Elecciones Junta directiva AMPA 21/11/2019

Estimados padres y madres socios de AMPA,

el próximo 21 de Noviembre coincidiendo con las elecciones al Consejo Escolar en día y horario, se acudirá también al centro para votar la Junta directiva de nuestro AMPA y cumplir así con las bases legales de nuestros estatutos.

Por lo tanto, el próximo lunes 14 de Octubre de 2019 comienza el plazo para presentar candidaturas para el total de los cargos, finalizando el mismo, con fecha lunes 28 de Octubre de 2019

Las candidaturas podrán presentarse conjuntas o individualmente para cada cargo.
Se presentarán a través de correo electrónico, al correo de AMPA ampaparejofre@gmail.com o se podrán presentar personalmente en el aula dedicada para la asociación en el centro los días 15 y 22 de Octubre coincidiendo Martes los dos días.

Una vez acabado el plazo para la presentación de las candidaturas, se harán públicas tanto en nuestra web como en el tablón de anuncios del centro dedicado para AMPA.

Se ruega la mayor participación posible tanto en las candidaturas como en las votaciones.

Para cualquier duda dirigirse al correo de AMPA o a cualquiera de los miembros de la Junta directiva actual.

Un saludo y muchas gracias de antemano por la colaboración

ACTIVITATS EXTRAESCOLARS AMPA

AMPA informa que durant els pròxims dies 23, 24, 25 i 26 de setembre podreu inscriure a les vostres filles i els vostres fills en les activitats extraescolars a través del següent enllaç.https://forms.gle/f7FRSkZZT3L92j6u7


Volem destacar com a novetat l’activitat d’animació lectora per a l’alumnat de primer i segon de primària. Serà gratuïta per estar subvencionada per la Conselleria de transparència, responsabilitat social, participació i cooperació. La responsable de l’associació Musol i la monitora de de l’activitat faran una reunió informativa a totes famílies el pròxim dimecres 25 a les 9 en la biblioteca del centre. ¡Salutacions a totes i tots!

El desplazamiento puede exacerbar la desigualdad de género en la educación

Los efectos de la migración y el desplazamiento generalmente se consideran los mismos para hombres y mujeres. Sin embargo, esto no suele ser el caso. Es importante reconocer cómo las relaciones de género en las comunidades de origen y de acogida influyen en las experiencias de mujeres y hombres como migrantes y refugiados. Este blog reflexiona sobre temas relacionados con el desplazamiento.

intersections image credit

El nuevo análisis del Informe GEM –sobre las intersecciones del género, la educación la migración y el desplazamiento– se comparte hoy en el Día Internacional de la Mujer y se discutirá en un evento paralelo en Nueva York el 11 de marzo durante la 63ª sesión de la Comisión de la Condición Jurídica y Social de la Mujer con la Unión Africana y la Iniciativa de las Naciones Unidas para la Educación de las Niñas. Ofrece una visión previa del Resumen sobre Género de 2019 que se publicará el 5 de julio en la Reunión Ministerial del G7 en París.

Muestra que, entre los refugiados, las brechas de género en las tasas de matriculación a menudo son peores. En Kenia y Etiopía solo 7 niñas refugiadas están matriculadas en la escuela primaria por cada 10 niños; y solo 4 niñas están matriculadas por cada 10 niños en el nivel secundario. En Mogadiscio, Somalia, un análisis de 486 asentamientos en 17 distritos encontró que solo el 22% de las niñas desplazadas internamente mayores de 5 años habían asistido alguna vez a la escuela, en comparación con el 37% de los niños.

Los desafíos adicionales a la igualdad de género en la educación en los entornos de desplazamiento se encuentran en la violencia que rodea a muchos de estos entornos. A veces, la educación de las niñas es incluso el blanco de grupos extremistas, como se ve en Nigeria con el Boko Haram. El informe Education under Attack 2018 (“La educación bajo ataque”) publicó un perfil de 18 países donde las niñas y mujeres jóvenes fueron objeto de ataques a la educación. En Afganistán, el Estado Islámico atacó 94 escuelas mixtas de 2013 a 2016. Leer más de esta entrada

https://educacionmundialblog.wordpress.com/2019/03/08/el-desplazamiento-puede-exacerbar-la-desigualdad-de-genero-en-la-educacion/#more-2672

L’Hospitalet reuneix quatre mirades alternatives als patis escolars

Demà i dissabte, la cooperativa LaFundició organitza les jornades ‘Quin pati volem?’, amb la participació dels col·lectius Basurama, Makea, Lemur i de l’artista i educadora Cristina Fraser. Les jornades tindran un caràcter pràctic i seran el punt de partida de la transformació dels patis de l’Escola Prat de la Manta i l’Institut Escola Gornal.

La innovació educativa no es limita a l’aula. Tal com diu el pedagog Francesco Tonucci, la presència de nens i nenes en un espai és un indicador de la seva qualitat com a espai públic i habitable per a la resta de la societat. Més encara, la possibilitat de decidir i participar efectivament en el disseny i construcció dels espais que habitem és la manera més autèntica d’exercir el dret a la ciutat que tenim tant adults com infants.

Les jornades Quin pati volem?, adverteixen des de LaFundició –una cooperativa que impulsa i gestiona projectes culturals i educatius–, “no només pretenen estimular el debat amb tota la comunitat educativa de L’Hospitalet (incloent l’alumnat) sinó que es proposen com un punt de partida per encetar un treball efectiu per transformar els patis de l’Escola Prat de la Manta i l’Institut Escola Gornal, així com el de tots els centres que es vulguin sumar a la iniciativa”.

Durant els últims tres cursos l’equip de LaFundició ha treballat amb l’alumnat de l’Escola Prat de la Manta, i en estreta col·laboració amb el seu equip docent, en projectes d’investigació-acció participativa que s’han adreçat a entendre i intervenir l’espai públic des de la perspectiva dels nens i nenes, reclamant alhora el seu paper en la construcció de ciutat. L’elaboració de rutes guiades pel mateix alumnat, acompanyades d’uns mapes creats per elles i ells, o l’organització de programes de ràdio enregistrats a l’espai públic, són alguns dels resultats d’aquests processos d’investigació en el qual la creativitat juga un paper fonamental.

