Taller de resolución de agresiones violentas a mujeres
Imatge
Respon
Arxiu de la categoria: Gènere
Visca la revisió crítica de les biblioteques escolars!
Volem donar suport a l’Escola Tàber i la seva Comissió de Gènere pel magnífic projecte d’anàlisi i actualització de la seva biblioteca amb perspectiva de gènere, un projecte que ha estat engolit per les dinàmiques tòxiques pròpies de la voràgine mediàtica —la pressa, la desinformació, els odis—, tot obviant el seu doble tresor: el rigor i la reflexió d’una comunitat educativa implicada i el ferm compromís per una educació transformadora.
Coordinadora de Comissions de Gènere, Coeducació i Feminismes Escoles Públiques de Gràcia
«La biblioteca escolar és un espai educatiu i dinàmic, un centre de recursos que conté documents en tot tipus de suport per a l’aprenentatge i per a la recerca. És un servei per al desenvolupament del currículum i del projecte educatiu de centre adreçat al professorat, a l’alumnat i a tota la comunitat educativa. La seva missió és facilitar l’accés i difondre els recursos d’informació afavorint els processos de creació del coneixement»
Aquest és el text que apareix al web del Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya per definir les funcions de la biblioteca escolar. Per ser fidel a la definició, cada escola ha de seleccionar curosament el seu fons d’acord amb el projecte educatiu, el currículum, el claustre, l’alumnat i la resta de la comunitat educativa. Sovint, els contes que hi ha a les biblioteques escolars no responen a aquestes necessitats i, per tant, periòdicament cal fer-hi una tasca de revisió i actualització dels fons.
Totes les escoles ho fan. Però amb quins criteris? Si creiem que l’escola pública ha d’educar en la diversitat, fomentant l’esperit crític i l’equitat entre les persones, cal que les biblioteques escolars es nodreixin de llibres que reforcin aquesta mirada sobre el món. Els contes són una eina educativa fonamental, transmeten valors i creen imaginaris. I, precisament pel seu potencial, és important que cada centre, després de fer una reflexió profunda, defineixi un criteri a l’hora d’escollir els llibres de la seva biblioteca.
Cal saber reconèixer i ser conscients dels models sexistes, racistes, classistes –i, per tant, violents– que transmeten alguns dels contes tradicionals. Hem de saber fer l’exercici de llegir d’una manera crítica els contes i l’imaginari amb què hem crescut. Després de la lectura atenta i crítica feta per una comissió formada per bibliotecaris/es, professorat de l’equip docent de l’escola, i famílies, es va trobar que alguns contes de la secció de preescolar (d’entre els quals n’hi havia de tradicionals i d’altres tipus, contes de professions o contes-joc) s’havien quedat obsolets en reproduir models exclusivament heteronormatius, sexistes, racistes, capacitistes, especistes, grassofòbs i classistes. Atès que en l’etapa educativa d’infantil es fa difícil que els i les infants llegeixin de forma crítica aquests contes, es va decidir de retirar-los de la biblioteca infantil.
Cal dir que no es van retirar totes les versions de la Caputxeta Vermella o de la llegenda Sant Jordi, sinó només aquelles versions que havien quedat descontextualitzades. Així, l’escola, amb la intenció de garantir l’ampliació de l’imaginari de les persones més petites i acompanyar en la lectura crítica de la literatura, ha de trobar els espais i les edats per tal de fomentar la lectura reflexiva, sense caure en la inèrcia de la reproducció cega i acrítica de la tradició popular. L’escola, doncs, es construeix com un espai històric on la cultura es transmet i inevitablement s’interpreta, amb l’objectiu que els i les infants no només puguin aprendre de les històries que llegeixen, sinó que també puguin reconèixer les mirades amb què aquestes històries s’han explicat.
Però no estem tan sols davant una qüestió de cap i de cor. També la llei ens garanteix drets i ens imposa deures. Des de la LLei 1/2008 del Dret de les dones a eradicar la violència masclista i la Llei 11/2014 per garantir els drets de lesbianes, gais, bisexuals, trangèneres i intersexuals i per a eradicar l’homofòbia, bifòbia i transfòbia, l’escola ha d’orientar-se a no reproduir estereotips de gènere i ha d’educar en la vivència positiva de les diversitats. Així doncs, l’educació pública, laica, inclusiva i coeducadora té precisament l’obligació d’oferir a la infància i al jovent llibres que els ajudin a créixer com a persones, que els permetin obtenir referents diversos i entendre el món en la seva complexitat i riquesa.
Per tots aquests motius i, sobretot, per una educació compromesa i transformadora, ens posicionem a favor de la revisió crítica de les biblioteques escolars que han dut a terme des del projecte Biblioteca i Gènere que es detalla al web de l’Associació Espai i Lleure.
