Vint pel·lícules sobre el professorat que fugen dels tòpics [2a part]

Segon lliurament de la selecció de vint pel•lícules que mostren diversos models, situacions i comportaments docents. I, naturalment, el públic lector en podrà afegir algunes més, perquè la llista és llarga.

Jaume Carbonell05.02.2019 – 23:07   

11/ ‘Diarios de la calle’, Richard La Gravenese, Estats Units, 2007

Un film basat en la novel·la The freedom writers diary a partir de fets reals protagonitzats per una jove professora, activista dels Drets Humans i amb un sòlid compromís social. Imparteix classes de literatura en un institut on existeix un programa d’integració social que acull un grup multiètnic d’alumnat amb diverses problemàtiques familiars i de marginació durant els primers anys noranta. Després de diverses temptatives se les enginya per fer-los participar en un projecte relacionat amb l’Holocaust, canviant la lectura prevista de L’Odissea per El Diari d’Ana Frank. La lectura els anima a escriure els seus mateixos pensaments i experiències quotidianes. Al final, es percep com han anat canviant les seves vides i com aquest projecte ha afectat també la mateixa professora.

12/ ‘El club dels poetes morts’, Ficar Weir, Estats Units, 1989

Una pel·lícula tan enaltida com injuriada pel seu enfocament ideològic aparentment innovador en els seus mètodes però amb un pòsit de conservadorisme en el seu discurs. Un professor idealitzat de secundària educa un grup d’adolescents en la poesia i el Carpe Diem –viu intensament el present–, amb mètodes provocatius a través dels quals busca la proximitat i la complicitat, com quan convida als seus deixebles a arrencar les pàgines del mètode científic per analitzar poesia, o a pujar als seus pupitres perquè canviïn de mirada, entre altres seqüències amb una forta càrrega emotiva. Al final, serà acomiadat per induir, segons la direcció, amb els seus mètodes poc ortodoxos i les seves idees romàntiques, el suïcidi d’un dels estudiants.

13/ ‘El profesor’, Tony Kaye, Estats Units, 2011

L’estatus de professor substitut, a causa de la seva escassa permanència en un centre, dificulta establir relacions amb alumnes i col·legues en diversos centres. Però aquesta situació aconsegueix trencar-la quan aterra en un institut, on regnen la rutina i l’apatia, en convertir-se en un model a seguir pels adolescents sense rumb i mancats d’afecte. Dins del registre de cinema independent de denúncia social, es fa un retrat corrosiu del sistema educatiu dels EUA, on conviuen professors, alumnes i mares i pares de família desconcertats i sumits en un desert de valors. Interessant destacar la figura del professor que lluita, al mateix temps, per establir una bona relació per rescatar als seus estudiants dins l’aula mentre fora d’ella no li troba sentit a la vida.

14/ ‘El miracle d’Anna Sullivan’, Arthur Penn, Estats Units, 1962

Anna Sullivan, una jove institutriu especialitzada en problemes psicofísics, es fa càrrec d’Helen, una nena de 10 anys sordmuda, cega i amb altres afectacions intel·lectuals que viu al seu aire amb els seus pares, encara que aquests no saben què fer amb ella. A partir d’aquí s’estableix una relació complicada, tibant i amb algunes escenes amb mètodes educatius una mica violents, encara que caldria contextualitzar-les i dir que el seu tractament difereix substancialment del cinema convencional. Després d’una sostinguda aproximació a través del tacte i de l’aprenentatge de certes rutines, Helen descobrirà un llenguatge que li permet la comunicació. La pel·lícula mostra els possibles assoliments d’una intervenció educativa quan s’ajunten ciència, compromís i paciència infinita; i, al mateix temps, trenca amb els estereotips femenins –i més en la docència– que s’associen sempre a atributs com la dolçor o la tendresa.

15/ ‘La professora d’història’, Marie-Castille Mention-Schaar, França, 2014

El currículum oficial, per diverses raons que tenen a veure amb uns hàbits i convencionalismes tan rígids com absurds, no sol promoure experiències vitals que enganxin l’alumnat i que aconsegueixin despertar la seva curiositat cap a l’adquisició del coneixement. En aquest relat una professora d’institut sensible als problemes d’un alumnat que viu situacions difícils i complexes en el seu entorn social (el títol original és Les héritiers) i que es reflecteixen en el centre, tracta de buscar la manera d’enganxar-los i motivar-los amb una cosa diferent: la seva participació en un concurs nacional sobre què significa ser adolescent en un camp de concentració nazi. Aquest desafiament els obre la mirada i aconsegueix remoure els seus caps i els seus cors. Una experiència potent d’aprenentatge que canviarà la vida de tots els i les alumnes, i també de la professora.