Per la seva banda, l’Institut Escola Gornal ha fet recentment el pas d’escola a institut escola i es troba en un moment de canvi i renovació, motiu pel qual s’ha sumat a la iniciativa, després que el curs passat col·laborés amb LaFundició en un projecte sobre la llengua romaní que va finalitzar amb l’edició d’un diccionari il·lustrat.

Imatge del treball de Lemur amb alumnes de l’Escola Can Fabra per intervenir en el pati de l’escola. Acció realitzada en el marc del programa Cohabitar del Centre d’Art Contemporani de Barcelona – Fabra i Coats.

A les jornades es compartiran coneixements i es debatrà sobre el paper educatiu dels patis escolars i com transformar-los amb la participació de tota la comunitat educativa i dels mateixos infants. Així, es plantejaran qüestions com: són els patis espais estimulants, de descoberta i que fomentin la curiositat i els vincles? Són espais igualitaris i coeducatius? Quin paper tenen els nens i nenes en el disseny i construcció dels seus espais de joc? Els patis són o han de ser un espai públic (sobretot en una ciutat amb molta densitat de població com L’Hospitalet)? O els espais públics poden ser espais de joc?

Per dinamitzar els debats, Lafundició ha convidat a col·lectius i persones com BasuramaMakeaLemur o Cristina Fraser, els quals, a banda d’aportar una visió crítica sobre la manera com es construeixen els espais que habitem (entre ells, els espais educatius), tenen una gran experiència pràctica en impulsar processos de disseny i construcció participatius.

Basurama, col·lectiu que ha realitzat més de 100 projectes a quatre continents a partir de deixalles, presentarà el treball de disseny col·lectiu de zones de joc al pati de l’IES Miguel Delibes i com ha estat el procés d’homologació d’aquestes zones de joc (les estrictes normatives sobre aquests elements són un dels principals obstacles que es troben per dissenyar i instal·lar elements de joc no estandaritzats i produïts de manera no industrialitzada). A banda, el col·lectiu presentarà la seva guia «Com intervenir  un pati escolar».

Projecte artístic de Cristina Fraser i Malarko Hernández, articulat simultàniament com a escultura i ‘adventure playground’ per la commemoració dels 30 anys dels Lost Gardens de Stoke-on-Trent.

Cristina Fraserartista i educadora anglesa establerta a L’Hospitalet, explicarà què són els adventure playgrounds de Londres, espais de joc autoconstruïts i autogestionats per nens i nenes, una corrent arquitectònica i pedagògica desenvolupada al Regne Unit i a diversos països d’Europa des de mitjans del segle passat.

Per la seva banda, Lemur i Makea mostraran exemples de com ajudar els infants a convertir-se en actors clau en els processos de transformació. Makea és un col·lectiu que des de 2006 treballa en processos participatius de construcció i reapropiació de l’entorn més proper, mitjançant la transformació o reutilització de materials descartats o en situació d’abandonament i a través de metodologies de disseny obert. Pel que fa a Lemur, organització interdisciplinària que va néixer a Barcelona el 2011, el seu treball als patis escolars es fonamenta en la comprensió dels usos que els nens i nenes fan de l’espai construït, com s’hi mouen i quina mena d’interaccions s’hi donen.

Les jornades, que comptaran també amb diversos tallers adreçats a nens i nenes i les seves famílies, a més d’un dinar popular per finalitzar, són possibles gràcies al suport de la Fundación Daniel y Nina Carasso i de l’Oficina de Suport a la Iniciativa Cultural de la Generalitat de Catalunya.

Vint pel·lícules sobre el professorat que fugen dels tòpics [2a part]

Segon lliurament de la selecció de vint pel•lícules que mostren diversos models, situacions i comportaments docents. I, naturalment, el públic lector en podrà afegir algunes més, perquè la llista és llarga.

Jaume Carbonell05.02.2019 – 23:07   

11/ ‘Diarios de la calle’, Richard La Gravenese, Estats Units, 2007

Un film basat en la novel·la The freedom writers diary a partir de fets reals protagonitzats per una jove professora, activista dels Drets Humans i amb un sòlid compromís social. Imparteix classes de literatura en un institut on existeix un programa d’integració social que acull un grup multiètnic d’alumnat amb diverses problemàtiques familiars i de marginació durant els primers anys noranta. Després de diverses temptatives se les enginya per fer-los participar en un projecte relacionat amb l’Holocaust, canviant la lectura prevista de L’Odissea per El Diari d’Ana Frank. La lectura els anima a escriure els seus mateixos pensaments i experiències quotidianes. Al final, es percep com han anat canviant les seves vides i com aquest projecte ha afectat també la mateixa professora.

12/ ‘El club dels poetes morts’, Ficar Weir, Estats Units, 1989

Una pel·lícula tan enaltida com injuriada pel seu enfocament ideològic aparentment innovador en els seus mètodes però amb un pòsit de conservadorisme en el seu discurs. Un professor idealitzat de secundària educa un grup d’adolescents en la poesia i el Carpe Diem –viu intensament el present–, amb mètodes provocatius a través dels quals busca la proximitat i la complicitat, com quan convida als seus deixebles a arrencar les pàgines del mètode científic per analitzar poesia, o a pujar als seus pupitres perquè canviïn de mirada, entre altres seqüències amb una forta càrrega emotiva. Al final, serà acomiadat per induir, segons la direcció, amb els seus mètodes poc ortodoxos i les seves idees romàntiques, el suïcidi d’un dels estudiants.

13/ ‘El profesor’, Tony Kaye, Estats Units, 2011

L’estatus de professor substitut, a causa de la seva escassa permanència en un centre, dificulta establir relacions amb alumnes i col·legues en diversos centres. Però aquesta situació aconsegueix trencar-la quan aterra en un institut, on regnen la rutina i l’apatia, en convertir-se en un model a seguir pels adolescents sense rumb i mancats d’afecte. Dins del registre de cinema independent de denúncia social, es fa un retrat corrosiu del sistema educatiu dels EUA, on conviuen professors, alumnes i mares i pares de família desconcertats i sumits en un desert de valors. Interessant destacar la figura del professor que lluita, al mateix temps, per establir una bona relació per rescatar als seus estudiants dins l’aula mentre fora d’ella no li troba sentit a la vida.

