La burocràcia se’ns menja

Quina és la tasca prioritària per una direcció de centre? El director o directora hauria de ser el pal de paller on es puguin recolzar les persones que formen la comunitat educativa. Mai una reunió ni una gestió burocràtica hauria de passar per davant d’escoltar una criatura, un familiar o una mestra.La burocràcia se’ns menja


Joan M. Girona 18.02.2019 – 08:14   

Joan M. Girona 18.02.2019 – 08:14   

Jubilat, recordo els anys de director d’escola i més tard d’institut. Parlo amb amics i amigues que estan actualment a direccions de centres escolars. M’esborrona el temps que han de perdre amb les tasques burocràtiques. Han augmentat exponencialment des de la meva època, anys 80 del segle passat a primària i anys 90 a secundària. Tot el temps que han de gastar omplint aplicatius i altres paperasses és temps manllevat a l’atenció i l’acompanyament als companys de claustre, a l’alumnat i a les famílies del seu centre.

Recordo una anècdota: quan els serveis territorials de Barcelona van començar a fer servir ordinadors, les cues que es feien a registre van augmentar. Ara gairebé tota la burocràcia es fa digitalment, però és tan nombrosa que supera la dedicació que ens exigia quan es feia només en papers.

Això em fa pensar en quina és la tasca prioritària per una direcció de centre. El director o directora hauria de ser com el pal de paller on es puguin recolzar les persones que formen la comunitat educativa… i això necessita temps de dedicació i tranquil·litat per poder fer-ho. Les companyes i companys del claustre han de sentir-se acompanyades i rebent el suport humà i professional de la direcció. M’adono que potser estic encallat en el meu passat recent: tots els meus anys de director vaig ser elegit per tot el claustre. Va ser un element important perquè la tasca es pogués fer de la manera que comento. Saber que gaudia de la confiança dels meus companys i companyes.

Les persones que assumeixen tasques de direcció cursen o han cursat un màster per aconseguir l’acreditació necessària. Aquí, com en altres instàncies formatives, hi ha un buit: no es tenen en compte suficientment els aspectes relacionals, d’empatia, d’acompanyament que veiem bàsics per dur a terme una tasca directiva.

Diria que també ha augmentat la quantitat de reunions de coordinació o de presentació de novetats on han d’assistir membres dels equips directius. A més de preguntar-nos per la necessitat i l’eficàcia d’algunes de les reunions, no és acceptable que la persona que dirigeix passi moltes hores fora de l’escola o de l’institutLa seva tasca prioritària és dins de les parets escolars. Li cal conèixer famílies i criatures o adolescents. A primària és convenient que estigui present habitualment a entrades i sortides per poder trobar-les i parlar sense necessitat que hi hagi algun problema o tema a tractar. A secundària és bo que estigui accessible sense horaris estrictes de visita.

Cal que els membres del claustre sàpiguen que poden comptar amb la direcció quan ho necessitin. Les altres tasques no són prioritàries. Mai una reunió ni una gestió burocràtica hauria de passar per davant d’escoltar una criatura, un familiar o una mestra. Les gestions i les reunions poden esperar: l’atenció personal a la comunitat escolar no.

Per què hem de fer, per exemple, tants protocols a l’hora de preparar una activitat que surti de l’edifici escolar? Les normatives de seguretat són necessàries, però també cal pensar que les normes han d’ajudar les persones, no que aquestes s’hagin de sotmetre a unes normatives estrictes que aixafen la creativitat i l’autonomia.

La situació no és només de direccions: tothom qui treballa a ensenyament necessita dedicar hores a emplenar registres, graelles, diversos aplicatius… que tot junt representa una quantitat de temps significativa que sembla que va augmentant dia a dia. Cal dedicar temps a feines burocràtiques (totes no deuen ser necessàries) i restar-lo de preparar les tasques per als alumnes, els quals han de ser el primer objectiu de la nostra tasca; tota la resta és secundari.

Es parla de l’estrès que pateixen alguns docents, amb càrrecs directius o no, cal ser conscients de les capacitats i possibilitats que tenim, incloent-hi el temps que disposem i de les hores per a la nostra vida quotidiana, familiar, civil, social… Cal aprendre a dir que no, a delegar tasques i responsabilitats. La figura de la direcció és important com dèiem, però també ho és la participació i corresponsabilitat de tot el claustre i d’altres persones que treballen al centre.

La tasca d’ensenyar i d’ajudar a l’educació d’infants i adolescents implica les emocions i els sentiments d’ensenyants i d’aprenents. Les relacions que s’estableixen entre unes i altres són bàsiques per a la tasca de mestres i professorat. És un aspecte cabdal que cal vetllar. La direcció ho ha de tenir present i hi ha de dedicar hores i interès. L’ambient que hi hagi en un centre, les relacions entre les persones del claustre i amb les altres persones que treballen o participen de les activitats és molt important per aconseguir els objectius que ens plantegem en els projectes educatius. Si l’ambient d’una escola és fred pot ser molt eficaç, fins i tot pot ajudar a l’organització, però amb un ambient càlid les relacions funcionen millor: les criatures o els adolescents se sentiran més a gust dins de l’escola o l’institut; les famílies percebran una atenció i un acolliment que les animarà a participar o com a mínim a assistir amb ganes a les reunions o entrevistes. En tot això la funció de la direcció és important, deixa la seva petja i influirà en el fet que s’avanci cap a una orientació o una altra.