16/ ‘Lugares comunes’, Adolfo Aristarain, Argentina, 2002

L’amor, l’envelliment, la família i els ideals polítics creuen aquest film protagonitzat per la parella formada per una assistenta social en els barris marginals de Buenos Aires i un professor de literatura que acaba de ser acomiadat de l’Escola de Magisteri. Impagable el seu discurs de comiat als seus alumnes en què reivindica el pensament crític: “Em preocupa que tinguin sempre present que ensenyar vol dir mostrar. Mostrar no és adoctrinar, és donar informació, però donant també, ensenyant també, el mètode per entendre, analitzar, raonar i qüestionar aquesta informació….. Posin-se com a meta ensenyar a pensar, que dubtin, que es facin preguntes. No els valorin per les seves respostes. Les respostes no són la veritat, busquen una veritat que sempre serà relativa….”

17/ ‘Ni uno menos’, Zhang Yimou, Xina, 1999

En un llogaret xinès se li encarrega a una adolescent de 13 anys, Wei Minzhi, assumir la gestió d’una classe davant l’absència del mestre titular durant un mes. Se li promet donar-li deu iuans si aconsegueix que ningú abandoni l’escola. No obstant això, un dels seus alumnes fuig a la ciutat a la cerca de treball per ajudar la seva família. A partir d’aquí Wei ha de trobar la manera perquè es reincorpori a l’escola. Aquest film mostra de quina manera, davant circumstàncies difícils, les persones es superen. Així, aquesta adolescent aconsegueix establir forts vincles amb el seu alumnat i fer-los participar de les seves iniciatives per aconseguir els diners per anar a la ciutat a buscar l’alumne. Un relat senzill i intimista sobre la tenacitat d’una mestra per combatre l’absentisme escolar, al mateix temps que revela el contrast camp-ciutat, així com algunes de les imperfeccions i contradiccions del sistema educatiu del país més poblat del món.

18/ ‘Professor Holland’, Sthephen Herek, Estats Units, 1995

Una reflexió sobre el lloc i el no lloc de la música, injuriada i marginada en molts plans d’estudi, i considerada per un recent ministre d’Educació espanyol de trist record, com una assignatura gairebé d’adorn i prescindible. El mateix opina el director del centre d’aquesta cinta, per al qual el més important és llegir i comptar, com si la música no formés part també del llenguatge. El professor Holland, per contra, a les seves classes, amb ofici i passió, anima al seu alumnat que toquin el que els agradi perquè la gaudeixin i acabin estimant la música, defensant els seus diversos registres: des de la clàssica al rock. Un professor que deixa petjada i que, com succeeix en altres films, aconsegueix que la música actuï com a revulsiu per a trobar-li sentit a l’educació i aconseguir la cohesió del grup.

19/ ‘Professor Lazhard’, Philippe Falardeau, Canadà, 2011

Després de la mort d’un professor d’educació bàsica en tràgiques circumstàncies, Bachir Lazhar, un immigrant de mitjana edat, va a l’escola per oferir-se com a substitut. Aquest haurà d’enfrontar-se a diferents reptes: gestionar el duel del grup que trigarà temps a assimilar; el baix nivell de l’alumnat al qual ha de preparar per a una societat del benestar que fa aigües pertot arreu; i l’adaptació de la seva cultura pedagògica i dels seus mètodes d’ensenyament que contrasten amb els del Canadà. Mentrestant, ningú en el centre coneix el passat traumàtic de Lazhar ni sospita que viu atemorit davant la perspectiva de ser deportat al seu país d’origen en qualsevol moment. El film, adaptació d’una obra teatral homònima d’Evelyine de la Chenelie, està ple de matisos i mostra la complexitat de les diverses pors individuals i col·lectives.