14/ ‘El miracle d’Anna Sullivan’, Arthur Penn, Estats Units, 1962

Anna Sullivan, una jove institutriu especialitzada en problemes psicofísics, es fa càrrec d’Helen, una nena de 10 anys sordmuda, cega i amb altres afectacions intel·lectuals que viu al seu aire amb els seus pares, encara que aquests no saben què fer amb ella. A partir d’aquí s’estableix una relació complicada, tibant i amb algunes escenes amb mètodes educatius una mica violents, encara que caldria contextualitzar-les i dir que el seu tractament difereix substancialment del cinema convencional. Després d’una sostinguda aproximació a través del tacte i de l’aprenentatge de certes rutines, Helen descobrirà un llenguatge que li permet la comunicació. La pel·lícula mostra els possibles assoliments d’una intervenció educativa quan s’ajunten ciència, compromís i paciència infinita; i, al mateix temps, trenca amb els estereotips femenins –i més en la docència– que s’associen sempre a atributs com la dolçor o la tendresa.

15/ ‘La professora d’història’, Marie-Castille Mention-Schaar, França, 2014

El currículum oficial, per diverses raons que tenen a veure amb uns hàbits i convencionalismes tan rígids com absurds, no sol promoure experiències vitals que enganxin l’alumnat i que aconsegueixin despertar la seva curiositat cap a l’adquisició del coneixement. En aquest relat una professora d’institut sensible als problemes d’un alumnat que viu situacions difícils i complexes en el seu entorn social (el títol original és Les héritiers) i que es reflecteixen en el centre, tracta de buscar la manera d’enganxar-los i motivar-los amb una cosa diferent: la seva participació en un concurs nacional sobre què significa ser adolescent en un camp de concentració nazi. Aquest desafiament els obre la mirada i aconsegueix remoure els seus caps i els seus cors. Una experiència potent d’aprenentatge que canviarà la vida de tots els i les alumnes, i també de la professora.

16/ ‘Lugares comunes’, Adolfo Aristarain, Argentina, 2002

L’amor, l’envelliment, la família i els ideals polítics creuen aquest film protagonitzat per la parella formada per una assistenta social en els barris marginals de Buenos Aires i un professor de literatura que acaba de ser acomiadat de l’Escola de Magisteri. Impagable el seu discurs de comiat als seus alumnes en què reivindica el pensament crític: “Em preocupa que tinguin sempre present que ensenyar vol dir mostrar. Mostrar no és adoctrinar, és donar informació, però donant també, ensenyant també, el mètode per entendre, analitzar, raonar i qüestionar aquesta informació….. Posin-se com a meta ensenyar a pensar, que dubtin, que es facin preguntes. No els valorin per les seves respostes. Les respostes no són la veritat, busquen una veritat que sempre serà relativa….”

17/ ‘Ni uno menos’, Zhang Yimou, Xina, 1999

En un llogaret xinès se li encarrega a una adolescent de 13 anys, Wei Minzhi, assumir la gestió d’una classe davant l’absència del mestre titular durant un mes. Se li promet donar-li deu iuans si aconsegueix que ningú abandoni l’escola. No obstant això, un dels seus alumnes fuig a la ciutat a la cerca de treball per ajudar la seva família. A partir d’aquí Wei ha de trobar la manera perquè es reincorpori a l’escola. Aquest film mostra de quina manera, davant circumstàncies difícils, les persones es superen. Així, aquesta adolescent aconsegueix establir forts vincles amb el seu alumnat i fer-los participar de les seves iniciatives per aconseguir els diners per anar a la ciutat a buscar l’alumne. Un relat senzill i intimista sobre la tenacitat d’una mestra per combatre l’absentisme escolar, al mateix temps que revela el contrast camp-ciutat, així com algunes de les imperfeccions i contradiccions del sistema educatiu del país més poblat del món.

18/ ‘Professor Holland’, Sthephen Herek, Estats Units, 1995

Una reflexió sobre el lloc i el no lloc de la música, injuriada i marginada en molts plans d’estudi, i considerada per un recent ministre d’Educació espanyol de trist record, com una assignatura gairebé d’adorn i prescindible. El mateix opina el director del centre d’aquesta cinta, per al qual el més important és llegir i comptar, com si la música no formés part també del llenguatge. El professor Holland, per contra, a les seves classes, amb ofici i passió, anima al seu alumnat que toquin el que els agradi perquè la gaudeixin i acabin estimant la música, defensant els seus diversos registres: des de la clàssica al rock. Un professor que deixa petjada i que, com succeeix en altres films, aconsegueix que la música actuï com a revulsiu per a trobar-li sentit a l’educació i aconseguir la cohesió del grup.

19/ ‘Professor Lazhard’, Philippe Falardeau, Canadà, 2011

Després de la mort d’un professor d’educació bàsica en tràgiques circumstàncies, Bachir Lazhar, un immigrant de mitjana edat, va a l’escola per oferir-se com a substitut. Aquest haurà d’enfrontar-se a diferents reptes: gestionar el duel del grup que trigarà temps a assimilar; el baix nivell de l’alumnat al qual ha de preparar per a una societat del benestar que fa aigües pertot arreu; i l’adaptació de la seva cultura pedagògica i dels seus mètodes d’ensenyament que contrasten amb els del Canadà. Mentrestant, ningú en el centre coneix el passat traumàtic de Lazhar ni sospita que viu atemorit davant la perspectiva de ser deportat al seu país d’origen en qualsevol moment. El film, adaptació d’una obra teatral homònima d’Evelyine de la Chenelie, està ple de matisos i mostra la complexitat de les diverses pors individuals i col·lectives.