El Diari de l´Educació
Una mujer gana el “Premio Nobel de Matemáticas” por primera vez
Karen Uhlenbeck ganó el Premio Abel 2019, también conocido como el “Premio Nobel de Matemáticas”, el martes pasado, la primera mujer en recibir el reconocimiento. El premio la convierte en una de las pioneras para las mujeres matemáticas, junto con Maryam Mirzakhani, la iraní que fue la primera mujer en ganar otro prestigioso premio en 2017, la Medalla Fields, otorgada por la Unión Matemática Internacional.Ver imagen en Twitter
Uhlenbeck receives the #AbelPrize 2019 “for her pioneering achievements in geometric partial differential equations, gauge theory and integrable systems, and for the fundamental impact of her work on analysis, geometry and mathematical physics.” @UTAustinhttp://www.abelprize.no/c73996/seksjon/vis.html?tid=74011 …2.12712:36 – 19 mar. 20191.096 personas están hablando de estoInformación y privacidad de Twitter Ads
La Dra. Uhlenbeck es una profesora estadounidense emérita de matemáticas de la Universidad de Texas en Austin y ganó por sus “logros pioneros” en varios campos de las matemáticas. En una de sus entrevistas reconoció el desequilibrio de género en su campo de investigación y las barreras que enfrentó para continuar con su pasión. De la escuela de posgrado, ella dijo: “Era evidente que no avanzarías en las matemáticas si te relacionabas con mujeres. Nos dijeron que no podíamos hacer matemáticas porque éramos mujeres”. Inclusive cuando había tenido mi doctorado durante cinco años”, dijo más tarde, “todavía estaba luchando por saber si debía ser matemática. Nunca me vi a mí misma con mucha claridad”.
Ella no es la única. En muchos países, aunque entre los graduados hay más mujeres que hombres, las mujeres se quedan rezagadas en lo que refiere a la obtención de títulos de ciencias, tecnología, ingeniería y matemáticas (STEM, por sus siglas en inglés). En Chile, Ghana y Suiza, las mujeres representan menos de una cuarta parte los títulos de STEM.
Los roles y expectativas de género estereotipados en la escuela y en el hogar explican en parte la segregación educativa y profesional. Los procesos de socialización, incluida la orientación profesional deficiente, la falta de modelos femeninos a seguir, la incapacidad percibida en matemáticas y el miedo a pertenecer a una minoría, pueden influir en la disposición de las niñas a elegir ciertas disciplinas.
Las clases deben ayudar a los estudiantes a reflexionar críticamente sobre las normas de género para romper los estereotipos profesionales y abordar la segregación de género. El contenido de la enseñanza debe incluir el mismo número de ejemplos de personalidades femeninas y masculinas que se citan en los libros de texto. Ayudaría a romper el molde si las científicas más famosas fueran abordadas en las escuelas, incluida Lise Meitner, la física que ayudó a descubrir la fisión nuclear en la década de 1930, Rosalind Franklin, quien nos ayudó a entender el funcionamiento interno del ADN y los virus, y Dorothy Hodgkin, quien nos ayudó a entender las moléculas. Hay muchas inventoras femeninas pioneras que también podrían ser parte del currículo, como Sophie Wilson o Mary Lou Jepson.
Un libro de texto estadunidense de 1962
Para abordar la falta de equilibrio de género en la elección de temas, los gobiernos deben considerar la promoción de programas de aprendizaje, tutorías, redes o becas para mujeres en las carreras de STEM. En el Reino Unido, por ejemplo, la campaña Women in Science and Engineering, lanzada en 1984, ha promovido programas de formación-aprendizaje de ingeniería, becas para mujeres que estudian ingeniería, talleres sobre carreras en construcción e ingeniería, recursos para docentes de materias de STEM en las escuelas, y oportunidades de intercambio en redes regionales para ayudar a desarrollar vínculos entre escuelas, universidades y la industria. “Éxito STEM – Nuevas oportunidades para las mujeres”, un programa que está implementando el Ministerio Federal de Educación e Investigación de Alemania, promueve las oportunidades laborales de STEM para niñas y mujeres y financia 50 proyectos con instituciones educativas y de investigación, empresas y asociaciones en áreas como la orientación profesional, la asesoría y el intercambio en redes.