20/ ‘Solo es el principio’, Pierre Barougier i Jean-Pierre Pozzi, França, 2010

Un documental molt càlid sobre una classe d’educació infantil –amb nens i nenes de 3 i 4 anys– filmada al llarg del curs escolar. Però a diferència d’altres pel·lícules com La clase o Ser o tener, on se succeeixen escenes educatives de caràcter molt variat, en aquest cas se centra en el taller que la mestra imparteix seguint el programa de “Filosofia per a nens”, creat per M. Lipman i que s’aplica a diversos països. Un exemple que es pot començar a pensar des de la primera infància, exposant les seves emocions, vivències i idees sobre la llibertat, l’amor, la intel·ligència o la mort. Asseguts sempre en cercle, al voltant d’una espelma encesa, la mestra va moderant un debat on s’aprèn a desenvolupar l’escolta activa, el respecte, l’expressió oral i el raonament. Un homenatge a l’educació democràtica i al pensament crític en un entorn intercultural de la perifèria urbana.

http://diarieducacio.cat/vint-pellicules-sobre-el-professorat-que-fugen-dels-topics-2a-part/?utm_source=Butllet%C3%AD+web&utm_campaign=04247a7cd6-EMAIL_CAMPAIGN_2016_11_24_COPY_01&utm_medium=email&utm_term=0_1792201920-04247a7cd6-157767465#prettyPhoto
https://ampaparejofreblog.wordpress.com/2019/02/08/vint-pel%C2%B7licules-sobre-el-professorat-que-fugen-dels-topics-1a-part/

Vint pel·lícules sobre el professorat que fugen dels tòpics [1a part]


Jaume Carbonell fa una selección de vint pel·lícules on la docència és protagonista. En aquestes deu primeres es mostren diversos models, situacions i comportaments docents. El segon lliurament serà dimecres 6 de febrer.

Jaume Carbonell22.01.2019 – 22:52   

El catàleg de films amb protagonisme de l’escola i l’educació és ingent. Totes les cultures les han representat a través del cinema igual que ho han fet amb la literatura per mostrar una realitat més o menys distorsionada i manipulada segons els cànons a l’ús de tota obra de ficció. I dins d’aquest àmbit, la temàtica del professorat és una de les més recurrents. Això sí, malgrat la feminització de la professió, com passa en altres camps, la figura femenina està pràcticament exclosa, com ho estan els sabers de les dones.

Quina és la imatge docent més habitual? Sens dubte, la de l’heroi i de víctima, amb freqüència barrejades en el transcurs del relat. Encara que en algunes filmografies, sobretot l’americana de Hollywood, l’heroïcitat de la professió es converteix en un mer espectacle. Per contra, en l’altre extrem, com pot ser el cas francès, assistim a una aproximació més austera i realista. Es barregen, per tant, les visions esquemàtiques i idealitzades amb les quals mostren la complexitat, l’autenticitat i tota classe de matisos en l’exercici de la professió. El cinema és un mirall i un generador de models, estereotips, comportaments, valors, actituds i pràctiques pedagògiques.

Encara que el mosaic de la presència del professorat és molt variat, sí que existeixen alguns tòpics recurrents. Abunden les cintes d’instituts en què s’enfronta a una adolescència conflictiva, rebel i poc motivada. Les intervencions solen ser individuals –rarament col·lectives– per gestionar i sortir airós de tota mena de situacions complicades, mitjançant la seducció per salvar aquesta adolescència o almenys treure’n el millor. En aquest sentit, es posa l’èmfasi en els mètodes d’ensenyament transgressors, heterodoxos i innovadors per a aconseguir-ho. Aquests, en general, són incompresos i produeixen enfrontaments amb la direcció del centre i bona part de col·legues. Es pretén reflectir la imatge del professor ideal, honest, compromès i que se la juga fins a fregar els límits institucionals, desafiant el seu poder i el d’altres poders fàctics. Així mateix, surt a relluir la passió per l’ofici, que s’exerceix amb honestedat i amb sentit de la justícia, tractant de trencar la rigidesa dels esquemes i metodologies tradicionals.

Fins a quin punt són innovadors els models representats i en quina mesura contribueixen a la formació d’una futura ciutadania lliure, crítica i solidària? Deixem aquest i altres interrogants per al debat que pot suscitar cadascuna d’aquestes vint pel·lícules.

La selecció resulta complicada, per raons òbvies. Bàsicament, he seguit quatre criteris. A) La inclusió de diversos models i situacions docents. B) La presència de cintes de diversos països. C) La possibilitat de generar debats educatius enriquidors entre estudiants i docents, en el si de qualsevol institució o col·lectiu educatiu. I D) Una mínima qualitat fílmica –algunes aconsegueixen la màxima– avalada per la crítica i el públic.