20/ ‘Solo es el principio’, Pierre Barougier i Jean-Pierre Pozzi, França, 2010

Un documental molt càlid sobre una classe d’educació infantil –amb nens i nenes de 3 i 4 anys– filmada al llarg del curs escolar. Però a diferència d’altres pel·lícules com La clase o Ser o tener, on se succeeixen escenes educatives de caràcter molt variat, en aquest cas se centra en el taller que la mestra imparteix seguint el programa de “Filosofia per a nens”, creat per M. Lipman i que s’aplica a diversos països. Un exemple que es pot començar a pensar des de la primera infància, exposant les seves emocions, vivències i idees sobre la llibertat, l’amor, la intel·ligència o la mort. Asseguts sempre en cercle, al voltant d’una espelma encesa, la mestra va moderant un debat on s’aprèn a desenvolupar l’escolta activa, el respecte, l’expressió oral i el raonament. Un homenatge a l’educació democràtica i al pensament crític en un entorn intercultural de la perifèria urbana.

http://diarieducacio.cat/vint-pellicules-sobre-el-professorat-que-fugen-dels-topics-2a-part/?utm_source=Butllet%C3%AD+web&utm_campaign=04247a7cd6-EMAIL_CAMPAIGN_2016_11_24_COPY_01&utm_medium=email&utm_term=0_1792201920-04247a7cd6-157767465#prettyPhoto
https://ampaparejofreblog.wordpress.com/2019/02/08/vint-pel%C2%B7licules-sobre-el-professorat-que-fugen-dels-topics-1a-part/

Vint pel·lícules sobre el professorat que fugen dels tòpics [1a part]


Jaume Carbonell fa una selección de vint pel·lícules on la docència és protagonista. En aquestes deu primeres es mostren diversos models, situacions i comportaments docents. El segon lliurament serà dimecres 6 de febrer.

Jaume Carbonell22.01.2019 – 22:52   

El catàleg de films amb protagonisme de l’escola i l’educació és ingent. Totes les cultures les han representat a través del cinema igual que ho han fet amb la literatura per mostrar una realitat més o menys distorsionada i manipulada segons els cànons a l’ús de tota obra de ficció. I dins d’aquest àmbit, la temàtica del professorat és una de les més recurrents. Això sí, malgrat la feminització de la professió, com passa en altres camps, la figura femenina està pràcticament exclosa, com ho estan els sabers de les dones.

Quina és la imatge docent més habitual? Sens dubte, la de l’heroi i de víctima, amb freqüència barrejades en el transcurs del relat. Encara que en algunes filmografies, sobretot l’americana de Hollywood, l’heroïcitat de la professió es converteix en un mer espectacle. Per contra, en l’altre extrem, com pot ser el cas francès, assistim a una aproximació més austera i realista. Es barregen, per tant, les visions esquemàtiques i idealitzades amb les quals mostren la complexitat, l’autenticitat i tota classe de matisos en l’exercici de la professió. El cinema és un mirall i un generador de models, estereotips, comportaments, valors, actituds i pràctiques pedagògiques.

Encara que el mosaic de la presència del professorat és molt variat, sí que existeixen alguns tòpics recurrents. Abunden les cintes d’instituts en què s’enfronta a una adolescència conflictiva, rebel i poc motivada. Les intervencions solen ser individuals –rarament col·lectives– per gestionar i sortir airós de tota mena de situacions complicades, mitjançant la seducció per salvar aquesta adolescència o almenys treure’n el millor. En aquest sentit, es posa l’èmfasi en els mètodes d’ensenyament transgressors, heterodoxos i innovadors per a aconseguir-ho. Aquests, en general, són incompresos i produeixen enfrontaments amb la direcció del centre i bona part de col·legues. Es pretén reflectir la imatge del professor ideal, honest, compromès i que se la juga fins a fregar els límits institucionals, desafiant el seu poder i el d’altres poders fàctics. Així mateix, surt a relluir la passió per l’ofici, que s’exerceix amb honestedat i amb sentit de la justícia, tractant de trencar la rigidesa dels esquemes i metodologies tradicionals.

Fins a quin punt són innovadors els models representats i en quina mesura contribueixen a la formació d’una futura ciutadania lliure, crítica i solidària? Deixem aquest i altres interrogants per al debat que pot suscitar cadascuna d’aquestes vint pel·lícules.

La selecció resulta complicada, per raons òbvies. Bàsicament, he seguit quatre criteris. A) La inclusió de diversos models i situacions docents. B) La presència de cintes de diversos països. C) La possibilitat de generar debats educatius enriquidors entre estudiants i docents, en el si de qualsevol institució o col·lectiu educatiu. I D) Una mínima qualitat fílmica –algunes aconsegueixen la màxima– avalada per la crítica i el públic.

1/ ‘El camí de la vida’, Nikolai Ekk, Unió Soviètica, 1931.

Aquest film, un dels primers del cinema sonor, s’inspira en l’obra de l’A.S. Makarenko, plasmada en Poema pedagógico i Banderas en las torres, on aquest educador explica la tasca desenvolupada amb joves difícils del carrer, abandonats pel règim tsarista, en els primers compassos de la revolució soviètica de 1917. Aquests viuen en colònies o comunes, on un disciplinat treball productiu –un dels eixos de l’educació marxista–, centrat en la construcció d’una via fèrria, els forma per a la nova societat comunista. Es tracta d’un dels pedagogs marxistes més interessants, i reconeguts, que s’inspira en Gorki – “ell ens va omplir d’odi i de passió” –, i que ha tingut certa influència en l’àmbit de l’educació formal.

2/ ‘El profe’, Miguel M. Delgado, Mèxic, 1970.

Mario Moreno (Cantinflas) representa a un mestre amb gran vocació i ingenuïtat al qual li encarreguen ocupar-se de l’escola d’un poble davant la resistència del cacic, ja que aquest, gelós dels seus privilegis, no vol que els fills dels peons rebin instrucció. El film compta les vicissituds d’aquest professor d’educació primària per motivar al seu alumnat, mitjançant una mescla de mètodes tradicionals, moderns i originals, i per continuar ensenyant en condicions molt precàries quan és desallotjat de l’escola. Sota un registre de comèdia musical entretinguda, a l’estil del popular actor, es posa en relleu el poder del caciquisme, una de les xacres socials del medi rural, per impedir l’escolarització de tota la població.

3/ ‘Half Nelson’, Ryan Fleck, Estats Units, 2006.

