Qué hacer y qué no para conseguir el éxito escolar de los hijos

Los alumnos cuyos padre son más controladores presentan peores resultados escolares mientras que los más comunicativos logran los mejores

La forma que tienen las familias de implicarse en los estudios de sus hijos puede ser más o menos beneficiosa para sus calificaciones e incluso para la equidad del centro, y entre aquellos padres y madres menos controladores y más comunicativos parece encontrarse la receta para el éxito escolar.

Y es que «en la implicación familiar no todo vale y no siempre más es mejor», destaca a Efe el profesor del Departamento de Ciencias de la Educación de la Universidad de Oviedo, Rubén Fernández Alonso, uno de los autores del estudio «La implicación familiar en la educación: una herramienta de cambio«.

Se trata de un trabajo dado a conocer este martes por el Observatorio Social de La Caixa y que se ha basado en los datos de la Evaluación General de Diagnóstico llevada a cabo por el Ministerio de Educación con la participación de 26.543 estudiantes de segundo de la ESO escolarizados en 933 centros.

En el estudio también se ha reconocido que las madres están más implicadas que los padres en la comunicación con sus hijos: el 82 % de las madres se interesan habitualmente por cómo les ha ido en clase frente al 66 % de los padres con la misma actitud.

Los expertos han dividido los centros en cuatro grupos, siendo los que tienen familias más controladoras y más comunicativas y los que cuentan con familias menos controladoras y menos comunicativas las más habituales, ya que suman los mayores porcentajes, 34 % y 33 %, respectivamente.

Los centros con familias más controladoras y menos comunicativas representan el 14 % y aquellos en las que el estudio concluye que se obtienen mejores resultados, es decir, las menos controladoras y más comunicativas, son el 19 %.

¿Qué es una familia comunicativa y qué es una familia controladora?

Las comunicativas pasan por mantener con sus hijos conversaciones sobre el colegio para tratar técnicas y hábitos de estudio, relaciones personales en el aula y motivación hacia el estudio.

Las controladoras serían aquellas en las que los progenitores centran sus interacciones en la ayuda, la supervisión y el control de los deberes escolares y con frecuencia se implican directamente en su realización.

De este modo, Fernández Alonso distingue entre las familias que preguntan a sus hijos cómo te ha ido en clase, qué tal te ha salido el examen o cómo te llevas con tus compañeros, pero sin caer en un control excesivo y dejando mayor autonomía al menor para su desarrollo personal, y aquellas más preocupadas porque los deberes se hagan e incluso haciendo las tareas con ellos.

«Un perfil de padres demasiado intervencionistas posiblemente quite oportunidades de crecimiento y de autonomía del alumno«, apunta este experto, que afirma: »es mejor el cómo nos comunicamos y cómo dejamos que los hijos vayan afrontando las dificultades«.

No obstante, reconoce que a veces ese perfil intervencionista lo provoca el propio centro cuando los padres acuden y el tutor o profesor les dice que su hijo no trae hecha la tarea o que la lleva mal resuelta.

Fernández Alonso subraya que en el estudio (lo firman también los profesores Marcelino Cuesta y Pamela Woitschach, de la Universidad de Oviedo, y Marcos Álvarez-Díaz, de la Consejería de Educación y Cultura de Asturias) han detectado un dato que no esperaban y es el efecto de la implicación familiar en el centro.

Así, en los centros en donde «el grupo de familias tiende a ser mayoritariamente controladoras, no solo hay peores resultados, sino que hemos encontrado mayores diferencias entre los resultados de los estudiantes, hay más inequidad entre alumnos«, comenta. Por el contrario, »en centros con perfiles más comunicativos las diferencias entre alumnos son mas pequeñas y los resultados son más equitativos«.

En concreto, los centros cuyas familias tienen un estilo más comunicativo obtienen 20 puntos de diferencia en equidad con respecto a los centros con familias controladoras. «Es una evidencia en la que hay que seguir estudiando», comenta Fernández Alonso, que aboga por trabajar en los centros con la formación e información de los padres, por ejemplo entrenar a las familias en cómo enfrentarse a las dificultades de los hijos.

https://www.lasprovincias.es/sociedad/educacion/como-conseguir-exito-escolar-hijos-20190430141304-nt.html

Som Protagonistes de la Nostra Educació? – 5ª Jornada Educació i Futur

Carrada col·loqui dins de la 5ª Jornada  Educació i Futur,   Som Protagonistes de la Nostra Educació?

Dimarts  7 de maig a les 18 hores, al Centre Cultural de Massamagrell, organitza AMPA Sant Joan Evangelista de Massamagrell.

Passeig Rei En Jaume 4, 3er pis. Sala de Conferències. Accés Gratuït

Es disposarà de servei de ludoteca.

Comptarem amb la intervenció de: Susana Gisbert Grifo Fiscal, María García-Lliberós Escriptora, nna M. Lluch Hernández Oncòloga

El mirall finlandès (i II): formació dels mestres i principis pedagògics

El mirall finlandès (I): sistema educatiu, recursos i inclusió —
http://diarieducacio.cat/el-mirall-finlandes-i-sistema-educatiu-recursos-i-inclusio/


En els debats sobre el futur de l’educació ha anat guanyant pes l’exemple finlandès, del qual se n’ha lloat la qualitat, la innovació pedagògica, el fet de posar l’alumnat al centre del projecte educatiu i un alt reconeixement a la tasca dels docents. La implementació d’aquest model és des de fa temps un tema habitual de discussió al nostre país.


Noemí Mauri

Un punt clau per oferir i garantir un sistema educatiu de qualitat a Finlàndia és la destacada formació dels mestres. Els aspirants a matricular-se a les facultats d’educació han de tenir una mitjana de 9 a batxillerat. En el cas dels mestres d’educació primària, la seva formació universitària té una duració de 5 anys dividits en tres anys de grau i dos de màster obligatori. Per exercir com a mestre d’educació infantil se sol recomanar la realització d’un màster un cop finalitzat el grau de tres anys. En el cas de professorat d’educació secundària compten amb una llicenciatura, si bé han de realitzar proves d’accés a les facultats d’educació per tal de realitzar estudis pedagògics. Aquesta formació ocupa més de 1.400 hores —a l’Estat espanyol seran unes 100-200h. Els directors i directores de centres, més enllà de la titulació com a mestres, han de comptar amb un certificat d’administració en educació.

Per poder accedir al grau d’educació, els candidats han de realitzar una prova d’accés que té en compte coneixements acadèmics, alhora que també es realitza una entrevista individualitzada a tots ells, valorant les habilitats socials, participació en programes de voluntariat, grau d’empatia, entre altres aspectes. Tal com indica el vicedegà de la Universitat d’Educació d’Helsinki, Arto Kartoniemi, només un 10% dels alumnes inscrits aconsegueixen entrar a la universitat i cursar el grau d’educació. Fruit d’aquesta acurada selecció, els docents compten amb un elevat reconeixement social i públic. [1]

Durant el procés de formació, ja des del segon any de grau es realitzen pràctiques a centres escolars per tal de poder observar de manera més vivencial el món de la infància i aprendre de diverses pràctiques educatives. A la universitat compten amb una tutoria que els orienta.

En els darrers cursos a l’escola també compten amb la figura d’un tutor ―sol tractar-se d’un professional amb experiència― que guia i acompanya els futurs mestres per tal de fomentar l’adopció d’una visió autoreflexiva en el seu procés d’aprenentatge.