Alternativamente, el programa TechWomen utiliza la mentoría, el intercambio de conocimientos y la creación de redes para conectar y apoyar a las mujeres en STEM de África, Asia Central y Medio Oriente. Las participantes toman parte en mentorías basadas en proyectos en compañías de tecnología líderes en los Estados Unidos y se les alienta a inspirar a otras niñas y mujeres en sus comunidades a seguir sus ambiciones. Desde 2011, han participado 333 mujeres de 21 países, entre ellos Argelia, Camerún, Líbano, Kazajstán, Kenya y Zimbabwe.
Afortunadamente, la segregación de género en las carreras de STEM está atrayendo más atención global, lo que, en sí mismo, puede contribuir de alguna manera a desafiar las percepciones. Los premios, como el que recibió la Dra. Uhlenbeck, también ayudan a mover las cosas, y alteran los estereotipos y las generalizaciones sobre quién puede o no puede realizar ciertas tareas entre nosotros.
Para la Reunión Ministerial del G7 sobre Educación y Desarrollo que se celebrará en París a finales de este año, hemos estado trabajando con los países del G7, diferentes organizaciones internacionales y la sociedad civil para identificar mejores prácticas robustas para la igualdad de género en la educación, abordando una lista de desafíos fundamentales, incluyendo la falta de igualdad de género en la educación STEM. Nos complacerá compartir los resultados con ustedes cuando los tengamos.
Emma Clit: les cures i el feminisme per a una societat justa
L’obra d’aquesta il·lustradora francesa beu de la teoria de l’economia feminista, que reclama posar en valor les cures i situar-les al centre de la vida econòmica i política, qüestionant el sistema i els rols de gènere
Racons de pensar 05.03.2019
Un company de feina et convida a sopar a casa seva. La seva dona està preparant el menjar a la vegada que dóna el sopar als fills petits. Vosaltres parleu al sofà mentre preneu un aperitiu. De sobte, el sopar es crema. El teu company de feina diu: “Què ha passat? Em podies haver demanat ajuda!”. Amb aquesta historia comença La carga mental, el còmic més conegut d’Emma Clit. Quantes vegades, a casa i al món laboral, les dones estan preparant coses perquè després vinguin els homes i actuïn amb tot ja resolt? Quantes vegades els homes reclamen haver estat avisats d’alguna cosa de la qual haurien de ser conscients?
Emma Clit, es presenta com una enginyera informàtica, autora de còmic per transmetre les seves preocupacions, feminista i revolucionària. És una francesa que encara no ha arribat als quaranta i que s’ha polititzat en els darrers anys, tal com ens ho explica ella mateixa. La bona acollida de la seva obra en el món digital l’ha portada a publicar ja diferents obres a França que ara es comencen a traduir a altres llengües. Al maig de 2017 apareixia Un autre regard, al novembre un segon volum i aquest setembre La charge émotionnelle et autres trucs invisibles.
Ara podem trobar a les llibreries La carga mental (Lumen 2018). I constantment crea i comparteix des de les xarxes socials (Instagram, Twitter). Parteix d’una crítica que sorgeix de la seva mateixa experiència amb la maternitat, amb el repartiment de les tasques de cura a la nostra societat i les concepcions sobre masculinitat i feminitat, per arribar a una crítica a la seva societat, fins i tot global i sistèmica.
L’Emma, que no es diu Clit i pren aquesta mena de pseudònim o nom de guerra de clítoris, es va fer coneguda pel seu blog i especialment pel còmic Me lo podrías haber pedido. En aquesta obra parla de la càrrega mental, de com les dones assumeixen com a prioritat la família, la cura dels seus membres, mentre que els homes, encara avui, tenen com a prioritat la feina fora de casa. Fins i tot quan homes i dones treballen a jornada completa fora de casa, si hi ha persones petites o grans que necessiten cures, són les dones qui se n’ocupen majoritàriament. Diferents estudis ho mostren.
A més, els homes fan tasques de la llar, però no acostumen a assumir-les com la seva responsabilitat. Els homes responen a les demandes que els fa la dona, però no acostumen a portar el pes de la gestió mental. D’aquí sorgeix el concepte de carrega mental i el títol del còmic Me lo podrías haber pedido. La qüestió no hauria de ser que les dones “demanin” ajuda, sinó que els homes “pensin” en allò necessari per a la cura de la família.
Emma Clit, que comparteix l’anàlisi de la economia feminista i de les cures, afirma que homes i dones haurien de trencar amb els rols establerts. Per exemple, cal acabar amb el fet que els homes siguin mal vistos si surten aviat de la feina i amb que les dones tinguin la obligació d’ocupar-se de la llar i la família. I la manera de trencar amb aquests rols és canviar les prioritats. Quina és la nostra prioritat, la feina o la cura?