Un relat de la doble vida d’un jove professor d’institut d’una zona pobra de Brooklyn: molt dinàmic, creatiu, innovador i amb una excel·lent relació amb els seus alumnes, en contrast amb la seva vida privada, enganxat a les drogues i autodestructiva, on demana ajuda a crits i alhora la rebutja. Una història de solitud i de mutu suport amb una de les seves estudiants més problemàtiques, amb la qual inicia una relació just quan aquesta el sorprèn en plena activitat addictiva al final de la classe, sense derivar en els suats enamoraments professor-alumna, tan habituals en aquest gènere. L’encreuament de tots dos escenaris –públic i privat– planteja interessants dilemes sobre el comportament ètic docent.

4/ ‘Avui comença tot’, Bertrand Tavernier, França, 1999.

El director d’una escola infantil d’un barri marginal del nord de França, assotat per la crisi i amb un alt índex d’atur, ha d’afrontar les problemàtiques socials de diverses famílies, amb casos d’alcoholisme, dificultats econòmiques per pagar la quota i semi-abandonament dels seus fills. Davant la falta de respostes per part dels serveis socials i l’administració educativa, ha d’arromangar-se i assumir rols i funcions que sobre el paper no li corresponen. Però els assumeix contra cel i terra, solidaritzant-se amb la situació que pateix aquesta infància i les seves famílies. El film, inspirat en fets reals, mostra la coherència personal i professional d’un mestre que aposta per la inclusió escolar, per una educació renovada i amb sentit, per la participació de pares i mares en el centre i per uns vincles més estrets amb la comunitat. Impagables les seqüències de la conversa amb l’inspector. Una crítica lúcida i incisiva al mite de l’Estat del Benestar.

5/ ‘La classe’. Laurent Cantet, França, 2006

Es basa en el reeixit llibre “Entre els Murs”, del professor de secundària F. Bégadeau, que s’interpreta a si mateix en aquesta pel·lícula a mig camí entre la ficció i el documental. Un relat realista sense concessions d’allò que passa dins de les parets de l’aula durant un curs escolar, fidel reflex del que succeeix fora dels seus murs, en un barri multicultural de la perifèria de París. Es mostren les tensions, perquè el professor accepta el cos a cos amb l’alumnat, al qual tracta en peu d’igualtat; els conflictes –alguns greus– i els diàlegs intensos; i per part de Bégadeau, s’alterna el desànim i la frustració, amb l’entusiasme i l’esperança. Perquè, com tot ésser humà, mostra els seus dubtes, comet errors i és tan vulnerable com els seus alumnes. Alguns d’aquests diuen que no aprenen res, mentre uns altres aconsegueixen tirar endavant, ja que, tot i les condicions familiars i socials adverses, té confiança en les possibilitats del seu alumnat. Un film majúscul, que va obtenir la Palma d’Or en el festival de Cannes i que té la virtut de posar sobre la taula algunes de les misèries i contradiccions més cridaneres del sistema educatiu ancorat en el passat, amb tots els seus matisos i complexitats.

6/ ‘La historia oficial’. Luis Puenzo, Argentina, 1985.

Són anys durs i foscos, els últims de la dictadura argentina. Una professora d’història de família acomodada i defensora del discurs oficial polemitza amb un dels seus estudiants sobre qui escriu la història –“l’escriuen els assassins”, llança aquest–, i sobre la validesa de les fonts orals i escrites. Però la seva vida dóna una bolcada quan, a causa de diverses circumstàncies personals, descobreix que la seva filla adoptiva és filla d’una de les víctimes de la repressió militar argentina. A partir d’aquí es treu la bena dels ulls i assumeix un compromís intel·lectual i polític enfront de la dictadura. Una lúcida reflexió sobre la memòria històrica i sobre la imbricació entre vida privada i professional.

7/ ‘La lengua de las Mariposas’. José Luis Cuerda, Espanya, 1999.

Durant els anys trenta de la Segona República, considerada l’edat d’or de la renovació pedagògica espanyola, a l’escola d’un llogaret gallec, un mestre, don Gregorio, introdueix la metodologia innovadora de la Institución Libre de la Enseñanza: passejos per la naturalesa, relació de proximitat amb l’alumnat, amor per la lectura i confiança en l’educació com a palanca per afermar els valors de la ciutadania democràtica. S’estableix un vincle molt estret amb Moncho, un dels seus alumnes de vuit anys. Però quan arriba l’alçament franquista del 18 de juliol i el mestre és detingut, aquest vincle es trenca. La pel·lícula és un homenatge al magisteri republicà i una denúncia contra la severa repressió que va patir, amb múltiples assassinats, empresonaments, exilis i depuracions.

8/ ‘L’onada’. Dennis Gansel, Alemanya, 2008.

La pel·lícula es basa en un fet real ocorregut en un institut de Califòrnia, on un dels seus professors va dur a terme un experiment, la tercera onada, instituint un règim d’extrema disciplina i sospita que va acabar dramàticament. En aquest cas l’experiment es ficciona en el context alemany, on al professor d’institut, amb un gran poder de seducció i manipulació, explica quin és el funcionament d’un règim autoritari i com la classe pot emular-lo. A partir d’aquí es van establint tots els seus rituals, sentit de comunitat i normes disciplinàries i sancionadores, convertint-se en un moviment real: l’onada. Al tercer dia, l’alumnat comença a amenaçar-se entre si. Esclata la violència i l’experiment es descontrola. El director busseja en la seva història familiar en el context de l’Alemanya nazi i en una entrevista, després de la projecció del film, llança les següents preguntes: “Com se’ns podria enganyar de nou avui? Com podria funcionar avui el feixisme? Seria possible? Podria succeir aquí i ara en una escola normal? Un film de rabiosa actualitat a causa del creixent ascens del feixisme en diversos països; i sobre el poder d’adoctrinament i manipulació sobre els joves. I no tan joves.

9/ ‘Semilla de maldad’. Richard Brooks, Estats Units, 1955.

