Al llibre identifiqueu diferents tipus de famílies: les visibles, les invisibles i les hipervisibles. A què us referiu?
Ens referim a que les diferents famílies tenen veus, presències i visibilitats desiguals que cal tenir molt en compte. Per exemple, això passa en les relacions informals a l’escola, però també en les participacions en les AMPA o els consells escolars, on la recerca ha detectat que es donen processos de colonització. És a dir, que hi pot haver escoles amb un 90% de famílies nouvingudes però que a l’AMPA només hi tenen adults blancs i autòctons. Hi ha famílies que tenen molta veu i molta visibilitat –fins i tot són hipervisibles– i n’hi ha que no en tenen –invisibles–, i l’escola ha de ser conscient de quines famílies té i quines li arriben i pensar com fer-se més participativa i democràtica amb tothom. Perquè si no recorrerà al tòpic: “Hi ha famílies –invisibles– que no venen perquè no els interessa”. I no és veritat.
Moltes famílies migrants no s’apropen a l’escola perquè no entenen el català. Això ho expliquen molts mestres.
I no només l’idioma, sinó els codis informals. A les famílies de clase mitjana els més més fàcil. Però si vinc de fora hi ha pautes culturals que desconec, i que poden marcar la meva relació amb el tutor. Aquestes són les famílies invisibles; les visibles acostumen a ser de classe mitjana.
A quines relacions et refereixes quan parles de codis informals?
A la relació entre tu, mestre, i jo, pare o mare. T’he de donar la mà? Dos petons? Tractar-te de vostè? Tot això, si no ho sé, m’allunya de tu. És lògic. Per algunes famílies xineses la mestra és una figura molt reputada, i en moltes ocasions es poden preguntar qui són ells per atrevir-se a dir-li segons què. Per entendre-ho d’una manera global, a vegades fem servir una metàfora: l’escola és com un país on hi ha gent que hi arriba amb passaport i d’altres són estrangers i no coneixen els seus mecanismes de participació, les tasques, els codis…
Què pot fer una escola o un institut per implicar les famílies, sobretot aquelles que li són invisibles?
El primer que ha de fer, com sempre, és fer-se la pregunta. I a partir d’aquí hi ha molts camps on avançar: des de la pàgina web –qui la fa, a què respon, qui hi entra…– fins a revisar les entrevistes i reunions amb els pares i mares. A la universitat sempre diem que és important que els mestres comencin les entrevistes amb tres coses positives de cada infant, perquè si no n’hi ha que acaben convertint-se en un autèntic interrogatori . Hem de ser conscients que les famílies són diverses i desiguals i buscar les formes d’eliminar els elements i barreres d’incomprensió mútua.
Si haguessis de resumir per què la participació familiar és important per a un centre educatiu, què diries?
Les famílies són part de la solució: sense elles i sense la comunitat no hi pot haver una bona escola. Si exclous la família, deixes fora un dels actors principals de l’educació. Si hi ha escoles és perquè hi ha famílies que tenen fills i filles –quan no en tenen, es tanquen escoles, com hem vist–. L’origen d’això té a veure amb la història de l’escola, que a Espanya es remunta al segle XIX amb la llei Moyano, que construeix un sistema educatiu que s’oposa a les formes de socialització de les famílies, en considerar –segurament amb raó– que educaven malament els infants. Per això es va crear una escola per a les masses que fos tancada, amb especialistes a dins per educar els infants. Però això va construir una gramàtica escolar profunda que ara ens costa millorar. Per exemple: arquitectònicament a les escoles no hi ha sales per a les famílies. On t’esperes quan van a una entrevista amb el tutor dels teus fills?
Depèn…?
En molts casos fas nosa, al passadís… L’escola no està pensada per a la comunitat educativa, sinó per als infants i mestres. Però amb les diferents famílies implicades, l’escola és millor. I amb la comunitat, també. Com més allunyades estan les famílies, sobretot les de classes populars i les nouvingudes, més propensió hi ha al fracàs. La participació de les famílies vulnerables facilita l’èxit escolar de tothom. Per tant, és també una qüestió de desigualtats, que només se subvertiran si el sistema educatiu es fa aquestes preguntes i dóna respostes inclusives.