1/ ‘El camí de la vida’, Nikolai Ekk, Unió Soviètica, 1931.

Aquest film, un dels primers del cinema sonor, s’inspira en l’obra de l’A.S. Makarenko, plasmada en Poema pedagógico i Banderas en las torres, on aquest educador explica la tasca desenvolupada amb joves difícils del carrer, abandonats pel règim tsarista, en els primers compassos de la revolució soviètica de 1917. Aquests viuen en colònies o comunes, on un disciplinat treball productiu –un dels eixos de l’educació marxista–, centrat en la construcció d’una via fèrria, els forma per a la nova societat comunista. Es tracta d’un dels pedagogs marxistes més interessants, i reconeguts, que s’inspira en Gorki – “ell ens va omplir d’odi i de passió” –, i que ha tingut certa influència en l’àmbit de l’educació formal.

2/ ‘El profe’, Miguel M. Delgado, Mèxic, 1970.

Mario Moreno (Cantinflas) representa a un mestre amb gran vocació i ingenuïtat al qual li encarreguen ocupar-se de l’escola d’un poble davant la resistència del cacic, ja que aquest, gelós dels seus privilegis, no vol que els fills dels peons rebin instrucció. El film compta les vicissituds d’aquest professor d’educació primària per motivar al seu alumnat, mitjançant una mescla de mètodes tradicionals, moderns i originals, i per continuar ensenyant en condicions molt precàries quan és desallotjat de l’escola. Sota un registre de comèdia musical entretinguda, a l’estil del popular actor, es posa en relleu el poder del caciquisme, una de les xacres socials del medi rural, per impedir l’escolarització de tota la població.

3/ ‘Half Nelson’, Ryan Fleck, Estats Units, 2006.

Un relat de la doble vida d’un jove professor d’institut d’una zona pobra de Brooklyn: molt dinàmic, creatiu, innovador i amb una excel·lent relació amb els seus alumnes, en contrast amb la seva vida privada, enganxat a les drogues i autodestructiva, on demana ajuda a crits i alhora la rebutja. Una història de solitud i de mutu suport amb una de les seves estudiants més problemàtiques, amb la qual inicia una relació just quan aquesta el sorprèn en plena activitat addictiva al final de la classe, sense derivar en els suats enamoraments professor-alumna, tan habituals en aquest gènere. L’encreuament de tots dos escenaris –públic i privat– planteja interessants dilemes sobre el comportament ètic docent.

4/ ‘Avui comença tot’, Bertrand Tavernier, França, 1999.

El director d’una escola infantil d’un barri marginal del nord de França, assotat per la crisi i amb un alt índex d’atur, ha d’afrontar les problemàtiques socials de diverses famílies, amb casos d’alcoholisme, dificultats econòmiques per pagar la quota i semi-abandonament dels seus fills. Davant la falta de respostes per part dels serveis socials i l’administració educativa, ha d’arromangar-se i assumir rols i funcions que sobre el paper no li corresponen. Però els assumeix contra cel i terra, solidaritzant-se amb la situació que pateix aquesta infància i les seves famílies. El film, inspirat en fets reals, mostra la coherència personal i professional d’un mestre que aposta per la inclusió escolar, per una educació renovada i amb sentit, per la participació de pares i mares en el centre i per uns vincles més estrets amb la comunitat. Impagables les seqüències de la conversa amb l’inspector. Una crítica lúcida i incisiva al mite de l’Estat del Benestar.

5/ ‘La classe’. Laurent Cantet, França, 2006

Es basa en el reeixit llibre “Entre els Murs”, del professor de secundària F. Bégadeau, que s’interpreta a si mateix en aquesta pel·lícula a mig camí entre la ficció i el documental. Un relat realista sense concessions d’allò que passa dins de les parets de l’aula durant un curs escolar, fidel reflex del que succeeix fora dels seus murs, en un barri multicultural de la perifèria de París. Es mostren les tensions, perquè el professor accepta el cos a cos amb l’alumnat, al qual tracta en peu d’igualtat; els conflictes –alguns greus– i els diàlegs intensos; i per part de Bégadeau, s’alterna el desànim i la frustració, amb l’entusiasme i l’esperança. Perquè, com tot ésser humà, mostra els seus dubtes, comet errors i és tan vulnerable com els seus alumnes. Alguns d’aquests diuen que no aprenen res, mentre uns altres aconsegueixen tirar endavant, ja que, tot i les condicions familiars i socials adverses, té confiança en les possibilitats del seu alumnat. Un film majúscul, que va obtenir la Palma d’Or en el festival de Cannes i que té la virtut de posar sobre la taula algunes de les misèries i contradiccions més cridaneres del sistema educatiu ancorat en el passat, amb tots els seus matisos i complexitats.