“Té vostè domades aquestes feres?”. Amb aquesta pregunta un col·lega es dirigeix al professor protagonista, un exsoldat el qual, amb un perfil molt vocacional, cerca la manera de comprendre i acostar-se als joves d’un institut del conflictiu barri novaiorquès del Bronx, per a reinserir-los al sistema educatiu. No a tots, però si almenys aquells que considera que tenen més possibilitats. Per això estableix relacions de complicitat amb el seu alumnat per mitjà de diverses estratègies noves per despertar la seva curiositat, captar la seva atenció i controlar l’aula. La seva actitud transcorre entre el pessimisme i l’esperança en un entorn complicat: perquè ha d’afrontar conductes violentes per part d’alguns alumnes, així com la incomprensió de la direcció i altres docents, obsessionats únicament pel control i la mà dura, on traspuen els prejudicis racistes i el discurs de la reproducció de l’exclusió social. El film es basa en una novel·la on l’autor narra la seva pròpia experiència com a professor. Un comitè del Senat dels EUA va decidir que la pel·lícula era perjudicial per la joventut i el seu ambaixador a Itàlia va evitar que es presentés a la Mostra de Venècia.

10/ ‘The history boys’, Nicholas Hytner, Regne Unit, 2006.

L’acció se situa en una petita escola pública anglesa –tot un privilegi, perquè a l’aula només hi ha nou alumnes–, la qual els prepara per aconseguir el gran somni britànic de ser admesos en una de les dues llegendàries universitats: Oxford i Cambridge. Dos professors amb actituds o mètodes contraposats –uns més trencadors i heterodoxos, i uns altres més convencionals– pugnen per influir i guanyar-se la confiança d’aquests alumnes. Molt il·lustratiu el debat entorn de l’Holocaust amb l’encreuament de posicions entre tots dos. En aquesta història, emotiva, intel·ligent i divertida, es parla de cultura i de llibres, de poesia i de poetes, del cinema d’abans, de la música popular, del plaer de jugar i l’afany de saber. En certa manera és un homenatge al llarg viatge del coneixement. Aquest film s’inspira en el text teatral d’Alan Bennett.

http://diarieducacio.cat/vint-pellicules-sobre-el-professorat-que-fugen-dels-topics-1a-part/

Vint pel·lícules sobre el professorat que fugen dels tòpics [2a part]

El govern espanyol no derogarà la LOMCE sinó els “aspectes més controvertits” de la llei del PP

La ministra Celaá assegura que deixar sense efecte completament la normativa “no resoldria els problemes plantejats”

La ministra de Justícia, Isabel Celaá, ha admés aquest dimecres que la reforma de la LOMCE que impulsa el seu executiu no és una “derogació” de la llei educativa del PP sinó una modificació que afecta 93 articles. Aquesta modificació encara “no està tancada” i pot incorporar “propostes” d’altres formacions.

Celaá ha fet aquestes manifestacions en la Comissió d’Educació del Congrés, on ha assegurat que una derogació completa de la LOMCE “no resoldria els problemes plantejats”, sinó que “introduiria una situació jurídica contrària a la desitjable claredat que han de perseguir les normes jurídiques”.

Segons la ministra, l’executiu ha mantingut els aspectes “pacífics i no qüestionats” de la norma i des del punt de vista del seu contingut “ens limitem a modificar els aspectes més controvertits” de la LOMCE.

https://www.diarilaveu.com/noticia/86093/govern-espanyol-no-derogara-la-lomce-sino-aspectes-mes-controvertits-llei-pp

Diez mujeres clave de la historia de la filosofía (que tal vez no conozcas)

“Las mujeres tenemos todavía mucho que pensar y dar que pensar para salir del lugar de lo no-pensado”, dice Celia Amorós. Ella y otras nueve hicieron historia, aunque algunos libros las hayan olvidado. 

¿Quién escribió la Declaración de los derechos de la mujer y la ciudadana? ¿Cómo se plantó cara al mismísmo Rousseau y a su misoginia manifiesta? ¿De qué mujer dijo Freud que tenía una “peligrosa inteligencia”? Si no se habla de ellas, no existen. Solo salen en las conversaciones o en los libros de historia en el caso de que sean esposas de un hombre de reconocido prestigio o si algún erudito o artista las utiliza de musas para pergeñar su obra creativa. “La historia se escribe dando prioridad al hombre”, lanza la escritora Laura Freixas. Pero sin ellas, el relato queda incompleto. Aquí diez nombres, que podrían ser muchos más, de algunas mujeres imprescindibles para entender el pensamiento filosófico que ha llegado hasta hoy.

Hiparquía (360-280 a. C)

Trescientos años antes de que naciera Cristo, una tal Hiparquía de Maronea militaba en la peculiar escuela cínica fundada por el griego Antístenes, donde también encontró una forma de vida el famoso Diógenes. Los cínicos despreciaban las riquezas y preocupaciones materiales porque consideraban que las personas que menos necesitan son las más felices, y las más libres. Luego Diógenes, por ser uno de los más extremos en esto de privarse de las necesidades materiales y culpabilizarlas de la infelicidad humana, dio nombre a un conocido síndrome por el cual acumulas enseres innecesarios que no te cabrán en la tumba.

La presencia de Hiparquía en los círculos filosóficos de la Grecia clásica no gustaba, aunque ella ni se inmutaba
Hiparquía supo despojarse de todo. Menos de la paciencia. Tuvo que aguantar mofas de gente como Teodoro el Ateo, que le reprochaba por qué no se dedicaba a las tareas domésticas que le habían sido encomendadas por tener los genitales que tenía. Ella, como respuesta, le retaba: “¿Crees que he hecho mal en consagrar al estudio el tiempo que, por mi sexo, debería haber perdido como tejedora?”. Teodoro, como no supo qué responder, optó por quitarle el vestido.

Cuentan que Hiparquía ni se inmutó. Así se fue ganando una más que merecida fama de libertina y feminista, además de la de filósofa, puesto que fue autora de tres libros y conseguía colarse en las reuniones y banquetes que organizaban los filósofos coetáneos del siglo IV, aunque más de uno no viera con buenos ojos su presencia. Cuando murió, sus colegas cínicos hicieron una fiesta en su honor, en el pórtico dorado de Atenas, y declararon ese día el Kynogamia, o día de la incorporación de la mujer al mundo la filosofía cínica.

Olympe de Gouges (1748- 1793)

Hubo muchas más en la época clásica. Aspasia de Mileto, la sacerdotisa Diotima de Mantinea o Hipatia, que tiene hasta una película. Mil y pico años después, seguía en tablas la lucha contra la invisibilidad forzada a la que fue sometida la mitad de la población. Un ocultamiento salvaje tras las cortinas y los fuegos del hogar auspiciado por las sagradas escrituras del primer libro de la biblia, en el que una tal Eva llevó por el mal camino al primer hombre que habitó la tierra. Ella tuvo la culpa de que la humanidad, hoy en día, no habite el ansiado paraíso terrenal.