A més a més, també és destacable que la Helsingin Yliopisto [Universitat d’Helsinki] (UH) compta amb una altra «eina» per oferir aquest aprenentatge més vivencial de l’alumne a través de l’anomenat «Playful Center».  Aquest espai, ubicat a la mateixa universitat, està obert als infants per poder jugar i interactuar mentre els estudiants de magisteri observen i analitzen els diferents comportaments des del mirall bidireccional que hi ha a la mateixa aula.

Més enllà de la formació del grau i del màster, els professionals de l’educació estan en un procés de formació continu. Molts d’ells combinen la seva dedicació docent amb la investigació i recerca a les universitats. Aquesta col·laboració facilita que estiguin al corrent de les darreres descobertes envers l’educació, la psicologia i la neurociència, de forma que les puguin aplicar a les seves aules.

Professors universitaris de renom de la UHi tal com Kristina Kumpulainen, Arto Kallioniemi i Mari Tervaniem assenyalen que la prioritat d’un/a mestre/a a l’hora d’educar és  «comprendre l’alumne» i «seguir els seus interessos». [2]

Comprendre l’alumne i seguir els seus interessos

Les idees dels autors esmentats posen de manifest la importància que es dóna a Finlàndia a la mirada global i respectuosa amb l’alumne. Per una banda, tenir la voluntat i l’interès per comprendre els nens i nenes de manera franca i genuïna significa fer-nos càrrec i acceptar que són persones amb la seva pròpia identitat, necessitats, pors i valors.

Quan parlen de «seguir els interessos» dels infants ens parlen d’endinsar-nos en el seu món; de nou, mostrant un interès sincer en conèixer-los, valorant-ne les seves preferències. Per tant, de manera implícita, ambdues respostes estan comunicant a l’alumne: «m’importes, et respecto i et valoro». Aquestes idees, que podrien semblar molt bàsiques, esdevenen cabdals quan parlem de relacions humanes. A partir d’aquesta disponibilitat i predisposició de l’adult a connectar amb l’infant és possible que es pugui crear i construir un vincle afectiu entre ells.

John Bowlby (1907-1990) va descriure el vincle com aquell lligam afectiu que es forma entre la criatura i l’adult el qual, a través d’interaccions repetides, es va afavorint la creació de sensacions de seguretat, consol i plaer. En funció de la qualitat d’aquest vincle, l’infant podrà aprendre i desenvolupar-se en el seu entorn amb seguretat, confiant amb les persones de referència.

Aquestes condicions es poden fer extensibles més enllà del nucli familiar, doncs en el context escolar els infants i els adults comparteixen un elevat nombre d’hores. En l’entorn escolar el vincle és una relació que s’estableix entre l’alumne i el mestre. Heather Geddes descriu com la dinàmica fluida entre la implicació, el suport del mestre i la participació en la tasca afavoreix al sentiment de seguretat que es crea en l’alumne, dotant-lo de confiança en el seu procés d’aprenentatge i desenvolupament global. Segons l’autora, «el mestre crea una expectativa que serà d’ajuda i es mostra disponible, ajudant a tolerar la frustració davant la tasca escolar».

I de quina manera podem fomentar la vinculació amb els nostres alumnes? La majoria d’experts  en el tema  assenyalen la importància de mostrar sensibilitat per poder interpretar i donar significat a allò que li està passant a la criatura. [3] Alhora també serà important la capacitat empàtica de l’adult i la «lectura emocional pedagògica», entesa com l’habilitat de poder llegir entre línies què està sentint i com està vivint aquella situació una criatura. I, posteriorment, poder posar paraules a aquells estats emocionals que estem percebent dels infants. Amb tot això, la capacitat de poder cercar solucionar i mobilitzar els recursos necessaris també beneficiarà la relació que hi estem establint.

En la mateixa línia, en diversos estudis s’ha copsat la importància de l’establiment del vincle a l’escola; per exemple, s’ha detectat que el fet de sentir-se part del grup i sentir el suport dels mestres era el major predictor per prevenir el fracàs escolar. [4]

Aquesta visió de l’educació orienta i marca l’estil pedagògic, metodològic i d’acompanyament i d’avaluació de les escoles de Finlàndia. A continuació ampliarem el detall sobre els diferents àmbits.

A nivell pedagògic

El sistema educatiu finlandès sosté que les experiències, les sensacions, les àrees d’interès i la interacció entre estudiants són les bases per a l’aprenentatge. Consideren que el treball dels docents consisteix a guiar l’alumnat perquè segueixi aprenent de forma contínua tenint en compte un enfocament en l’aprenentatge individual de cada alumne.

La investigadora educativa finlandesa Kirsti Lonca diu: «tradicionalment, l’aprenentatge s’ha definit com una llista de temes i fets que cal adquirir ―com ara l’aritmètica i la gramàtica― Però, quan es tracta de la vida real, el nostre cervell no està tallat en disciplines d’aquesta manera, estem pensant d’una manera molt holística». Lonca defensa una educació que promogui desenvolupar aquelles eines necessàries per poder fer front a les situacions conflictives reals que es poden trobar al llarg de la vida. Amb aquest objectiu s’ha implementat l’aprenentatge basat en fenòmens, que seria equivalent al treball per projectes a Catalunya.

A més a més, el model educatiu finlandès també fomenta un model d’ensenyament-aprenentatge de caràcter global i transversal fomentant les habilitats «soft» ―suaus―, que fan referència a aquelles habilitats no-cognitives vinculades als valors i habilitats més de caràcter personal com podrien ser la iniciativa, la generositat, l’empatia o la flexibilitat, entre d’altres.

En aquest enfocament, el rol del mestre ha d’esdevenir un dissenyador d’experiències d’aprenentatge.

Si bé aquestes línies ideològiques ja perfilaven i orientaven les pràctiques i metodologies a les escoles, al nou currículum estatal ―implementat a partir del 2016― emfatitza encara més les següents idees: paper actiu de l’estudiant, foment d’un estil de vida sostenible, ensenyament de tipus integrador, escola comprensiva i com a comunitat d’aprenentatge.

També es promou que les escoles finlandeses treballin les competències dels alumnes, augmentant la seva participació i la utilitat ―i aplicabilitat― dels estudis. Alhora, la inclusió és una de les peces clau del sistema, doncs procuren crear oportunitats per tal que tots els alumnes puguin experimentar l’èxit. Tenint en compte la individualitat de cada criatura es plantegen maximitzar-ne el potencial dels següents punts: ànim, justícia, autonomia, cooperació, autoestima, curiositat, responsabilitat, comunitat, pensament crític i reflexiu, ganes d’aprendre i creativitat. Les àrees en les quals se centren són les següents:

  • Aproximació a aprendre a través de fenòmens. Aprendre a aprendre
  • Competència cultural, interacció i expressió ―habilitats emocionals i socials i de participació.
  • Cura de si mateix i dels altres i gestió de les activitats diàries de manera segura ―consumisme, ús responsable de tecnologia, seguretat personal.
  • Literatura múltiple ―comunicació, expressió verbal i corporal.
  • Competència tecnològica ―aprenentatge pràctic de l´ús de les tecnologies, programació digital, interaccions socials en el món digital.
  • Competència en el món laboral i l’emprenedoria ―mentalitat emprenedora i relacions laborals.
  • Participació i construcció en un futur sostenible ―viure en una societat democràtica i protecció del medi ambient per un futur sostenible.