El canvi de prioritats implicaria treballar menys hores fora de la llar i poder dedicar més temps a les cures. I aquí sorgeix una crítica global al sistema econòmic i al mercat laboral. Treballar menys hores seria possible i ens permetria viure millor. Per això caldria revisar el model econòmic que ens porta a produir més i més sense considerar les conseqüències i les necessitats reals de les persones i el planeta.
Des de l’economia feminista es planteja la crítica a un sistema econòmic que no posa en valor les cures i, com a resposta, afirma que aquestes s’han de posar al centre de la societat. Cal considerar les tasques de cura com el més important, perquè permeten la supervivència humana i, per tant, redefinir els rols i redistribuir els temps que dediquem a les diferents facetes de la nostra vida.
Avui assistim a una mobilització social creixent, fins i tot podem parlar d’un canvi en les maneres de pensar a la nostra societat. Hi ha feministes de llarga tradició i noves incorporacions per motius generacionals o perquè fins fa poc no havien dimensionat la limitació que suposa per a les seves vides el patriarcat. L’any passat es va fer molt evident amb el seguiment massiu de la vaga i manifestació del 8 de març. No va ser un fet puntual, és l’evidència del creixement del feminisme en els últims anys.
L’aparició de nombroses dibuixants i il·lustradores, que també aquí, fan una crítica feminista podria ser una altra evidència d’aquest creixement del feminisme, de la seva popularitat, de la seva capacitat per a arribar a sectors de la nostra societat que en les darreres dècades no havien expressat aquestes idees, preocupacions i reivindicacions. És el cas d’autores com Paulapé, Flavita Banana, María Murnau, Ana Penyas…
Venim de lluny, tenim una llarga història que ens precedeix i una llarga genealogia de dones activistes, sufragistes i sindicalistes: com les que van sostenir la Segona República; les que van lluitar a la Guerra Civil; les que es varen enfrontar al colonialisme i les que han format part de les lluites antiimperialistes d’arreu del món.
El feminisme ve de lluny, de molt lluny, com diu el Manifest de la Vaga Feminista 8 de Març. El feminisme ve de lluites guanyades i d’altres que estan per guanyar. La nostra societat necessita revisar els rols d’homes i de dones, la distribució dels temps i prioritzar les cures. La cura és fonamental entre familiars, entre amistats, a la feina, en el conjunt de les nostres societats, allà trobarem el camí cap a un món just.
La federació d’AMPA de l’escola pública crida a les seues AMPA a donar suport a la vaga convocada pel moviment feminista i a unir-se a la reivindicació per la igualtat real.
La federació d’AMPA de l’escola pública crida a les seues AMPA a donar suport a la vaga convocada pel moviment feminista i a unir-se a la reivindicació per la igualtat real.
Per tal de visibilitzar el treball de les dones i reivindicar la igualtat real, FAMPA-València anima a les seues AMPA, davant la pròxima celebració del Dia Internacional de la Dona, 8M, a secundar la vaga convocada pel moviment feminista i participar així en tots els actes que es convoquen en tots els municipis i ciutats.
Amb els lemes “Per una educació coeducativa”, “Per una educació en igualtat” (s’adjunten cartells), la federació d’AMPA dona suport a una vaga global, de cures, de consum, educativa, laboral, demanant a les administracions públiques que doten de recursos per promoure l’equitat de gènere i avançar cap a una societat igualitària entre homes i dones. També demanem a tots els agents educatius que aborden més la igualtat de gènere a les aules per tal de fer una societat millor, l’educació ha de ser la base de la igualtat.
“FAMPA-València exigeix un canvi real on es tracte de manera igualitària a les dones, perquè són elles les que continúen ocupant-se de les cures i les tasques de la llar, perquè els sostres de vidre no les deixen ascendir en la seua vida professional i perquè continúen essent assassinades, per tant condemnem fèrmament la violència contra elles”, subratlla, Màrius Fullana, president de FAMPA-València.
Per això convoquem a la reivindicació, visibilització i conscienciació a les nostres escoles, assumint les accions proposades per l’Assamblea 8M de València com ara l’esmorzar violeta del dia 7 i convoquem a secundar la vaga i unir-se a les mobilitzacions feministes el mateix dia 8 per la vesprada.
Cartells per als centres. Descarrega
http://www.fampa-valencia.org/fampa-valencia-vaga-feminista-8m-2/
8 carrers 8 amb nom de dona: El Puig.
Imatge
Fampa-Valencia: Curs “Prevenció de la violència de gènere en adolescents”
Imatge
I Congreso Internacional en Coeducación y Género
“La mujer moderna y sus derechos”, la biblia del feminismo
Huso editorial lanza un acontecimiento de la literatura feminista, se trata del ensayo de Carmen de Burgos considerado antecedente de “El segundo sexo” de Simone de Beauvoir.