.

Olympe de Gouges

En muchos libros de historia se “olvidan” de contar, por ejemplo, que la declaración de los Derechos del Hombre y el Ciudadano de 1789 solo hablaba justamente de eso, del hombre y del ciudadano. A ninguno -varones todos, claro- se le ocurrió pensar que las mujeres fueran dignas de ser reconocidas con ese elevado estatus, cuando su papel era la subordinación. Al padre, al marido, al hombre que más cerca les pillara. Pero que no aparezca en la historia que cuentan no quiere decir que no existan. Y sí, menos mal que llegó Olympe de Gouges, pseudónimo de Marie Gouze, dos años después, a incluir a la mitad olvidada de la población en la declaración de los Derechos de la Mujer y la Ciudadana.

“Hombre, ¿eres capaz de ser justo? Una mujer te hace esta pregunta”. Así empezaba este documento fundamental de la Revolución Francesa que redactó De Gouges. Un texto que, unido a su simpatía por los Girondinos, la auparía a la guillotina. Ella, en vida, luchó contra el racismo, la esclavitud, por la instauración del divorcio y contra la perpetuación en la historia del androcentrismo en el que se ha basado la historia del pensamiento occidental, según la cual al varón se le ha identificado desde siempre con el ser humano neutral, y viceversa.

Para algunas filósofas contemporáneas como la profesora Ana de Miguel, aunque el androcentrismo no habla de la inferioridad femenina, sí contribuye a invisibilizar y excluir a las mujeres. Decía Olympe de Gouges, con sorna, que el derecho penal era el único punto igualitario en aquella época: la guillotina no discriminaba por razón de sexo.

Sophie de Grouchy (1764-1822)

Una que tuvo más suerte fue Sophie de Grouchy, una intelectual del siglo XVIII que asistía a escondidas a las clases que recibía su hermano pequeño. Así aprendió a hablar varias lenguas y publicó traducciones de obras de Adam Smith, además de textos propios. Gracias a su matrimonio con Nicolas de Condorcet, veinte años mayor que ella, organizó tertulias filosóficas que reunieron a los grandes eruditos de la época, desde D’Alembert al propio Adam Smith, a Thomas Jefferson o incluso a la misma Olympe de Gouges.

Concha Roldán: “Como tenían vedado el acceso a la vida pública, llevaban la vida pública a su casa y organizaban charlas en sus salones”

“Como tenían vedado el acceso a la vida pública, llevaban la vida pública a su casa y organizaban charlas en sus salones”, explicaConcha Roldán, directora del institut de Filosofía del CSIC. Cuentan que al calor de esas conversaciones se forjó el movimiento girondino, en el que militaba Olympe de Gouges, y que se correspondería con una de las primeras tesis revolucionarias preocupadas por incluir en la lucha los derechos de las mujeres.

Harriet Taylor Mill (1807-1858)

Junto al marqués de Condorcet, John Stuart Mill fue “de los pocos varones de su época sensibles a la lucha de las mujeres”, recoge Roldán. Esa sensibilidad feminista les llega gracias a las mujeres con las que se casaron. A Sophie de Grouchy, convertida en Sophie de Condorcet cuando apenas tenía 22 años, le benefició en muchos aspectos su matrimonio con el marqués. Algo similar le pasó a Harriet Taylor Mill, una filósofa inglesa que tuvo algo inaudito en la época junto al afamado economista John Stuart Mill: un matrimono entre iguales, en una época en la que casarse suponía a la mujer una nueva forma de esclavitud y sometimiento. “La mujer era lo pactado en el contrato del matrimonio”, sostiene Roldán.

Harriet Taylor-Mill

Harriet Taylor-Mill

Entre los libros publicados por Harriet destaca La emancipación de las mujeres, además de varios artículos que escribió junto a su marido y que fueron publicados en prensa bajo el nombre de él. Como subraya Ana de Miguel, el libro más famoso de Stuart-Mill, El sometimiento de las mujeres, no podría haberse escrito sin la influencia de su mujer, quien le contagió sus ideas revolucionarias y su pelea por la igualdad real entre el hombre y mujer en la educación o en el matrimonio. Incluso ante la ley, ya que John se atrevió a lanzar consignas feministas -ante las mofas de sus similares- desde el asiento de la Cámara de los Comunes que ocupaba. 

Mary Wollstonecraft (1759-1797)

Apenas tenía 38 años cuando murió Mary Wollstonecraft. Fruto de su matrimonio con el filósofo William Godwin, uno de los precursores del movimiento anarquista, nació otra gran mujer: Mary Shelley, autora de Frankenstein. De alguna forma, la filósofa y escritora inglesa reactualizó la brecha abierta por Olympe de Gouges y escribió Vindicación de los derechos de la mujer en 1792 para desacreditar la extendida creencia de la época -de las que algunos todavía osan hacer gala– de que las mujeres eran, por naturaleza, inferiores a los hombres. Promovió una educación igualitaria para ambos sexos y plantó cara al mismísimo Rousseau, conocido por predicar en su obra Emilio -considerada cumbre de la educación- que a las mujeres solo se las debía enseñar a “hacerles grata y suave la vida [a los hombres]”. Esa era, según el creador del contrato social, la misión de las mujeres en la vida.

Wollstonecraft usa los mismos argumentos de los pensadores del momento, basados en la racionalidad, para reivindicar que las esposas deberían ser las compañeras racionales de sus maridos. Y les echa en cara que si las mujeres son estúpidas y superficiales se debe precisamente a lo que se les ha enseñado y no a una especie de deficiencia innata ligada al aparato reproductor femenino.

Alexandra Kollontai (1872-1952)

“Aquí hablamos también del privilegio de clase porque solo las mujeres acomodadas podían tener acceso a la filosofía y a los estudios”, recuerda Concha Roldán. Con el acceso a la educación vetado, tuvieron que buscarse la vida para formarse, bien acudiendo a los tutores que aleccionaban a sus hermanos -como hizo Sophie de Grouchy- o explorando por ellas mismas las bibliotecas de sus maridos. Es lo que Roldán llama “el saber robado” en esa generación primigenia de mujeres que luchaban por el feminismo antes de que se inventara el concepto.