6/ ‘La historia oficial’. Luis Puenzo, Argentina, 1985.

Són anys durs i foscos, els últims de la dictadura argentina. Una professora d’història de família acomodada i defensora del discurs oficial polemitza amb un dels seus estudiants sobre qui escriu la història –“l’escriuen els assassins”, llança aquest–, i sobre la validesa de les fonts orals i escrites. Però la seva vida dóna una bolcada quan, a causa de diverses circumstàncies personals, descobreix que la seva filla adoptiva és filla d’una de les víctimes de la repressió militar argentina. A partir d’aquí es treu la bena dels ulls i assumeix un compromís intel·lectual i polític enfront de la dictadura. Una lúcida reflexió sobre la memòria històrica i sobre la imbricació entre vida privada i professional.

7/ ‘La lengua de las Mariposas’. José Luis Cuerda, Espanya, 1999.

Durant els anys trenta de la Segona República, considerada l’edat d’or de la renovació pedagògica espanyola, a l’escola d’un llogaret gallec, un mestre, don Gregorio, introdueix la metodologia innovadora de la Institución Libre de la Enseñanza: passejos per la naturalesa, relació de proximitat amb l’alumnat, amor per la lectura i confiança en l’educació com a palanca per afermar els valors de la ciutadania democràtica. S’estableix un vincle molt estret amb Moncho, un dels seus alumnes de vuit anys. Però quan arriba l’alçament franquista del 18 de juliol i el mestre és detingut, aquest vincle es trenca. La pel·lícula és un homenatge al magisteri republicà i una denúncia contra la severa repressió que va patir, amb múltiples assassinats, empresonaments, exilis i depuracions.

8/ ‘L’onada’. Dennis Gansel, Alemanya, 2008.

La pel·lícula es basa en un fet real ocorregut en un institut de Califòrnia, on un dels seus professors va dur a terme un experiment, la tercera onada, instituint un règim d’extrema disciplina i sospita que va acabar dramàticament. En aquest cas l’experiment es ficciona en el context alemany, on al professor d’institut, amb un gran poder de seducció i manipulació, explica quin és el funcionament d’un règim autoritari i com la classe pot emular-lo. A partir d’aquí es van establint tots els seus rituals, sentit de comunitat i normes disciplinàries i sancionadores, convertint-se en un moviment real: l’onada. Al tercer dia, l’alumnat comença a amenaçar-se entre si. Esclata la violència i l’experiment es descontrola. El director busseja en la seva història familiar en el context de l’Alemanya nazi i en una entrevista, després de la projecció del film, llança les següents preguntes: “Com se’ns podria enganyar de nou avui? Com podria funcionar avui el feixisme? Seria possible? Podria succeir aquí i ara en una escola normal? Un film de rabiosa actualitat a causa del creixent ascens del feixisme en diversos països; i sobre el poder d’adoctrinament i manipulació sobre els joves. I no tan joves.

9/ ‘Semilla de maldad’. Richard Brooks, Estats Units, 1955.

“Té vostè domades aquestes feres?”. Amb aquesta pregunta un col·lega es dirigeix al professor protagonista, un exsoldat el qual, amb un perfil molt vocacional, cerca la manera de comprendre i acostar-se als joves d’un institut del conflictiu barri novaiorquès del Bronx, per a reinserir-los al sistema educatiu. No a tots, però si almenys aquells que considera que tenen més possibilitats. Per això estableix relacions de complicitat amb el seu alumnat per mitjà de diverses estratègies noves per despertar la seva curiositat, captar la seva atenció i controlar l’aula. La seva actitud transcorre entre el pessimisme i l’esperança en un entorn complicat: perquè ha d’afrontar conductes violentes per part d’alguns alumnes, així com la incomprensió de la direcció i altres docents, obsessionats únicament pel control i la mà dura, on traspuen els prejudicis racistes i el discurs de la reproducció de l’exclusió social. El film es basa en una novel·la on l’autor narra la seva pròpia experiència com a professor. Un comitè del Senat dels EUA va decidir que la pel·lícula era perjudicial per la joventut i el seu ambaixador a Itàlia va evitar que es presentés a la Mostra de Venècia.