La mujer moderna y sus derechos se presentará el día 16 de octubre en la librería La fábrica de Madrid a las 19:00. La investigadora Mercedes Gómez Blesa conversará con la magistrada María Luisa Balaguer.
La mujer moderna y sus derechos, escrito por Carmen de Burgos en 1927, es un ensayo feminista sorprendente por su actualidad y la documentación bibliográfica que aporta para analizar los diferentes tipos de feminismo en el primer tercio del siglo XX. Una obra que arremete contra las teorías científicas, biológicas y psicológicas que afirmaban la inferioridad de la mujer.
Bajo la edición y presentación de la filósofa Mercedes Gómez Blesa, Huso Editorial continúa con este ensayo el rescate de la obra de Carmen de Burgos (Colombine), de quien en 2016 publicó Ellas o ellos o ellos y ellas, un conjunto de novelas breves de quien es considerada la primera corresponsal española de guerra. En la introducción de “La mujer moderna y sus derechos”, Gómez Blesa afirma que Carmen de Burgos (1867-1932) fue “Una de las mujeres de la generación del 98 que encarnó, como pocas, el modelo de mujer moderna que luchó por la mejora de la condición femenina . Esta profesora, traductora, narradora, ensayista, periodista y corresponsal de guerra fue una mujer transgresora que rompió con los convencionalismos propios de una joven burguesa, al poner fin a su desgraciado matrimonio, y atreverse a vivir de su propio trabajo y de su pluma”.
La mujer moderna y sus derechos es la Biblia del feminismo español y, según palabras de Mercedes Gómez Blesa, “también del europeo y americano, atendiendo a su gran fundamentación teórica y a la diversidad de aspectos sobre los que versa en torno a la historia de las mujeres y a la evolución del movimiento feminista”. Es, por tanto, un libro fundacional de la teoría feminista y una obra de referencia. Varios de sus estudiosos han visto en este ensayo de Burgos un anticipo de El segundo sexo (1949) de Simone de Beauvoir, no solo por la coincidencia de puntos de vista desde los que ambas autoras abordan la identidad de las mujeres, sino porque incluso Burgos se adelanta a Beauvoir en la teoría del género como un constructo social y cultural. Si la filósofa francesa apuntaba que «no se nace mujer: llega una a serlo», la escritora española declaraba veinte años antes que:
La mujer es algo más que la hembra, como el hombre es algo más que el macho, desde el momento en que la inteligencia les permite no quedar reducidos al papel de simples reproductores de la especie.
Ambas obras coinciden también en el análisis de las diferentes instancias del saber (filosofía, ciencia y religión) y los distintos mecanismos del sistema para hacer fundamentar y legitimar la supuesta «inferioridad intelectual de la mujer» que discrimina espacios y limita el acceso a la educación y al trabajo del género femenino. La inferioridad no está determinada por la genética, dirán ambas autoras, sino por la falta de formación de las féminas. Muchas mujeres, sin embargo, han interiorizado esta inferioridad y han configurado su identidad como seres dependientes de sus padres, maridos, hermanos o hijos, sin plantearse un proyecto propio de vida. Han desempeñado habitualmente un papel subalterno de esposas, madres e hijas. Burgos y Beauvoir combaten con ahínco esta discriminación, afirmando que la diferenciación biológica de los sexos no legitima la falta de derechos civiles, políticos y laborales de las mujeres. Es hora ya, animarán ambas autoras, de que la mujer inicie su emancipación, reconquiste su identidad y su independencia, y alcance su definitiva «mayoría de edad», en sentido kantiano.
La gran diferencia que existe entre estas dos obras es la difusión que tuvieron. Mientras que El segundo sexoalcanzó fama mundial y consagró a su autora como la gran teórica del feminismo, La mujer moderna y sus derechos fue censurada por Franco, después de la Guerra Civil, e incluida por el nacionalcatolicismo entre las primeras nueve obras de la lista de libros prohibidos. Un siglo de tierra cayó sobre el ensayo libertador de la mujer, sepultándola en el olvido. Esperemos que esta nueva edición crítica vuelva a poner en circulación la aportación de Burgos al feminismo.
La mujer moderna y sus derechos apareció en 1927, en la editorial Sempere de Valencia y está dedicada a la feminista mexicana Teresa Arizmendi, fundadora de la Liga Internacional de Mujeres Ibéricas e Hispanoamericanas, que presidió Burgos desde 1923. La obra se articula en catorce capítulos, de desigual desarrollo y extensión, en los cuales se trata sucesivamente cada uno de los aspectos o perspectivas de la condición femenina.