Exemples de pràctiques educatives

Durant una estada a Finlàndia l’abril del 2018 vaig poder observar algunes activitats que podrien fer referència a alguns dels principis pedagògics esmentats anteriorment.

Per exemple, a les escoles bressol i d’educació infantil donen molta importància al contacte amb la naturalesa, el desenvolupament del joc simbòlic i la progressiva adquisició d’autonomia. Per aquest motiu, realitzen diverses sortides diàries a la naturalesa ―pati i bosc― sempre i quan la temperatura no se situï per sota dels 20 graus. Aquesta activitat a fora implica que cada vegada els nens i nenes hagin de practicar posar-se i treure’s les nombroses capes de roba. Una de les mestres comentava que els dies que al terra hi ha gel les criatures també surten a fora, ja que és una manera d’iniciar-los en adquirir major control i equilibri del seu cos de manera natural.

Per altra banda, desenvolupar el joc simbòlic també és una peça clau en el seu currículum, i per tant, dediquen molt de temps a fomentar que les criatures experimentin, manipulin i creïn les seves pròpies històries. D’aquesta manera es potencia la imaginació i creativitat així com el raonament lògic i resolució de problemes. Tal com una de les mestres em deia en to de broma: «per això tenim tan bons enginyers aquí a Finlàndia, perquè els hem deixat experimentar amb sentit!».

Un altre exemple del valor a l’aprenentatge significatiu, pràctic, vivencial i global de l’alumne seria l’assignatura obligatòria de «Home economics» [economia de la llar] que consisteix que tot l’alumnat aprengui a fer tasques de la llar tals com planxar, cuinar, cosir, entendre una factura, aprendre a netejar diferents materials… Totes aquestes activitats es desenvolupen en el si de l’escola; per tant, l’edifici compta amb màquines de cosir, cuines reals i tot el mobiliari necessari; alhora, aquesta assignatura ―de caràcter obligatori per als alumnes de 12-13 anys i optativa per als de 13-15 anys― forma part del currículum educatiu del cicle i, per tant, és avaluat.

Paral·lelament, i de manera similar al moviment de reforma pedagògica que s’està produint al nostre país, algunes de les escoles de Finlàndia treballen en la línia de promocionar la participació dels infants a l’aula i l’aprenentatge actiu a través dels grups de treball col·laboratius.

En aquest cas es tracta de dividir diferents rols a cada grup amb les diverses funcions: secretari ―s’ocupa d’escriure els textos i revisar-ne la seva qualitat―; organitzador ―és el responsable de cercar els materials necessaris i organitzar el treball de grup―; i portaveu ―és la persona que s’ocupa de gestionar els torns de paraula, demanar ajuda quan el grup ho necessiti, posar en veu alta les conclusions del grup davant la classe…

Una altra situació pedagògica que exemplifica el foment de la participació i validació del potencial de tots els alumnes així com promoció del seu pensament crític, analític i creatiu és la proposta que siguin els mateixos alumnes els que cerquin «problemes o dificultats» en el seu entorn ―com per exemple, el mateix edifici escolar― i proposin possibles solucions ―a curt, mig i llarg termini― a través d’una pluja d’idees i, posteriorment, una anàlisi i valoració exhaustiva.

A nivell metodològic, adaptació de recursos

Seguint amb la mirada pedagògica connectada a les característiques i necessitats dels nens i nenes, a nivell metodològic, observem que les escoles finlandeses procuren conèixer i aplicar els coneixements de la neurociència i la psicologia a les aules. Per exemple, miren de  facilitar i fomentar la mobilitat física dins l’aula per tal de potenciar la concentració i aprenentatge dels alumnes.

Seria el cas, entre d’altres, de la utilització d’uns tamborets amb una base en forma semiesfèrica que facilita el balanceig dels nens, fet que els ajuda a poder canalitzar la necessitat de moure’s i calmar el neguit, tot predisposant-los a restar més concentrats. Un altre recurs amb el qual compten i que els nens utilitzen de manera grata són uns coixins amb una textura similar a les conegudes «pilotes antiestrès». Una altra mesura en aquesta línia és permetre que puguin treballar de diferents maneres a l’aula: de peus, recolzats en pufs, cadires, tamborets o, fins i tot, al sofà de la classe.

De fet, cal esmentar que la pràctica majoria de les classes compta amb l’existència d’un puf gran o sofà, així com coixins que proporcionen un espai de calma a aquells que ho necessitin, sense que sigui un recurs des del càstig sinó des de la utilització autònoma de tal recurs en el cas que l’alumne així ho necessiti.

Una altra mesura que s’adopta a les escoles finlandeses és la divisió de les assignatures en franges de 45 minuts ―o en alguns casos 45minuts + 45minuts― i posteriorment hi ha un descans obligatori de 15 minuts al pati. Aquesta segmentació de la jornada acadèmica facilita que tant alumnes com mestres puguin descansar mentalment, i així facilitar que les estones de treball siguin de qualitat.

A nivell d’acompanyament i procés d’avaluació

Des de la mirada holística de les criatures, a les escoles finlandeses ja fa temps que compten amb un tipus d’acompanyament inspirat en la psicologia positiva. Aquest corrent psicològic se centra en el benestar psicològic de les persones així com en les seves fortaleses i potencialitats.

Algunes escoles finlandeses ―ja des de l’escola bressol― utilitzen un programa vinculat a aquesta perspectiva psicològica desenvolupat a la UH que descriu 21 fortaleses ―es tracta d’habilitats no-cognitives tals com la humilitat, la perseverança, la creativitat, l’humor, la cooperació, l’autocontrol, la sensibilitat, la paciència…― per tal de potenciar l’autoconeixement dels alumnes, tot millorant la seva autoestima i benestar.

Es realitzen diverses activitats al llarg del curs per tal de treballar els objectius esmentats, com, per exemple:

  • A l’escola bressol ―fins als 3 anys―, es pregunta a les famílies quins aspectes positius veuen en els seus fills i filles, i les respostes són penjades a l’aula per tal de fer-ho visible.
  • A partir de l’etapa infantil ―a partir dels 3 anys―, es promou que els mateixos alumnes, amb l’ajuda dels mestres, puguin identificar quines són aquelles habilitats que dominen més, així com les seves fortaleses. Com a decoració de l’aula també es poden veure làmines de tots els nens i nenes on diuen: «jo sóc bo/bona en…». En aquest sentit a les escoles es pengen imatges amb missatges com: «soc divertida, ràpida i valenta. Les meves butxaques estan plenes d’eines que són útils a la meva vida».
  • A l’educació primària també s’anima perquè els alumnes coneguin les seves habilitats i potencialitats no-acadèmiques entrevistant persones referents de la seva vida ―família, amics, companys, entrenadors, etc. Una altra activitat és que el mestre escrigui una carta d’ànim a totes les famílies posant èmfasi en el procés de millora de l’alumne i destancant-ne les seves fortaleses.

Respecte al procés d’acompanyament i seguiment de l’alumnat, així com a la relació que s’estableix entre escola i família, fa un temps s’ha posat en marxa el sistema de comunicació «Wilma», el qual facilita que mestres i famílies s’escriguin missatges en línia ―de manera setmanal o quinzenal― descrivint quina és la dinàmica a classe i quins progressos i millores es detecten.