En un grup càlid sempre hi ha menys conflictes que en un de fred. L’autoestima és quelcom important sobre tot a l’etapa adolescent. Els aspectes emocionals hi són presents en les relacions. Els infants i adolescents necessiten sentir-se valorats. D’aquí el significat de les relacions que s’estableixen entre ensenyants i alumnat. Relacions on hi són presents els aspectes sentimentals i afectius de tothom, adults i infants, i hi tenen força importància. Hom podrà renyar amb més eficàcia si prèviament ha establert una relació d’empatia amb els alumnes que té al seu càrrec. [1]

Aquest paràgraf referit als conflictes amb l’alumnat es pot aplicar al professorat:  els conflictes que tenim entre els membres del claustre (tota convivència inclou conflictes) també es poden analitzar des d’aquesta perspectiva i hi podem fer les mateixes recomanacions.

Penso que actualment el Departament dóna importància a la funció directiva però em sembla que es decanta per les funcions de gestor, de cap de personal, de bon administrador… i no té tant en compte el que hem exposat més amunt. Una escola no es pot gestionar com una empresa. Un centre escolar treballa amb persones: alumnat, familiars, professorat, altre personal… I això li confereix una especificitat que no tenen altres treballs. Per aconseguir que els nois i les noies acabin els seus anys de formació preparats per viure com persones adultes, per treballar de manera eficaç i cooperar en la societat, per ajudar a transformar-la en pro de la majoria… la formació integral de la persona és necessària. Com s’ha dit i escrit moltes vegades, els aspectes emocionals són bàsics per créixer i aprendre. Es pot viure sense pensar, sense sentir és impossible. No es pot organitzar o dirigir un institut sense conèixer bé les persones que s’hi apleguen. Si hom ha de passar moltes hores fora del seu centre, si ha de dedicar moltes estones a tasques burocràtiques (la majoria de control i no de millora) el centre no avançarà. Ara que es parla d’innovar: una transformació de debò dels centres passa per dedicar les hores a allò que és essencial. No deixem que la burocràcia se’ns mengi: cal establir prioritats


[1] Girona, JM (2015); Vaig començar a anar escola als sis anys. Edicions de Rosa Sensat. Barcelona, p. 139

Formació en claustre: contenció emocional

Cada centre hauria de disposar d’un temps setmanal o quinzenal per reflexionar sobre les seves pràctiques i vivències, per repensar com estan fent i com estan vivint la seva feina

Joan M. Girona

S’està parlant bastant, sobretot en ambients escolars, d’innovació i una mica també de canvis i fins tot de transformació de la manera d’ensenyar. No caldria recordar-ho: un element bàsic per a qualsevol canvi són les persones que es dediquen a l’ensenyament. I, clar, s’han de formar. Però com?

No sabem què farà gran part de l’alumnat actual quan entri al món del treball, segurament les feines que els tocarà encara no s’han inventat. Una elit tindrà situació estable i privilegiada i la majoria, situació inestable i precària: per a això prepara el sistema d’ensenyament actual. Per a això s’han elaborat la LEC i la LOMCE.

Davant aquesta situació, és útil la formació que es fa?

El futur que espera a l’alumnat que està a les aules no és clar. Mestres i professorat han de repensar què han d’ensenyar, caldrà pensar i preveure comensenyar. I aquest com no es refereix només a aspectes didàctics, metodològics o organitzatius, que també, sinó sobretot a la manera de relacionar-se amb l’alumnat, a la manera d’acompanyar i acollir infants o adolescents que es troben en situació incerta.

Han aparegut i s’han generalitzat les tecnologies digitals, i cal tenir en compte fins a quin punt el seu ús quotidià està canviant les capacitats cognitives, les maneres d’aprendre i les relacions socials; però mentre la naturalesa humana no canviï, les emocions, els sentiments i les relacions entre persones seguiran sent importants. I això inclou les relacions entre professorat i alumnat, entre persones adultes i infants o adolescents.

Hem de recordar que el professorat necessita sentir-se recolzat en allò que fa; i diria que una part significativa dels ensenyants se senten sols. La ingent burocràcia que demana el Departament no ajuda en aquest aspecte i no es percep el suport ni el contacte a nivell personal que tots i totes necessitem; a vegades també hi ha solitud enmig del claustre, enmig dels companys i companyes.

Hipòtesi: cada centre hauria de disposar d’un temps setmanal o quinzenal (una reunió de dues hores per exemple) per reflexionar sobre les seves pràctiques i vivències, per repensar com estan fent i com estan vivint la seva feina. Si hi pot haver una persona externa al centre que assessori o revisi millor que millor.