El diseño de colección es de Roberto Carril Bustamante. La ilustración es una foto retocada digitalmente, que refleja la imagen de los años 20.
La mujer moderna y sus derechos de Carmen de Burgos se presentará el día 16 de octubre en la librería La fábrica de Madrid a las 19:00 con la presencia de Mercedes Gómez Blesa y la presenta la magistrada del Tribunal Constitucional, María Luisa Balaguer. También se preparan los siguientes conversatorios: en Sevilla con Amparo Rubiales; en la Cátedra Leonor de Guzmán de la Universidad de Córdoba a Cargo de Octavio Salazar y otros en León, Segovia, Salamanca y Astorga.
CARMEN DE BURGOS, COLOMBINE
Periodista, narradora, pedagoga, traductora, ensayista y biógrafa, Carmen de Burgos, conocida como Colombine, nació el 10 de diciembre de 1867 en Almería. Se casó a los 16 años con el periodista Arturo Álvarez Bustos y tras la muerte de tres de sus cuatro hijos y un matrimonio infeliz, se separó de su marido en 1900, año en el que editó su libro Ensayos literarios en su ciudad natal.
En 1901 se trasladó a Madrid y a la par de su trabajo como pedagoga, desarrolló una intensa labor periodística. Escribió para El Globo, El Heraldo de Madrid, La correspondencia de Madrid, El Diario Universal y ABC, siendo en estos dos últimos la primera mujer redactora. Fue asidua escritora de la revista Prometeo, de Ramón Gómez de la Serna. Fundó y dirigió su propia revista Crítica (1908), y desde sus páginas defendió las reivindicaciones judías. El 23 de agosto de1909 viajó a Melilla, escribiendo allí las noticias de la guerra entre España y Marruecos, las cuales estaban destinadas al Heraldo de Madrid, lo que la destacó como la primera periodista española corresponsal de guerra. En 1906 inauguró en su casa la tertulia «Los miércoles de Colombine», donde conoció a Gómez de la Serna con quien, a partir de 1908, inició una profunda relación amorosa que duró 21 años. En 1907 comenzó a escribir novelas cortas para la publicación del Cuento Semanal y para varias revistas que se dedicaron a la edición de este género, por lo que suma más de un centenar entre novelas cortas y largas. Viajó por Francia, Italia y Suiza, Alemania, así como por los países escandinavos. También visitó Argentina, Cuba y Chile, en 1927.
Junto a su numerosa e importante obra en los diferentes géneros que cultivó, Carmen de Burgos fue una de las intelectuales más respetadas y reconocidas de los primeros años del siglo XX, destacándose por su lucha cotidiana por una sociedad con igualdad de participación para mujeres y hombres; por la promulgación de la Ley del divorcio; por el sufragio universal y en contra de la pena de muerte. Para exigir la inclusión del voto de la mujer, participó en la Cruzada de Mujeres Españolas en 1920. También presidió la Liga Internacional de Mujeres Iberoamericanas e Hispanoamericanas.
Fue militante del PSOE y más tarde del Partido Radical Socialista. Precisamente después de su intervención en una reunión del Círculo Radical Socialista, falleció de un ataque al corazón el 9 de octubre de 1932. Dicen que antes de morir expresó: «Muero contenta porque muero republicana. ¡Viva la República!» Porque para Carmen de Burgos, Colombine, este era el camino para una España moderna.
MERCEDES GÓMEZ BLESA
Doctora en Filosofía por la Universidad Complutense, ha centrado sus investigaciones en el ámbito del pensamiento español contemporáneo, dedicando especial atención a la obra de las intelectuales de la II República y, muy especialmente, a la de María Zambrano, autora a la que ha consagrado varios ensayos y de la que ha editado numerosas obras. En 2007 publicó Las intelectuales republicanas: la conquista de la ciudadanía y en 2009, Modernas y vanguardistas. Su último libro, en colaboración con M. Santiago Bolaños, Debes conocerlas (2016), aborda la obra de las filósofas y artistas españolas y europeas más destacadas del siglo XX. Es patrono de la Fundación María Zambrano y forma parte del grupo de investigadores que están haciendo la edición crítica de las Obras completas de María Zambrano
https://www.culturamas.es/blog/2018/09/17/la-mujer-moderna-y-sus-derechos-la-biblia-del-feminismo/
Una llista de 37 raons: així es viu el despertar feminista en un institut de secundària després del 8M
Les alumnes de 4t d’ESO del centre Dominiques de Barcelona han elaborat una llista d’episodis masclistes que després van llegir als seus companys: que hagin estat les seves pròpies amigues les qui han tractat d’obrir-los els ulls, va propiciar un debat sobre gènere que ara s’està propagant per tot l’institut
Existeix un abans i un després de la vaga del 8M per a les alumnes de l’institut Dominiques de l’Ensenyament de Barcelona. I per als alumnes. I pot ser que per a molts professors. La seva és la història del despertar feminista d’un grup de noies que, al voltant d’aquella històrica mobilització, van decidir plantar-se davant els comportaments masclistes que rebien al centre i liderar un procés de transformació que va camí de contagiar tota l’escola.
