogán), y ni siquiera gozaba del cuello largo y rectilíneo del que disfrutaban el resto de las jirafas de aquella sabana. Ninguna de sus parientes jirafas podía ver en ella ni a una tía, ni a una hermana, ni siquiera a una prima lejana; ni contemplaban tampoco al verla, a alguien con quien compartir el agua o las sabrosas acacias. Recelosas, observaban muy erguidas en las alturas a aquel extraño animal, cuasi jorobado, que tanto se les acercaba.
La Jirafa Dromedaria cansada, con el tiempo, de agazaparse y correr siempre al rebufo del resto de la manada, decidió vagar sola por la sabana en busca de más jirafas dromedarias, en busca de una auténtica familia que en apenas algo se le asemejara.
Tras un tiempo observando y buscando su nuevo hogar, la Jirafa Dromedaria creyó haberlo encontrado al ver el pelaje de un leopardo, intentando camuflarse entre el pastizal.
Acercóse la insensata jirafa hacia el fiero animal, hasta que sus finos y largos bigotes pudo casi palpar. Pero el leopardo (creyendo ver al mismísimo demonio en la piel de un camello con sarampión) se quedó tan congelado cuando la llegó a observar, que concedió a la jirafa el tiempo justo para lograr escapar. Y emprendiendo como pudo una carrera, al trote de un paso muy vacilante y torpón, la Jirafa Dromedaria de nuevo retomó la búsqueda de su familia de verdad.
Harta de trotar para escapar del leopardo y de un posible ataque fatal, creyó divisar a lo lejos un paraíso de antílopes colosal. En la distancia, pudo olisquear el aroma de las hojas y de las vainas frescas que cubrían parte de los terrenos de aquel esbelto y bello animal, y cansada y apurada por el hambre, pensó haber llegado al hogar.
A su llegada, los antílopes no dudaron en dar la bienvenida a aquella invitada curiosa y particular. Agasajaron a la jirafa con hierbas frescas de temporada y, al anochecer, la acomodaron en un humilde rincón fresco de pasto para que pudiese reposar. Al día siguiente, ya descansada, la Jirafa Dromedaria se divirtió de lo lindo con las pequeñas y juguetonas crías del grácil antílope, las cuales se deslizaban por su espalda jorobada, como si recorriesen mil rampas a lomos de un tobogán. Qué gracia en sus saltos y movimientos… ¡qué cariño en cada uno de sus gestos!
La Jirafa Dromedaria, por primera vez, parecía formar parte de un grupo, de una manada; y nunca más se puso en marcha en busca de familiares por la sabana.
Qué extraño resultaba verla en medio de aquella tribu africana. ¡Qué familia tan disparatada formaban! Y qué felices los niños junto a su nueva amiga del alma.
Bosque de las Fantasias http://www.bosquedefantasias.com/
1312 herramientas web para docentes
1312 herramientas web para docentes sin necesidad de registrarnos.
Por ejemplo:
CATEGORIA: EDUCACION INFANTIL TICS
AMPA Pare Jofré, El Puig. Valencia 