Procés d’avaluació

Pel que fa a l’avaluació dels alumnes, el sistema educatiu finlandès no contempla una avaluació numèrica fins a 4t de primària ―quan els nens/es tenen deu anys―, ja que entenen que fins llavors l’alumnat encara no és prou madur per comprendre què significa una nota. A Finlàndia es prioritza el seguiment continuat dels alumnes i la comunicació fluida amb la família de caràcter descriptiu i positiu, amb la finalitat de facilitar el seu potencial. S’opta per realitzar reunions conjuntes entre la família, la mestra i l’alumne per, d’aquesta manera, mirar d’implicar tant els progenitors com l’alumne en el seu desenvolupament global i acadèmic. Tal com expliquen els diferents professionals, en aquestes reunions es parla de manera positiva de l’alumne utilitzant, per exemple, una plantilla on hi consten tres fortaleses que té l’alumne així com quin tipus d’ajuda està necessitant i en quins aspectes necessitaria millorar. [5] El mestre també demana ―i apunta en la plantilla― de quina manera la família ajudarà l’infant per aconseguir els objectius plantejats.

Un altre punt clau en el procés d’avaluació és incorporar una part important d’autoavaluació per part de l’alumnat. A finals de trimestre els mateixos alumnes valoren els seus objectius planejats a la reunió inicial i els seus progressos.

Què podríem aplicar i adaptar aquí? De quina manera podríem fer extensible algunes idees a Catalunya?

Primer de tot caldria destacar que combatre el fracàs escolar i millorar la motivació dels alumnes a l’escola exigeix la implicació de tots els agents, institucions i administracions educatives.

Per tal de poder aplicar tals propostes així com repensar les nostres pràctiques educatives no podem passar per alt les diferències econòmiques, polítiques i socials existents entre Catalunya, l’Estat espanyol i Catalunya i Finlàndia.

Tanmateix, tenint en compte els referents pedagògics i les línies d’actuació eficaces en països com Finlàndia, podríem suggerir l’aplicació d’algunes mesures tals com:

  • Actuació preventiva en les etapes primerenques per tal de prevenir dificultats majors en un futur i fomentar el seu adequat desenvolupament de manera global.
  • Promoure l’atenció personalitzada de tots els nens i nenes tenint en compte les seves característiques, necessitats, dificultats, habilitats i situacions vitals.
  • Dotar de majors recursos les escoles per poder atendre millor l’alumnat que ho requereixi de manera temporal o continuada a fi de garantir una inclusió real i pràctica.
  • Foment d’equips multidisciplinars a les escoles: psicòleg, treballador social, treballador sanitari, logopeda.
  • Garantir una formació pedagògica ―i mínimament emocional― de forma inicial i continuada pels mestres de qualitat.
  • Treballar i cuidar el vincle entre mestre i família i també mestre i alumne.

En termes generals hem vist com els especialistes de l’àmbit educatiu, psicològic i neuropsicològic assenyalen la importància de fomentar l’adopció d’una mirada comprensiva i respectuosa amb l’infant, fomentant l’establiment del vincle entre mestres i alumnes. El vincle és el motor de l’aprenentatge. Per poder destinar aquesta atenció i recursos serà indispensable que els referents polítics i el marc organitzatiu del país contempli, també, aquestes necessitats per tal de poder-ho dur a terme.

Com deia Nelson Mandela: «L’educació és l’arma més poderosa per canviar el món». En aquest punt caldria convidar a reflexionar en quina direcció desitgem i creiem que seria necessari que el sistema educatiu del nostre país es dirigís i segons quins criteris. En aquest sentit, avui dia Finlàndia és sense cap mena de dubte un mirall.


[1]  Consell Superior d’Avaluació de Catalunya: «El sistema educatiu finlandès vist des de Finlàndia».

[2]  Cita extreta de converses de la mateixa autora amb els citats professors de la UH.

[3] Viloca: «La importància del vincle en el procés d’aprenentatge»; Sellarès: «Aprenem tal com ens vinculem»; Lipponen, Hilppö i Rajala: «Compassion and emotional worlds in early childhood education»; Rimm-Kaufman (et al): «Improving Students’ Relationships with Teachers to Provide Essential Supports for Learning. Positive relationships can also help a student develop socially».

[4] Allen (et al.): «What Schools Need to Know about Fostering School Belonging: A Meta-Analysis»; Hamre (et al.),«Early teacher-child relationships and the trajectory of children’s school outcomes through eighth grade»; Baker, Grant i Morlock: «The teacher–student relationship as a developmental context for children with internalizing or externalizing behavior problems»; O’Connor, Dearing i Collins: «Teacher-child relationship and behavior problem trajectories in elementary school»; Silver (et al.), «Trajectories of classroom externalizing behavior: Contributions of child characteristics, family characteristics, and the teacher–child relationship during the school transition».

[5] Cita extreta a partir de converses de l’autora de l’article amb la professora Lotta Uusitalo.

El Diari de l´Educació

Sobre les llibertats, els drets i l’educació

Màrius Josep Fullana I Alfonso/President De Fampa-València 27.02.2019 | 21:36

Sobre les llibertats, els drets i l´educació

Les famílies de l’escola pública, la majoria de les famílies al nostre país, apostem per una escola inclusiva, coeducativa, laica i amb igualtat i equitat. El dret a una educació digna per a tots els xiquets i les xiquetes sols pot ser garantit per un sistema públic universal i gratuït on no es produïsca cap discriminació.

El concert de centres privats va ser una solució transitòria mentre l’estat acabava de construir la xarxa de centres de titularitat pública. Aquest concert no emana de cap dret universal. De fet, aquelles que ho defensen reclamen que s’establisca per llei la qual cosa demostra que no esdevé com a conseqüència de cap llei ni carta de drets.

Aquest tipus de sistema educatiu no és més que l’establiment de l’educació com a negoci. Són empreses, com ho demostra el fet que la seua titularitat no és pública, no és de les persones que vivim dins de l’estat. Això fa que tinguen privilegis i que puguen canviar l’educació universal establerta per a la resta de l’alumnat. Han de fer caixa, si no el negoci se’n va en orris, si no, per què tant d’interès en ser finançats per l’administració pública?; per què no estan a les zones rurals amb poc alumnat? En canvi, el seu funcionament és el propi d’una empresa privada: selecció de personal sense cap procés d’oposició objectiu i una lliure concurrència que garanteix una formació de qualitat i en igualtat de condicions; uniformes, funcionament especial dels menjadors,… cap obligació d’adaptar-se al programa de xarxa llibres i per això poden especular amb el material escolar, control del transport escolar i un llarg etcètera.

Una qüestió indirectament relacionada amb aquest tema perquè qui reivindica la concertació ho fa lligant-ho, és la qüestió de la religió a les aules. Les famílies de l’escola pública considerem que la religió ha d’estar fora de les aules. La religió és una qüestió de l’àmbit privat de les famílies. Altres estats ja van desterraraquesta pràctica ancorada en el passat. Obligar als centres públics a impartir aquesta matèria és contrària a la igualtat de drets i a la convivència de diferents religions, que si més no, formen part de les opcions de fe des de l’àmbit privat o familiar. Aquesta igualtat es perverteix encara més quan el professorat no passa el sistema objectiu de tria habitual i d’igualtat d’oportunitats i és ficat a dit pels estaments religiosos. No existeix cap empresa pública o privada on les treballadores siguen imposades des de fora, sols ocorre en aquest cas molt particular que comentem.