“Les que van anar a la vaga van venir després a classe molt motivades, i entre totes vam demanar els professors que ens deixessin un espai no mixt perquè les noies poguéssim compartir el que hem sofert durant anys”, relata Paula Ayuso. Va ser una trobada en el qual les 40 alumnes de 4t de l’ESO van posar sobre la taula comentaris, mirades, frecs, paraules, que les feien sentir incòmodes com a dones. “Vam veure que totes parlàvem del mateix, algunes vam plorar d’emoció, vam fer el clic”, relaten.
Van sortir d’allà amb una llista anotada en un paper. 37 episodis masclistes que havien sofert en aules i passadissos de l’institut, però sobretot al carrer, en discoteques o amb les seves parelles. Un mes després, i després de diverses sessions de tutoria i tallers no mixts per donar-les espais de confiança, van presentar la llista davant els nois. Aquella va ser una sessió catàrtica, segons relaten docents i alumnes. “A la meva classe vam estar en silenci molta estona després de llegir-ho”, assenyala Ayuso.
“Aquella sessió va ser el clic dels nois, que van començar a acceptar errors i predisposar-se al canvi”, resumeix Xavier Badenes, un dels tutors que ha propiciat aquest debat. El destí va voler que aquesta jornada coincidís amb la lectura de la sentència de ‘La Manada’. Un més dels fets d’aquest any 2018 que han contribuït, juntament amb la manifestació del 8M, a que el debat sobre el feminisme o l’assetjament s’hagi colat en molts àmbits socials a Espanya, entre ells les aules dels instituts.
“La vaga ha estat un punt d’inflexió per fer que els alumnes, i també els professors, anem prenent consciència; és una qüestió molt present en les vides dels adolescents, perquè l’institut és el seu primer espai de socialització mixt des que coneixen la sexualització i el desig”, argumenta Badenes.
Mireia Foradada, pedagoga i membre del programa Paranys de l’amor, que durant anys ha fet xerrades sobre violència masclista en instituts, percep un canvi en la “sensibilització” dels joves, però no una “transformació profunda”. “Moltes joves semblen més empoderades, saben què poden tolerar o què no, cada vegada hi ha menys lloc per a expressions masclistes, però cal veure si això acaba consolidant-se i provocant canvis”, planteja aquesta educadora.
No sortir a la pissarra per por de comentaris
Després de més d’una desena de sessions de tutoria, en les quals han discutit sobretot allò que els angoixa i com canviar-ho, les alumnes de 4t d’aquest institut preparen una sèrie de tallers del mateix tipus per impartir a les seves companyes de 1r i 2n. “Nosaltres no hem tingut ni un any per treballar-ho, tant de bo algú m’hagués ajudat a qüestionar-me si la meva classe era masclista en arribar a l’ESO”, reflexiona Eli Gràcia.
Que algú els hagués avisat que rebutjar un acte tan anodí com sortir a la pissarra per por dels comentaris no és alguna cosa normal. “Jo vaig estar una temporada sense fer-ho per por, i no és perquè sentis comentaris sobre el teu cul, però sí sorolls i rialletes i tots ens entenem. És molt incòmode”, valora Gràcia.
Els 37 episodis concrets que van compartir amb els seus companys no sortiran d’aquesta aula –la seva intenció no és fer-los públics, sinó provocar la reflexió–, però preguntades per això triguen molt poc a trobar altres situacions d’assetjament, encara que sigui de baixa intensitat. “Tenim 16 anys i, siguem sincers, ens toquem molt entre nosaltres, però algunes vegades les noies diem que no volem o no ens ve de gust, i això no impedeix que de cop algú et toqui el cul o se t’acosti”, relata Ayuso.
“Això no és greu, però jo no tinc per què viure-ho”, expressa aquesta alumna. I una de les seves companyes afegeix: “I mira que pel que parlem amb altres amigues de fora, el nostre institut és molt millor en aquest sentit, i la majoria de nois de la nostra classe ho ha rebut molt bé”.