Hi ha casos d’escoles que hagin aconseguit fer participar les famílies menys visibles?
I tant. Per sort cada dia més! Ho fan sabent que com més normes hi hagi i com més inflexibles i més tancades siguin, menys participaran les famílies allunyades. Hem de construir una “gramàtica tova” de l’escola: amb porositat, espais i moments de trobada… Fer que la relació sigui fàcil. Hi ha exemples. L’entrada a l’escola, en comptes de ser a les 9 h en punt, podria ser durant un marge de quinze minuts, perquè els mestres surtin a fora, les famílies entrin a l’aula… Així estableixes un espai de diàleg i comunicació, encara que sigui informal. Potser si els dones aquest temps per comentar-te coses, després a les 17 h no hi haurà lios al WhatsApp [riu]. També hi ha casos on les famílies participen en l’avaluació de l’escola, perquè cal que ens diguin com la veuen, i gairebé sempre ho fan en positiu però amb idees de millora.
Així i tot, quan plantegem la implicació de pares i mares en l’escola només ens ve al cap, d’entrada, l’AMPA i les extraescolars. Per què?
Per les relacions de poder que es donen dins l’escola, La pregunta és: com construir un govern de l’escola més democràtic? Que impliqui més presència i més responsabilitats compartides de docents, infants, famílies i comunitat. Si no ens pot passar com amb la participació ciutadana: que a les famílies només els deixarem escollir els colors del banc del pati.
Així doncs, haurien de poder prendre part del disseny del model educatiu?
La llei diu que han de poder participar en el procés educatiu dels seus fills, estar-ne informades i tenir un lloc en els espais de govern del centre. Han de poder col·laborar, però no des d’una perspectiva de poder en què un diu a l’altre el que ha de fer. A vegades, en una entrevista, el mestre li diu a la família: “El que haurien de fer a casa és…”. Home, no.
També passa al revés: famílies que diuen al mestre què ha de fer.
Exacte, el mateix. I en tots dos casos es genera un conflicte. Per això l’escola ha d’evolucionar cap a ser un espai democràtic. I això no vol dir que tothom decideixi sobre tot. Les famílies no s’han de posar en el disseny metodològic i educatiu, però sí que l’han de conèixer i s’ha d’explicar. Hi ha elements que, a més, permeten buscar acords, com és el cas dels deures, que impliquen família, mestre i infant. Hi ha d’haver un lloc i un reconeixement de veu, de capacitats, de sabers i de poders per a tothom
Heu detectat si cada cop les famílies volen decidir més sobre tot el que passa dins l’aula? Alguns mestres ho manifesten.
Sobretot les de classe mitjana. Quan passa això, tens dues respostes: tancar-los la porta o atendre la demanda latent d’aquestes famílies, que no és altra que la de tenir un lloc en l’escola. Si a aquella família “pesada”, que tot el dia atabala, li dones un lloc, li dius amb fets que és important per al centre, això s’acaba.
Entre els debats escolars que més afecten les famílies hem citat els deures. N’hi ha un altre: els horaris. Han de poder dir-hi la seva?
És clau! L’escola condiciona enormement els horaris de les famílies. Hem d’evitar el que ha passat a Secundària, on de cop el 80% dels centres decideixen unilateralment que fan horari de matins. I les diferents famílies? I els adolescents i les seves diferents realitats? Això no ho poden decidir els instituts o el Departament ells sols. Davant de mesures com aquestes hi ha casos com els d’Olot o Granollers, on es planteja, amb aquestes o altres paraules un model d’escola a temps complet. És a dir, on hi ha un treball en xarxa per coordinar els horaris de totes les educacions en funció de les necessitats dels alumnes i les realitats familiars, escolars, esportives, musicals…
Una escola és com és en funció de les famílies que té?
No només… La tasca dels professionals és molt important. Són una peça clau. Hi ha instituts o escoles que tenen una població molt similar i uns resultats i una taxa de fracàs molt diferent.
Enguany Generalitat i Síndic de Greuges han posat en marxa un principi d’acord per combatre la segregació escolar. Les famílies han d’implicar-se a l’hora de reduir aquesta xacra?