Si apostem per una escola pública, de qualitat, amb recursos de tot tipus (econòmics, personals, materials,…) que done resposta a cadascuna de les necessitats de l’alumnat, tindrem una educació d’excel·lència, que no segregue, que no siga competitiva, on valors com la igualtat de gènere, la solidaritat, l’equitat, l’empatia, la compassió, entre d’altres,siguenel prioritari. No podem consentir, que amb diners públics es promoga l’exclusió, que els diners es destinen al manteniment d’empreses privades en lloc de destinar-los a tots els xiquets, xiquetes, joves,…. amb un accés igualitàri a l’educació, que tant va costar guanyar en el passat.

Els xiquets i les xiquetes aprenen que la societat és diversa i que totes tenim els mateixos drets i se’ns ha de tractar per igual. La pràctica és una de les millors maneres d’aprendre i materialitzar aquest fet i així es palesa quan el sistema educatiu fa efectius aquests valors. Altre cop, una xarxa universal de titularitat pública de qualitat és l’única manera de garantir els valors democràtics i justos.

Les famílies de l’escola pública apostem per un nou model educatiu. Aquest nou model serà molt més senzill de construir si canviem l’actual llei educativa, amb la participació de tota la comunitat educativa i del teixit social que supere les lleis anteriors des de la LOMQE. La Comunitat Educativa hem mostrat la nostra oposició a aquestes lleis, any rere any a través de la denúncia pública i la mobilització massiva. Volem una llei que desenvolupe d’una vegada per totes, la xarxa universal de centres de titularitat pública i que garantisca l’ensenyament equitatiu i inclusiu entre altres valors. Una educació en valors que se centre en les xiquetes i xiquets i els dote de coneixements però també d’eines per cercar una societat millor. Reivindiquem que es prioritzen els recursos de l’estat en educació, sanitat i serveis socials tots aquests totalment públics. En aquest marc serà més senzill construir una societat realment democràtica, participativa, igualitària i justa.

https://www.levante-emv.com/opinion/2019/02/27/les-llibertats-els-drets-i/1841634.html

25 Curts per treballar les emocions i els valors

A l’escola, a part d’impartir coneixements, és fonamental treballar les emocions i els valors. Una bona manera de fer-ho és utilitzar els curtmetratges. A partir de la seva visualització es poden establir diàlegs i converses a l’aula molt interessants amb els infants.



Nati Bergadà  28.01.2019

En aquest article trobaràs 25 curtmetratges que et poden ser útils per treballar valors fonamentals com l’amistat, la resolució de conflictes, la convivència, la solidaritat, el treball en equip, la motivació, l’autoestima, l’amor… Per poder visualitzar aquests curts, accedeix al Youtube i fes cerca amb el nom.

Curts per treballar l’amistat

Runaway. Aquest curtmetratge és una encantadora història sobre un malentès entre un home anomenat Stanley i la seva preuada nevera de 1950, anomenada Chillie. Amb aquest curtmetratge podem treballar el valor de l’amistat.

Cuerdas. Aquest curtmetratge narra una tendra història d’amistat entre dos nens molt especials. També és una obra que parla de valors i il·lusions i que és capaç de captivar a l’espectador des del primer moment.

Monsterbox. Un curtmetratge que mostra l’amistat que sorgeix entre un ancià i una nena amb uns amiguets tan entremaliats com ella. “Monsterbox” ens pot ser útil per ensenyar als infants el valor de l’amistat i com el treball en equip dóna els millors resultats.


Curts per treballar la resolució de conflictes

El pont (Bridge). En només 2 minuts aquest curt ens convida a reflexionar sobre el diàleg, la importància de la comunicació i el poder de la bona feina en equip. Es demostra que cal resoldre els problemes parlant, ja que d’aquesta manera tots hi guanyem.

L’home orquestra. Aquest curt narra una història que succeeix a Itàlia on un home orquestra sempre toca en la mateixa plaça. Un dia apareix un rival que competeix per endur-se els diners d’una nena que hi ha a la plaça. El curtmetratge demostra que a vegades som molt competitius i per aconseguir els nostres propòsits podem ferir a altres persones.

El poder de les abraçades. En aquest curtmetratge es presenta el món com un lloc fred i distant, les persones es mostren agressives i irritables. Però també es demostra que una abraçada expressa i fa sentir: amor, afecte, seguretat, protecció, confiança, fortalesa, suport, estima, amistat, alegria, felicitat. Una abraçada pot trencar barreres que de vegades les paraules no poden trencar.


Curts per treballar la convivència

Dia i nit. Els protagonistes d’aquest curt són dos personatges completament oposats, dos fantasmes molt simpàtics. Aquests personatges descobriran la importància de no jutjar, tolerar i sobretot, acceptar els altres malgrat les diferències El curt permet reflexionar sobre el fet que no s’ha de rebutjar el que desconeixem.

For the birds. Un curt molt útil per parlar de la convivència i el respecte a la diversitat. Els protagonistes són uns ocells a qui donen una merescuda lliçó.


Curts per treballar la solidaritat

Àngel i dimoni. En aquest curtmetratge es demostra que cal ser solidari amb les altres persones, sobretot si tenen una situació més desfavorable.

La importància de donar. Un vídeo molt emotiu que demostra la importància de ser solidari i generós amb les altres persones.

Heroi anònim. Un vídeo que demostra que és possible aconseguir convertir el món en un lloc millor amb petites accions diàries. El que guanya una persona que és bona amb la gent no són diners, no es farà famós i sortirà a la televisió… el que rep són emocions i experimenta la felicitat. Un vídeo molt útil per treballar l’empatia, la generositat i l’altruisme.


Curts per treballar el treball en equip

La lluna. (The Moon). Disney Pixar (2011). La Lluna és un curtmetratge que narra la història de tres generacions. Tres generacions en poc més de 6 minuts: l’avi, el pare i el fill, i de com aquest aprèn la professió dels dos. Molt útil per treballar amb els alumnes la importància de ser qui som i de buscar la nostra pròpia identitat i la importància de treballar en equip.

Això és actitud. En aquest vídeo un infant ens dóna una lliçó d’actitud. Una actitud que a vegades oblidem tant petits com grans. Cal que visquem la vida amb optimisme.


Curts per treballar la motivació

Mariza. Un curt en què els protagonistes són un pescador i el seu ase. El curt permet reflexionar sobre la importància de la motivació per aconseguir les coses.

La oveja pelada. (Boundin) Pixar (2003). Un curt que et recorda que la motivació és molt important per seguir endavant.


Curts per treballar l’autoestima

El regal. Aquest curtmetratge és una commovedora història, basada en un còmic de Fabio coala, que reflexiona sobre la importància de les coses senzilles i l’amor propi. Els protagonistes que donen vida al muntatge són un nen i un petit gos. En aquest curtmetratge es fa una reflexió sobre la discapacitat i a la importància de l’actitud per superar els obstacles.

És qüestió d’actitud. En aquest curtmetratge dos personatges, Jinxy Jenkins i Lucky Lou, viuen la vida de maneres molt diferents. En trobar-se descobreixen que l’actitud i la confiança sempre ens obren el camí.

Partly Cloudy. Un curt que t’anima a no decaure davant els reptes que se’t plantegen a la vida.