10/ ‘The history boys’, Nicholas Hytner, Regne Unit, 2006.

L’acció se situa en una petita escola pública anglesa –tot un privilegi, perquè a l’aula només hi ha nou alumnes–, la qual els prepara per aconseguir el gran somni britànic de ser admesos en una de les dues llegendàries universitats: Oxford i Cambridge. Dos professors amb actituds o mètodes contraposats –uns més trencadors i heterodoxos, i uns altres més convencionals– pugnen per influir i guanyar-se la confiança d’aquests alumnes. Molt il·lustratiu el debat entorn de l’Holocaust amb l’encreuament de posicions entre tots dos. En aquesta història, emotiva, intel·ligent i divertida, es parla de cultura i de llibres, de poesia i de poetes, del cinema d’abans, de la música popular, del plaer de jugar i l’afany de saber. En certa manera és un homenatge al llarg viatge del coneixement. Aquest film s’inspira en el text teatral d’Alan Bennett.

http://diarieducacio.cat/vint-pellicules-sobre-el-professorat-que-fugen-dels-topics-1a-part/

Vint pel·lícules sobre el professorat que fugen dels tòpics [2a part]

Escola Valenciana compartirà informació dels seus projectes en la II Jornada Edusiona’t a Alacant

El proper dissabte 14 de gener l’entitat cívica oferirà material informatiu als assistents a la II Jornada de Participació i Intercanvi d’Experiències de la Comunitat Educativa, organitzada per la Conselleria d’Educació, Investigació, Cultura i Esport, i que es desenvoluparà a l’Auditori de la Diputació d’Alacant.

Les Trobades d’Escoles en Valencià, els avantatges de l’Ensenyament en Valencià, el Cinema a l’Escola, la campanya ‘2017: any de la igualtat lingüística’, el Voluntariat pel Valencià, la Gira Festival Itinerant de Música en Valencià, el concurs de literatura en valencià Premi Sambori, la xarxa de ràdios escolars RadioEscola, la campanya solidària ‘Un euro, llavor de solidaritat’, són algunes de les iniciatives d’Escola Valenciana – Federació d’Associacions per la Llengua, que estaran disponibles per als docents, les famílies, les entitats i els sindicats, a l’estand d’Escola Valenciana en el marc de la II Jornada educativa d’Edusiona’t.

https://www.escolavalenciana.com/noticies/detall/2453/escola-valenciana-compartira-informacio-dels-seus-projectes-en-la-ii-jornada-edusionarsquot-a-alacant

30723271001_8f2a81560d

Cinema per Nadal d’Escola Valenciana

‘Big Hero 6’ és la pel•lícula d’estrena que s’ha triat per a la campanya Cinema per Nadal en valencià que organitza Escola Valenciana.


La pel•lícula narra la història del jove Hiro Hamada, un prodigi de la robòtica que aprén a fer bon ús de la seva genialitat gràcies al seu brillant germà Tadashi i als seus amics. Quan una sèrie de devastadors esdeveniments els catapulta a una perillosa trama que es desenvolupa als carrers de San Fransokyo, Hiro recorre al seu millor amic, un robot anomenat Baymax, i transforma el grup en un equip d’herois supertecnològics disposats a resoldre el misteri.

Lloc, horaris i dies

Aquesta pel•lícula està programada al cinemes Ocine de València (centre comercial Aqua). 

• Sessions matinals del 23 de desembre al 5 de gener a les 12:00 hores excepte el 25 de desembre i l’1 de gener.

• Sessions vespertines a les 16 hores: 22, 23 24, 26, 29, 30 i 31 de desembre.


Preu especial el 24 i el 31 de desembre a 4,50€


Els tiquets de preu especial són vàlids tant per a les sessions matinals com per a les vespertines dels dos dies indicats. Tan sols us heu de descarregar-los i imprimir-los per a mostrar-los en taquilla.

DESCARREGA’T ELS TIQUETS DE DESCOMPTE