Tothom s’hi hauria d’implicar: el departament d’Ensenyament, els municipis, la inspecció, les escoles… I les famílies. El problema és que en un context de quasi mercat com el que tenim, per més actuacions que facis per combatre la segregació, crec que mai podràs lluitar del tot contra la voluntat de les classes mitjanes d’escollir centre, perquè tenen veu i vot. En la meva opinió, el que s’ha de fer és desactivar les lògiques que regeixen l’actual tria d’escola, i en aquesta línia vaig llençar una proposta per seguir pensant: que cada municipi o territori –d’entre 20.000 i 50.000 habitants– tingui una sola escola: l’escola-municipi.
Això m’ho hauràs de desenvolupar una mica…
En un territori de 20.000 habitants hi tens una escola municipal, que està ubicada en diferents edificis, i on s’hi agrupen els professionals en funcióde diferents criteris, docents que, a més, ja no són d’una sola escola, sinó que són del territori. Així l’escola treballa amb tot el municipi, amb el museu, el teatre, el centre cívic, el forn, el taller mecànic, l’estudi d’arquitectura… La meva proposta és pensar en una sola escola – municipi, però en realitat fent que les escoles siguin equivalents, com ha proposat recentment Barcelona, ja desactives la tria. És una mica el que passa a Finlàndia.
Estaríem parlant de municipalitzar l’educació.
Sí, està vinculat a aquest debat. Tu t’apuntes a l’escola-municipi, i després ja veuràs com s’agrupen. Desactives el nucli i la lògica del problema, que és la tria en un context com el nostre, que és de quasi-mercat.
Com encaixa en aquest model la concertada?
No ho tinc resolt. Però en el debat sobre la pública-concertada també ens hi hem de posar de forma seriosa, perquè està mal resolt. És un debat on tothom se sent agreujat: la concertada perquè està infrafinançada i per això les famílies han de pagar, perquè els seus mestres fan més hores; la pública, perquè la concertada té menys alumnat nouvingut i de classes populars, etc.… S’ha de resoldre de manera positiva, i crec que la municipalització de l’educació potser podria ajudar-hi.
Tornant al paper de les famílies en la segregació. Hi ha una part de responsabilitat que ha de recaure sobre elles? Els estudis diuen que les famílies fugen de les escoles més estigmatitzades.
Cada cop més famílies de classe mitjana tenen les bases materials del seu benestar en el coneixement. En aquest sentit, l’educació ho és tot per a ells. Si vivim en un món de competició global on cada persona s’ha de construir un projecte personal competitiu, la tria d’escola esdevé determinant per als teus fills. Per què hi ha gent disposada a mentir per anar a una escola? A exagerar una celiaquia? La sociologia diu que la gent s’adapta a les regles del joc; i si aquestes són de competició i distinció, les famílies juguen a això. Però, en la meva opinió, no es tracta de culpabilitzar-les. A ningú. Des de la sociologia, del que es tracta és d’atacar les lògiques de fons, les que ens duen a la competició.
El llibre parla d’escola, família… I comunitat. Què és la comunitat?
Té a veure amb l’ajuntament, que encara té poc paper en l’educació formal però molt al llarg de la vida –bressol, adults, PFI, suport escolar…–. També amb les famílies, amb el territori i la distribució urbanística, etc. I amb totes les educacions que són tant importants per a la socialització: amb l’esport, el lleure, la música, l’art, les llengües, internet… I els veïns i les associacions, és clar.
Sovint s’invoca la participació de la comunitat de forma genèrica en l’educació, però és possible fer que tots aquests agents prenguin part del dia a dia d’una escola o d’un institut?
Per sort hi ha cada dia més territoris, rurals o urbans, que avancen cap aquí. Té a veure amb les ciutats educadores, els plans educatius d’entorn, amb els projectes educatius de ciutat, les zones educatives, les zones educatives rurals, etc.. Hem de coordinar i posar en plural les educacions. Qui porta l’educació de 0 a 3 anys? I els menjadors? I les extraescolars? Qui accedeix a les escoles de música del municipi? Les classes populars, no gaire. Amb els idiomes, el mateix. Si les velles desigualtats estaven vinculades a l’obtenció d’un títol, les noves tenen a veure amb tot el que l’envolta. I aquí els municipis tenen, a més d’incumbència com en tot allò educatiu, competències i capacitats per fer-hi molt com demostren dia a dia desenes de territoris arreu del país.