Mis Zapatos. És un curtmetratge que fa referència als valors de la vida. Hem d’aprendre a viure i conviure amb el que la vida ens regala cada dia.


Curts per parlar de la tolerància, la igualtat i l’empatia

Per quatre cantonades de no res. És un vídeo que es basa en un conte que tracta sobre la diversitat, l’amistat, la multiculturalitat, la diferència i l’exclusió, explicada de manera comprensible pels nens. A més, reflecteix les diferències individuals, marcant que no tots som iguals però que, malgrat això, cal saber respectar aquestes diferències i ens hem d’adaptar per disminuir aquestes dificultats.

El cassó de Lorenzo. És un vídeo que es basa en un conte que amb paraules simples i unes il·lustracions tendres i divertides, recrea el dia a dia d’un nen diferent: les seves dificultats, les seves qualitats, els obstacles que ha d’afrontar … Un conte metafòric per parlar de les diferències als més petits. La superació d’un nen amb dificultats per suportar el dia a dia.


Curts per treballar l’amor

Els pops. Una història d’amor protagonitzada per dos pops. Fins on pot arribar l’amor?

Lava. El curtmetratge està inspirat en aspectes molt significatius de Hawaii, en la metàfora de saber esperar a l’amor, fins i tot, quan passen molts anys. La bellesa de construir un nou paisatge (una nova vida) en parella sembla prometedor.

La font dels desitjos. Un curtmetratge que fa referència als desitjos i a l’amor.

Paperman. Una deliciosa història d’amor narrada a través de la música i el poder de la imatge.

Espero que aquests curts et siguin útils per treballar a l’aula, són una molt bona manera d’introduir debats al voltant dels valors i les emocions. Si en coneixes algun que vulguis recomanar, afegeix-lo als comentaris. Moltes gràcies.

http://diarieducacio.cat/25-curts-per-treballar-les-emocions-i-els-valors/?utm_source=Butllet%C3%AD+web&utm_campaign=f7c6c699c8-EMAIL_CAMPAIGN_2016_11_24_COPY_01&utm_medium=email&utm_term=0_1792201920-f7c6c699c8-157767465

Right to education handbook

The ultimate aim of this handbook is to facilitate the realization and universal enjoyment of the right to education. Its objective is not to present the right to education as an abstract, conceptual, or purely legal concept, but rather to be actionoriented. Where possible, practical guidance is given on how to implement and monitor the right to education along with recommendations to overcome persistent barriers.

UNESCO’s Strategy on standard-setting instruments in the field of education (2016-2021) encourages Member States of the Organization to use normative action in relation with the right to education as a strategic tool to implement and achieve SDG4. In line with this, this handbook – specifically foreseen by the Strategy– will also serve as a reference tool for the design and organization of training modules and workshops in the field of right to education. Finally, the handbook will also be an important reference for those working towards the achievement of SDG4, by offering guidance on how to leverage legal commitment to the right to education as a strategic way to achieve this goal.

https://www.right-to-education.org/sites/right-to-education.org/files/resource-attachments/RTE%3AUNESCO_Right%20to%20education%20handbook_2019_En.pdf

Educación amplía el permiso de paternidad de los docentes a ocho semanas


La Conselleria informa a los sindicatos que se modificará el acuerdo ya firmado para adaptarse a la normativa estatal

CRISTINA GARCIA
10/01/2019

Ocho semanas. Será el periodo de permiso de paternidad que tendrán los docentes de la Comunitat, según ha anunciado a los sindicatos presentes en la mesa sectorial el director general de Personal, Joaquín Carrión, adecuándose así a la normativa estatal anunciada el pasado noviembre por la ministra de Trabajo, Magdalena Valerio, por la que se pasa de seis a ocho semanas, y prevista cara a este 2019, según los Presupuestos Generales del Estado, que se presentan hoy.

Según fuentes del sindicato mayoritario en Castellón y la Comunitat, Stepv, Carrión ha abordado con los representantes del profesorado el Plan de Igualdad Docente, en el que reclaman “modificaciones en la segregación de las coordinaciones de igualdad y convivencia”, y el procedimiento de selección de directores, para el que han pedido “más participación directa de la comunidad educativa”.

Su portavoz, Marc Candela, ha explicado, además, que, en el turno de palabras, se ha tratado la habilitación del cuerpo de maestros, que “ya está finalizada en ´Castellón y Valencia, a falta de Alicante”; los cursos de capacitación en valenciàpara los interinos que aún no tienen la titulación. Le reclamaron “cuándo se pagará el complemento a los maestros de ESO” y los plazos para las oposiciones del 2019, entre otras cuestiones.

https://www.elperiodicomediterraneo.com/noticias/castellon/educacion-amplia-permiso-paternidad-docentes-ocho-semanas_1195642.html

Un[a] niño [niña] de infantil no necesita hacer fichas

Aceptamos que los adultos tienen diferentes gustos y preferencias, por eso cuando vas a un restaurante puedes elegir diferentes alimentos de un menú, por eso existen diferentes modelos de coches, de telefonía, también existen diferentes trabajos en los que se requieren capacidades diferentes… y cada uno puede elegir en función de sus necesidades, gustos, posibilidades…  En cambio, cuando pensamos en los niños pequeños que están en la escuela, solemos ofrecerles a todos lo mismo y en el mismo momento como si por tener la misma edad cronológica sus necesidades fuesen las mismas.

Hoy en día, sabemos cómo se desarrolla el cerebro, qué necesita para aprender y también sabemos que cuando se trabaja en papel en lugar de en la realidad, todos sentados, haciendo todos lo mismo, al mismo tiempo, no estamos teniendo en cuenta ese desarrollo.

Cada niño es diferente

Diferentes ritmos, necesidades e intereses encontramos en cada niño y en cambio les proponemos a todos la misma actividad en el mismo momento, de esta forma no respetamos la individualidad y ofrecemos aprendizajes a niños que todavía no están preparados o por el contrario a niños que los necesitaban hacía tiempo o que ya lo han adquirido.

Conocer cómo funciona el cerebro nos deja algo que debemos de tener en cuenta, que sólo se aprende lo que se ama, lo que produce emoción, lo que se vivencia, el resto se puede memorizar, retener… pero no se aprende de forma significativa.

Necesidad de movimiento

Piaget denominó a la etapa entre el nacimiento y los 2 años sensoriomotora, eso significa que para desarrollar la inteligencia, el niño necesita moverse (por sí mismo, no mediante aparatos) y necesita estar en contacto con objetos que le proporcionen diferente información sensorial.  A través de la libertad de movimiento y del desarrollo sensorial el niño conseguirá pasar a la siguiente etapa, la preoperatoria, pero siempre continuará apoyándose en la etapa anterior, por lo que los aprendizajes escolares tendrán siempre una base motora. El niño necesita moverse para aprender.

El niño construye su inteligencia

Piaget también demostró que el niño construye su inteligencia, es decir, no aprende de forma pasiva, sino haciendo, el niño no es un mero receptor de información.

Vínculo

El afecto es la base del aprendizaje, el niño tiene que crear un vínculo con el educador, con el ambiente, con los otros… Es necesario no forzar etapas y respetar la necesidad básica de crear vínculos para que el niño pueda dedicarse a explorar, al juego y por lo tanto a aprender.