Qui treballa amb persones (ensenyants, treballadors sanitaris, dels anomenats serveis socials…) viu una situació diferent d’altres que treballen amb objectes inanimats, que poden fer la seva feina tot escoltant música o pensant en altres coses, que acabaran la seva jornada amb un cansament físic significatiu, però que després d’una bona dutxa o d’un descans podran oblidar la feina. La tasca dels que ens dediquem a ensenyar està lligada a tractar amb persones. I això ens implica el cos i l’ànima que em deien de petit. Implica raó i emocions. Interessos i il·lusions; pors i satisfaccions; angoixes i alegries… Qui treballa en relació amb persones s’hi ha de dedicar plenament, amb les seves emocions a més dels coneixements que té, en sigui conscient o no. Per tant, en acabar la jornada el seu desgast no és tant un cansament físic però és més intens. Costa més desconnectar de la feina, de les preocupacions del dia. Per salut mental es fa necessari repensar el que s’ha viscut, no només el que s’ha fet.

En aquesta línia crec que la formació que es fa, majoritàriament, és insuficient. Els aspectes relacionals, emocionals de la nostra feina no es tracten gaire, malgrat sembla que estiguin de moda. O bé, es tracten de manera teòrica, separats de les vivències diàries, de les relacions quotidianes amb els companys i companyes del claustre i amb els infants o adolescents que tenim a les aules. Potser seria més eficaç la hipòtesi proposada: dedicar un temps, dins l’horari, a reflexionar conjuntament amb tot el claustre sobre la nostra tasca. Il·lusions, pors, èxits, fracassos… Si a més a més, hi pot haver la presència d’una persona aliena al claustre que ajudi a repensar des de fora sobre el que ens està passant, encara millor. (Hi ha alguna escola que, sense cap suport, ho fa, hi dedica temps i despesa econòmica). Les administracions farien bé en invertir en aquest tipus de formació. A les escoles es funcionaria de maneres més exitoses, mestres i professorat treballarien amb més tranquil·litat i eficàcia, l’alumnat en sortiria beneficiat. En moments d’incertesa com són els que estem vivint es fa més necessària aquesta reflexió i ajuda mútua.

Des de les administracions educatives no es té en compte aquesta perspectiva. No només des del començament de la falsa crisi que ha permès desmantellar els serveis públics; durant els anys de vaques grasses tampoc es valorava la necessitat de gastar recursos en aquest tipus de formació: una formació que sí que aniria al nucli de la feina d’ensenyar, d’ajudar infants i adolescents a aprendre i a créixer com a persones.

Si ningú no s’atura a pensar-ho, a compartir-ho amb els companys i companyes passen desapercebudes les situacions que anem vivint. No és bo no gaudir amb les alegries; no és bo no pensar amb les frustracions. És bo compartir amb els altres allò que ens va bé, que ens agrada i allò que no ens va tan bé, que ens molesta, que ens neguiteja. S’ha dit i repetit que en les etapes obligatòries és tan important allò que s’ensenya com la manera d’ensenyar-ho; que és bàsica la relació que establim amb el nostre alumnat; amb el grup i amb cadascun dels nois i noies presents a l’escola. Volem que les criatures o adolescents treballin en grups, col·laborin, i tal cosa implica que el professorat també ho fem. Seria la millor manera de transmetre-ho a l’alumnat. Compartir sentiments i vivències ajudaria a treballar en equip, a col·laborar amb les que tenim al costat cada dia de classe.

Els treballadors sanitaris, que també treballen amb persones, poden disposar dels anomenats grups Balint (grups de reflexió i formació docent), que intenten ajudar els professionals de la sanitat a reflexionar sobre les situacions que viuen; algunes agradables i d’altres molt estressants. És clar que també aniria bé poder fer-ho als claustres. Però sempre surten amb l’excusa del cost econòmic quan una proposta no quadra amb la ideologia dels que manen.

Aquest enfocament faria palès que tots els ensenyants tenim coses a dir, tots i totes sabem exposar el que ens neguiteja, el que ens fa falta, el que ens dóna seguretat. Totes les persones que ens dediquem al difícil, però molt agraït, procés d’ajudar a aprendre tenim quelcom a dir; totes podem aportar a les sessions de reflexió i formació.

Es necessiten idees per innovar, així com recursos per relacionar-se amb la canalla i els adolescents. Per repensar la tasca de mestre, per aprendre més a ensenyar, tothom pot aportar coneixements i experiències. És important millorar i augmentar els coneixements; ho és més canviar i millorar el funcionament de les escoles. Amb la participació de tothom s’aconsegueixen els dos objectius.

http://diarieducacio.cat/formacio-claustre-contencio-emocional/?utm_source=Butllet%C3%AD+web&utm_campaign=980539b38d-EMAIL_CAMPAIGN_2016_11_24&utm_medium=email&utm_term=0_1792201920-980539b38d-157767465