Les anomenades oportunitats educatives.
Exacte. Els ajuntaments han de pensar dels 0 als 100 anys una oferta educativa potent, de servei públic i ben finançada també per trencar desigualtats. Per què els nens i nenes de classes populars al meu barri van amb la flauta dolça a l’escola i els altres amb la flauta travessera a l’escola de música i l’orquestra de torn? Això s’ha de resoldre, i s’ha de fer des de la comunitat.
A Girona alguns professors d’escoles de música feien classe en escoles, dins el pla d’entorn municipal.
Apropar la comunitat i les oportunitats educatives a l’escola és una opció molt interessant. Quan dius a una mare que vagi a aprendre català al centre cívic potser no hi va, però si li dius que vingui a l’escola, potser sí. Per què la música a l’escola no la pot fer l’escola de música per a tothom? I l’esport? Per què l’escola és un espai tancat? A Badia del Vallès en l’etapa 0-3 treballen conjuntament pediatria, escola bressol, espais familiars, ajuntament… A l’Hospitalet fan xarxes educatives 0-6. A Berga es promouen accions per conciliar horaris laborals i familiars. A Sabadell es fa el programa ciutat-escola. A Barcelona el programa Èxit. El treball de comunitat educativa als petits municipis… I així mil exemples arreu del país. Al final estem parlant de fer les coses en comú i per a tothom! Construir lògiques diferents, entendre que tot el territori és educador, preguntar-nos com fer de la piscina municipal –que és un espai molt educatiu– un lloc per a tothom, on hi participin les famílies. La idea de fons, en realitat, no és cap altra que fer les coses junts! Com educar junts i juntes en un projecte socialitzador potent al llarg i ample de la vida sense barreres per a ningú
Estem parlant d’un canvi cultural, de concepció de què és l’educació.
En aquests moments a nivell global imperen dues lògiques. Una és la neoliberal: per tenir escoles millors, han de competir. Aquí hi hauria els casos d’Anglaterra o Suècia amb les free schools. L’altra és la neoconservadora, que té a veure amb la idea de control: el que han de fer les escoles és el que diu el Govern. A vegades aquestes lògiques estan entrellaçades i es retroalimenten. Però el que veiem amb la recerca és que cap de les dues funciona a mitjà termini. Què podem contraposar a això? El fer-ho junts. Comunitzar les educacions. La UNESCO diu que l’educació és un bé comú. Doncs comunitzem-lo. Aquest verb ens permet construir una altra lògica, que es pot veure aplicada a diferents nivells: en el pla municipal en el treball en xarxa, però també en el treball als claustres –treballem junts, en comptes de fer-ho per separat de manera aïllada–, també a l’aula, on fem que els alumnes cooperin, aprenguin a construir coneixement i a créixer junts, com passa a força escoles, en alguns instituts, en les escoles de segona oportunitat, en les escoles bressol, les escoles de persones adultes… Fem escola junts amb les famílies i la comunitat. Si cosim totes aquestes actuacions, si les relliguem, estarem trenant una lògica alternativa. És la idea del co-munitzar: co-construir escoles, co-produir coneixement, co-educar (en el sentit de la “mirada violeta” que proposa la Marina Subirats) i també d’educar juntes persones diferents, co-governar-nos de manera més democràtica, conviure… i sense oblidar la lluita constant contra les desigualtats i per una igualtat d’oportunitats per a tothom.
http://diarieducacio.cat/jordi-collet-families-comunitat-no-pot-bona-escola/?utm_source=Butllet%C3%AD+web&utm_campaign=efdb3ccc8c-EMAIL_CAMPAIGN_2016_11_24&utm_medium=email&utm_term=0_1792201920-efdb3ccc8c-157767465
AMPA Pare Jofré, El Puig. Valencia 