Alexandra Kollontai.

Alexandra Kollontai.

Con mujeres como la rusa Alexandra Kollontai, las trabajadoras de las fábricas entraron en la lucha feminista. “El propio Marx tiene origen burgés”, recuerda Roldán. Kollontai era hija de un militar ruso y tuvo que pelearse con su madre para poder conseguir un instructor que le ayudara con su formación.

Se ganó a pulso la fama de mujer moderna por tratar sin tapujos la liberación sexual femenina en dos de sus obras: La Nueva Mujer y El Amor en la Sociedad Comunista. Esa “mujer nueva” nunca más debería ser un complemento de su esposo ni una propiedad más asignada por obra y gracia del santo matrimonio.  Kollontai también habló del placer carnal de las mujeres en el ámbito de las relaciones sexuales y sacó los colores al género masculino al que acusó de no tener ni idea del universo de la sexualidad femenina. También se opuso con firmeza a la prostitución por considerarlo una explotación de clase y también de género.

Flora Tristán (1803-1844)

Una de las grandes fundadoras del feminismo moderno fue primero una mujer maltratada por su marido. Flora Tristan, viajera por necesidad -tuvo que huir de los malos tratos del hombre con el que se casó y tuvo tres hijos-, fue la creadora de la consigna Proletarios del mundo, uníos, y luchó por feminizar la izquierda. Quiso dejar claro al movimiento obrero que la emancipación de los trabajadores debía ir unida a la emancipación de la mujer de forma indisoluble. Fue la primera vez que una mujer habló de socialismo y de la lucha proletaria (y se la escuchó).

Flora Tristan

Flora Tristan

Aunque Flora nació en una familia acomodada, la repentina muerte de su padre le obligó a ponerse a trabajar muy joven en un taller de litografia. Con 17 años se casó con el dueño de la fábrica por una cuestión de supervivencia, decisión que marcaría su vida. Le costó doce años de lucha y un intento de asesinato por parte  de su marido hacerse con la custodia de sus hijos. Una de sus hijas, Aline, será la futura madre del pintor Paul Gaugin.

Flora no dudó en disfrazarse de hombre para entrar en la cámara de los lores y protestar ante el ninguneo del poder hacia la voluntad obrera, una clase donde siempre militó y a la que observó y acompañó en sus múltiples viajes, entre países y también entre las distintas corrientes de las feministas precursoras a sus años.

Con ella nació el feminismo marxista aunque tuvo que parirlo a golpes contra la eterna minoría de edad en la que vivía la mujer en la época de Napoleón. Arequipa, Londres, París… sus libros de viajes radiografían a los parias de cada ciudad: “Todas las desgracias del mundo provienen del olvido y el desprecio que hasta hoy se ha hecho de los derechos naturales e imprescriptibles del ser mujer”. 

Lou Andreas-Salomé (1861-1937)

Lou Andreas-Salomé

Lou Andreas-Salomé

Un desafío para la época. Así describen a la escritora rusa Lou Andreas-Salomé, una de las primeras mujeres que entró en la universidad de Zurich, en Suiza. Fue admirada por Nietzsche, Paul Rée y Rilke. Freud dijo de ella que era una mujer “de peligrosa inteligencia”. Precisamente, desde que conoció en 1911 al fundador del psicoanálisis, se interesó por esta rama de la psicología y consiguió ser una de las pocas aceptadas en el círculo psicoanalítico de Viena.

Freud, conocido por asociar la realización del concepto de la feminidad con el matrimonio  dijo de ella que “con asombro, todas las debilidades femeninas y quizá la mayoría de las debilidades humanas le eran ajenas, o las había vencido en el curso de su vida”. La Gestapo esperó a su muerte para quemar la biblioteca de una mujer liberada que fascinó por sus textos sobre erotismo anal publicados en 1916.

Kate Millet (1934)

Kate Millet

Kate Millet

Cuando se habla de feminismo radical se piensa en la norteamericana Kate Millet, que escribe libros, dirige películas y hace esculturas, tareas que compagina con el activismo feminista. “Sean cuales sean las diferencias sexuales reales, no las conoceremos hasta que ambos sexos sean tratados con paridad”, escribió en Política sexual, su obra cumbre.

Además, Millet plantó cara a intocables intelectuales de nuestros libros de historia como el propio Freud, a quien afeó que tratara de convencernos “de que la mujer es incapaz de superar el bajo nivel cultural que le ha asignado la naturaleza”. De Lolita, la novela de Nabokov, dijo que era “un canto al rapto, a la violación y a la coacción física, además de un análisis de la terrible pasión de un alma perdidamente enamorada que ha seguido al pie de la letra el mito patriarcal de la esposa-niña”.

Celia Amorós (1944)

Celia Amorós

La madre del llamado “feminismo de la igualdad” y maestra de todas las que vendrán después, incluida la propia Concha Roldán: Ana de Miguel, Amelia Valcárcel, Rosa Cobo, Alicia H. Puleo, Adela Cortina… Celia Amorós puso el foco de la perspectiva de género en el estudio de la filosofía y evidenció los sesgos androcéntricos que hacían invisibles a la mitad de la sociedad.

Amorós lanza el rugido de la mirada feminista sobre el universo simbólico de Sören Kierkegaard y su reelaboración de la misoginia romántica o también sobre Salomón, que quizá no fuera tan sabio como nos contaron. De hecho, su herencia, todavía vigente en nuestros días, se basa en esos pactos masculinos que otorgan la carne a la mujer y el logos al hombre. Quien parte y reparte, ya se sabe. Y ante esto, ¿qué? “Las mujeres tenemos todavía mucho que pensar y dar que pensar para salir del lugar de lo no-pensado”, dispara Amorós.

ACOGUATE

La Coordinación de Acompañamiento Internacional en Guatemala

CEIP Pare Jofré, El Puig

Vos convidem i animem a participar activament!

AMPA PARE JOFRÉ

Vos convidem i animem a participar activament!