Del seu periple per instituts de tota Barcelona, la pedagoga Foradada identifica sobretot dos principals tipus de discriminació de gènere. La primera, la que té a veure amb les valoracions del físic. “La pressió pot ser brutal, sobretot la gordofòbia, però també el rebuig cap a la que no té molt pit o cap a la que és massa andrògina”, detalla. La segona és l’anomenada ‘estigma de puta’. “La por al fet que em diguin puta per relacionar-me sexualment de forma lliure o per vestir de forma suposadament provocativa”, prossegueix Foradada. I afegeix una tercera, la que ve del professorat. “Moltes vegades és el docent qui li diu a l’alumna que va provocant i que es canviï”, sosté.
En el cas de Dominiques, el treball s’ha centrat en la relació entre nois i noies, però això ha conduït al fet que identifiquin el masclisme també quan ve del centre. “L’altre dia van demanar per megafonia quatre nois forts per moure unes taules, no tornarà a passar”, bromegen les alumnes.
L’impacte en els nois: “Et quedes sense paraules”
Enric Chueca explica que ell sempre s’havia tingut per un jove conscienciat, amb moltes amigues que ja li havien confessat alguns problemes, però això no li va evitar la sorpresa el dia que els van treure la llista. “Ens vam quedar sense respiració; encara que alguna cosa ja me l’esperava em va impactar igual”, relata.
“La majoria de joves no se senten interpel·lats en el seu dia a dia quan es parla de masclisme; canviar això és fonamental”, sosté Gemma Altell, psicòloga en la Fundació Surt. És el que li va passar per exemple a David Gracián, segons explica ell mateix: “Al principi de les sessions no m’ho prenia seriosament, a ningú li agrada que li diguin masclista, i menys si està a favor de la igualtat, però és que les històries ens van impactar tant que vam veure que calia canviar coses”, sosté.
El seu company Chueca pren el seu argument i ho amplia: “Hem ampliat el nostre coneixement, abans hi havia conductes que no sabíem que eren masclistes i ara sí”. “Teníem inculcades coses a nivell micro com tendir a aixecar la veu quan parla una noia com si la teva opinió fos més important”, exposa. Aquest i altres exemples són els que ells també abordaran amb els petits de l’institut.
El treball amb els nois és gairebé més delicat que el de les noies, perquè potser no només han d’aprendre a distingir els tics masclistes i l’assetjament, sinó aplicar-ho al seu dia a dia. “Hi ha diverses fases en ells. Primer, negar que siguin un grup masclista, després minimitzar-ho, i al final començar a comprendre-ho i adoptar una voluntat de canvi”, analitza el tutor, que afegeix que si escau hi ha alumnes en cadascuna d’elles, i sobretot molts casos “esperançadors” que han fet tot el recorregut.
Per a això Badenes creu necessaris exercicis com el que les noies els confrontessin amb les seves 37 raons. “Són les seves companyes de tota la vida, les seves pròpies amigues, les que els ho diuen i comparteixen emocions”, exposa el docent.
La discriminació de gènere en l’era de les xarxes
Una de les assignatures pendents que segons les joves de Dominiques encara no han abordat prou és el masclisme en les relacions de parella. Una enquesta del CIS va encendre totes les alarmes en 2015 en constatar que un de cada tres joves percep com a “acceptables” o “inevitables” conductes com controlar els horaris, amistats o activitats de l’altre.
“L’adolescència es construeix sobre models de l’amor romàntic, de dona submisa, com les pel·lícules de Disney o Crepuscle, encara que això s’aferma sobretot en una etapa més infantil”, desenvolupa Altell. Badenes ho viu en el seu moment a dia a l’aula: “Hem tingut alguns casos greus de relacions de parella en el qual elles estan massa pendents del mòbil per si ell ha vist el whatsapp i no ha contestat, o gelosia en nois pel comportament de la seva parella”.
“La necessitat de control dels nois de vegades és major que abans perquè es troben més descol·locats sobre quin ha de ser el seu rol davant unes noies cada vegada més autònomes”, sosté Altell. Davant això, tant les alumnes de Dominiques com els professionals coincideixen que potser caldria avançar les xerrades i debats sobre relacions a final de Primària o al principi de l’ESO per anticipar futurs problemes. I afegeixen que cal tenir en compte l’ús de les xarxes socials.
“La tecnologia ho amplifica tot, també la capacitat de control”, alerta Altell. Però les xarxes també tenen el seu costat positiu, i no és menor, segons la pedagoga Foradada. “Permet que el missatge feminista arribi via Youtube o Instagram a edats més primerenques que abans”, celebra. “Jo vaig entrar en contacte amb el feminisme de més major, llegint llibres i anant a debats, però ara hi ha vídeos virals sobre el ‘no és no’ o memes rient-se dels tics masclistes pertot arreu”, conclou la pedagoga.
AMPA Pare Jofré, El Puig. Valencia 