Partir de la realidad

Todos los libros que conozco hasta el momento de neuroeducación tienen en común una cosa: la necesidad de que el niño aprenda en la realidad y es lógico. No es lo mismo tocar una flor, olerla, observarla, girarla, vivenciar su tamaño, su peso… que mirar una lámina en la que está fotografiada una flor (y si ya en vez de fotografiada está dibujada y tiene cara y manos como suele suceder con las imágenes que ofrecemos a los niños, el aprendizaje todavía es menos enriquecedor). El niño primero necesita conocer el mundo y a partir del mundo podrá ir pasando a una representación, de lo concreto a lo abstracto. No podemos hacerlo al revés ya que el niño no tiene la vivencia previa.

Vivenciar

Descubrir que algo es grande porque no lo abarca el cuerpo, que algo es débil porque se rompe, que es pesado porque apenas puedo levantarlo… Todas estas vivencias son las que le permiten al niño comprender más adelante los aprendizajes escolares, los conceptos abstractos… gracias a que los ha sentido con su cuerpo. No podemos transmitir las vivencias verbalmente de profesor a niño, ni tampoco a través de libros o fichas.

El juego es aprendizaje

Aparte de un derecho de la infancia, es la forma que tiene el niño de aprender, el juego no es una pérdida de tiempo, no es un mero pasatiempo, a través del juego el niño aprende; pero entendiéndolo como juego libre, el que nace de la necesidad el niño. El juego propuesto por el adulto, el que sigue unos objetivos adultos y reglas adultas, es una actividad, pero no permite la implicación emocional del juego libre. Cuando tomamos conciencia de cómo el niño aprende a través de su juego (no el que le proponemos) nos damos cuenta del error de diferenciar en el aula entre “tiempos de trabajo” y “tiempos de juego” porque ninguna actividad implica al niño de tal manera como lo hace el juego. El juego es el trabajo del niño.

Motivación

El niño está motivado para aprender y aprende constantemente, la capacidad de asombro y las ganas de descubrir el mundo de un niño pequeño es infinita, pero esa motivación sale de dentro del niño, de su necesidad, de su interés. El problema lo encontramos cuando los adultos queremos que se interesen por lo que nosotros queremos que se interesen, cuando es el objetivo del adulto y no el del niño, como ocurre cuando no respetamos la individualidad y pretendemos que 20 niños diferentes sientan curiosidad e interés por lo mismo.

Oportunidades de aprendizaje

El día a día está lleno de oportunidades de aprendizaje que en ocasiones se pierden por la necesidad de seguir unas fichas que realmente no despiertan ese interés.

Dificultad

Por otro lado, trabajar en papel, por medio de fichas, ya sean fotocopias, de una editorial o fichas de “un proyecto” es complicado para un niño de infantil, en primer lugar porque representa una imagen plana en 2 dimensiones y la realidad no la perciben de la misma forma ¿qué ocurre cuando el niño no ha tenido una vivencia directa real con ese objeto de antemano?, ¿Cómo es su representación? Para nosotros los adultos, puede ser sencillo comprender que una pelota dibujada más grande quiere representar que está cerca y que una pequeña quiere representar que está lejos, pero el niño ¿lo interpreta de la misma forma, o puede parecerle que se está trabajando el concepto grande/pequeño?, si hay un baúl dibujado en la ficha en el que hay que pegar dentro pegatinas para trabajar el concepto dentro/fuera ¿no se está trabajando realmente el concepto encima?, ¿el niño entiende que pegar bolitas de papel de seda en la melena de un león representa el pelo?…

Como bien explica Catherine Berdonneau en su  libro Matemáticas activas de 2-6 años:

“Familiarizados desde hace tiempo con el uso del papel, a los adultos les suele costar mucho identificar las dificultades específicas que aporta esta forma de representación. La más importante viene del hecho que el uso del papel solo permite en todos los casos una representación plana de la situación que se quiere aludir. Ahora bien, esa representación obedece a muchas  reglas convencionales, desconocidas por los niños y las niñas de educación infantil.”

Quizá pensemos que es la ley educativa la que “obliga” a que los niños escolarizados utilicen fichas para trabajar en el aula, la que exige que todos deben de trabajar lo mismo en el mismo momento, sentados en sillas y que favorece poco tiempo para el juego, el cual queda relegado para el tiempo que sobra, pero os animo a leer el currículo de infantil y encontraréis cómo se habla de “tener en cuenta la individualidad de cada niño”, de  rincones con materiales diversos que posibiliten la elección de actividad por parte del niño, de la utilización de materiales diversos para favorecer el descubrimiento y permitir la observación, la simbolización y la representación…

También se establece al juego como el principal recurso metodológico de la etapa:

“Los métodos de trabajo de ambos ciclos se basarán en las experiencias, las actividades y el juego, así como en el respeto por las aportaciones del alumnado, y se desarrollarán en un ambiente de afecto y confianza que favorezca la interacción del niño con las personas adultas y con sus iguales para potenciar su autoestima e integración social (…)”

Quizá estamos haciendo de la etapa 0-3, un pre segundo ciclo y del segundo ciclo una pre primaria y de primaria una pre E.S.O, ya que en muchas ocasiones, estamos utilizando formas de trabajar que no son acordes a las necesidades reales de los niños. En una etapa de descubrimiento, exploración, experimentación y juego como el primer ciclo de infantil estamos ofreciendo imágenes y fichas en vez de vivencias, en el segundo ciclo, estamos trabajando como si fuera un estadio de operaciones concretas, en primaria, cuando debería primar lo manipulativo, el pensamiento lógico aplicado a lo concreto, trabajamos operaciones de forma abstracta y mental como si estuviesen en una etapa de operaciones formales (lo que ocurre a partir de los 12 años) y los resultados que tenemos no son muy esperanzadores: en la cola de los ranking de educación, aprendizajes superfluos que no se adquieren de forma significativa porque cada curso hay que volver a repasar lo anterior y que se olvidan en verano… ¿no estaremos fallando en la base? Quizá la solución no sea pretender adelantar etapas (ya que por mucho que lo intentemos no es posible, el ser humano madura cuando está preparado) y la encontremos ofreciendo a cada etapa lo que le corresponde.

Si tenemos en cuenta las necesidades de un niño de infantil, hacer fichas, no es una necesidad del niño.

Como dice el refrán:

No por mucho madrugar amanece más temprano.

Laura Estremera

Maestra de Audición y lenguaje, Técnico superior en educación infantil, autora de Criando

Página de facebook:  https://www.facebook.com/actividadesparaguarderia

Blog:  www.actividadesparaguarderia.blogspot.com

Puedes descargarte mi libro Criando gratuitamente:  http://www.bubok.es/libros/245841/CRIANDO

Berdonneau, C. (2008) Matemáticas activas 2 – 6 años. Grao. Barcelona.

Ferré, J; Ferrè, M. (2013) Neuro-psico-pedagogía infantil. Lebón. Barcelona.

García, J. A; Delval, J. (2010) Psicología del desarrollo I. Uned. Madrid.

L’Ecuyer, C. (2013) Educar en el asombro. Plataforma editorial.

L’Ecuyer, C. (2015) Educar en la realidad. Plataforma editorial.

Mora, F. (2013) Neuroeducación. Alianza editorial. Madrid

Orden de 28 de marzo de 2008, del Departamento de Educación, Cultura y Deporte, por la que se aprueba el currículo de Educación infantil y se autoriza su aplicación en los centros docentes de la Comunidad Autónoma de Aragón.

Pascual, C. (2011) Identidad y autonomía. La casita de paz. Zamora.

Piaget, J. (2000) El nacimiento de la inteligencia en el niño. Editorial Crític

https://www.educapeques.com/escuela-de-padres/nino-infantil-no-necesita-fichas.html

La escuela que quiero. En busca del sentido común: pedagogía de altura contada desde el suelo

Escoger la escuela que queremos para nuestros niñas y niños es seguramente una de las tareas más complicadas a la que nos enfrentamos como sociedad. Como lo es para nuestros docentes poder elegir el centro donde les gustaría poder trabajar. Son muchos los aspectos a tener en cuenta, y también son muchas las diferencias entre el recuerdo escolar, que tenemos cada uno de nosotros, y las tendencias y necesidades pedagógicas de hoy en día.
Para hacer este camino, Mar Romera nos propone un viaje que nos trasportará desde el recuerdo de nuestra educación hasta al presente -e incluso el futuro- educativo de los niños y niñas de hoy. Y lo hace con la mirada puesta en cada uno de los que participan en la educación. Porque nuestra perspectiva como madres y padres o como docentes no puede limitarse a repetir lo que conocemos o a buscar la opción más antitética, ni  tampoco a no replantearnos las cosas porque siempre las hemos visto hacer de un mismo modo. La perspectiva sobre la educación tiene que estar viva, y en constante evolución. Mar Romera nos habla de la sociedad que queremos construir, de la importancia del conocimiento de los docentes y, muy importante, de la propia mirada de los niños y niñas, porque son ellos, en definitiva, los protagonistas de esta nueva etapa.
Este es el primer libro que plantea las preguntas clave que una familia debe hacerse antes de decidir qué escuela que quiere para sus hijos/as, y que un profesor/a debe plantearse sistemáticamente sobre su oficio.

Un libro de cabecera para familias y docentes.

I les famílies, com les acompanyem en la tasca d’educar? Però, per què a la pràctica és una tasca complexa, encara?


Un dels aspectes més rellevants en l’èxit escolar és la relació positiva entre les famílies i les escoles. En aquest sentit, acompanyar les famílies en la tasca educativa passa, en bona mesura, per conèixer els seus neguits i les pors, facilitar la coherència entre el relat que l’infant viu a l’escola i a casa i, en definitiva, canviar la mirada per entendre que tots sumem, fem equip.

Sílvia Blanch

Mai com fins ara hi ha hagut un acord més unànime de la importància de l’acompanyament a l’escolaritat de les famílies i per tant, la necessitat de col·laboració entre la família i els centres educatius. Però, per què a la pràctica és una tasca complexa, encara?

Una de les barreres més difícils de salvar són les nostres pròpies creences, és a dir, aquelles idees que tenim de l’altra, de la seva funció i actitud. Aquestes idees generen unes expectatives que d’alguna manera ens delaten quan actuem. Per exemple, si una mestra li diu a un company: “Ja està bé que la família del Biel no em faci cas, jo sé el que els convé” ; denota unes creences d’expertesa, de superioritat, de relació desigual. A més a més, mostra expectatives poc acurades al esperar que facin el que ella dia, i no pot entendre com no acceptin la seva ajuda (que segurament no han demanat).

Per contra, si davant de la mateixa situació la mestra diu al company: “Veig que el Biel pateix perquè està molt sol, des de l’escola podem reunir-nos i veure què hi podem fer…” i a més a més, també parla amb la família i els diu: “Parlem del Biel, a l’escola veig que està molta estona sol i se’l veu trist, què podem fer perquè el Biel pugui sentir-se millor? Què se us acut? Potser podríem….”, aquesta mestra denota una concepció més col·laborativa, on el saber és compartit, cadascú coneix el Biel d’una manera i en un context, posant a la famílies al davant, ja que té molt més coneixent dels propi fill.

Fa uns dies, una antiga alumna m’explicava que va començar la seva primera feina a final de curs, fent una substitució a l’estança de 2-3 anys. La primera setmana, sola, amb uns 20 infants, oblida treure el bolquer d’un nen desprès de la migdiada (n’hi ha que el porten tota l’estona i d’altres només per dormir). La mare de l’infant en qüestió, via agenda, li escriu “estaria molt bé que el meu fill sortís sense bolquer, no com divendres”. En aquest cas, la mare està disgustada amb la situació de baixa de la mestra titular i desconfia de la capacitat de la mestra nova. La desconfiança que li genera la situació crea una resposta que en comptes d’ajudar, crea tensió i més distància entre totes dues. I em pregunto, com s’ha fet el traspàs? Con s’ha acompanyat a la mestra nova i a les famílies?

Si la recerca exposa que un dels aspectes més rellevants en l’èxit escolar és la comunicació en relació a l’escola en el context familiar, com podem fomentar que les famílies coneguin l’escola, a les mestres, què s’hi fa, amb qui i com, per poder-ne parlar a casa? Com podem facilitar que cada infant pugui fer una narrativa de la seva història que sigui coherent amb el que hi ha a casa i a l’escola?

Penso que l’acompanyament comença des del primer dia en que una família visita l’escola: quina impressió té de l’edifici, amb quina actitud la reben, quina informació i proximitat hi ha, com són les altres famílies…aquestes trobades inicials generen una primera impressió i unes expectatives que costarà canviar.

D’altra banda, per poder col·laborar és imprescindible interessar-se per l’altra i  conèixer més sobre ella, però això només passa si tinc moments compartits. En aquest sentit, aspectes organitzatius com les entrades i sortides “lentes”, és a dir, aquelles que deixen un marge ampli per arribar i iniciar el dia a l’escola. En aquest cas, el fet d’entrar a l’escola  i  estar una estona amb els infants faciliten 3 aspectes bàsics:

  1. Coneixença. Del propi fill, dels seus companys, de la mestra, dels espais, de les propostes…
  2. Vincles. Al ser-hi hi ha la oportunitat de mirar-se amb altres, de comentar, de trobar punts en comú, de sentir-se part d’una comunitat.
  3. Confiança. La coneixença, la impotència de l’infant i els vincles que es van forjant, possibiliten complicitats que generen confiança.

Una altra oportunitat són les trobades d’inici de curs, on es presenta un moment ideal per conèixer-nos, per saber què esperen les famílies i per compartir unes trobades participatives on es creïn més complicitats. Aquestes trobades haurien de repetir-se en altres moments del curs, de manera grupal i individual.

Així, doncs, què podem fer per acompanyar  a les famílies en l’educació?  creure que tots sumem, fer equip, obrir portes de forma planificada, consensuada i amb sentit, por conèixer-nos i oferir un context on les famílies poden tenir altres models, compartir neguits i fer xarxa amb les altres famílies.

Però el més important som nosaltres, la nostra actitud i fer un treball intern per poder analitzar els neguits, les pors i exposar les creences per canviar la mirada  de manera autèntica, erradicant frases tòxiques de l’estil “com cada dilluns ja venen espatllats de casa”. Treballar en equip és com un puzle, entendre que cada un de nosaltres té una peça clau i un lloc, així,  junts fem possible anar més enllà en benefici dels infants, tenint en compte que la organització de la jugada i el primer moviment, toca fer-ho des de l’escola.

[ Sílvia Blanch va intervenir al XXIXè Fòrum Local d’Educació “El treball amb les famílies des del món local” el passat 26 de novembre.  Aquí podeu trobar-ne més informació]