Curs FAMPA-València: Como fomentar la inclusió als centres. 26 maig de 2018

Imatge

como fomentar inclusion als aules

Anuncis

Els xiquets d’educació especial del CEIP J. Balmes

Guillermo Quintás

Cal guardar silenci quan es té l’oportunitat de fer saber a uns altres la situació per la qual passen persones que han de ser ateses; pot considerar-se que este tipus de coses passen i consolar-se amb tan dèbil i parca justificació. Però eixe silenci està carregat de contingut: és pura connivència amb el mal fer, l’arbitrarietat o la corrupció. Esta és la situació en la qual em trobe, doncs acabe de firmar un document dirigit al Síndic de Greuges en el qual es manifesta una queixa que és especialment punyent. El text de la queixa diu el següent: «Els xiquets amb necessitats educatives del CEIP Jaume Balmes de València han estat dos mesos en escolarització ordinària i quatre en l’aula CyL, sense educador, amb la gravetat que molts d’ells no han pogut assistir amb normalitat a les seues classes de referència, en perjuí de la seua inclusió, no s’han portat els Programes d’Autonomia i han perdut oportunitats d’aprenentatge». El que es denuncia no precisa comentaris i solament vol ser una aportació limitada.

La queixa al Síndic es dirigix després d’haver urgit l’arribada dels educadors davant les institucions més variopintas i, per descomptat, davant la Inspecció Educativa i el director general de Política educativa, Jaime Fullana. La petició al Síndic també sol·licita alguna cosa elemental: modificació dels processos perquè en set dies siga adjudicat educador, que els professors remesos al centre tinguen «formació adequada per a tractar amb xiquets de necessitats educatives especials, dotar al centre públic de ferramentes necessàries per a una verdadera educació inclusiva i de qualitat i dotar de continuïtat l’activitat dels professionals per a facilitar l’entorn estructurat que precisen». Valore el lector el que demanen estos pares d’un centre públic d’educació situat a València i quasi centenari.

La demanda és tan sagnant que desqualifica a l’administració que ha d’atendre este col·lectiu. La demanda és tan senzilla que solament demana que en set dies s’adjudique el professor especialista. Açò em recorda que fa molts anys i dirigint l’IB d’Alaquás ja vaig pactar amb el company Paniagua que els professors substituts accediren a la suplència set dies abans de produir-se la baixa del professor titular perquè el nou professor poguera conéixer i valorar amb proximitat el mitjà escolar en el qual anava a treballar; una simple cridada activava un procés que en ulteriors dies complia amb tota les formalitats.

No eixirà en el telenotícies, però seria raonable que esta falta d’atenció («dos mesos en escolarització ordinària») dels xiquets que precisen educació especial servira, almenys, de motiu d’escàndol per a l’administració educativa. Ningú és responsable d’esta deficiència? Espere que la nova televisió autonòmica s’ocupe del tema i trasllade el malestar d’estos pares.

http://val.levante-emv.com/opinion/2018/05/09/ninos-educacion-especial-ceip-j/1715128.html

Inclusión en las aulas o centros especiales: el dilema sobre la educación de niños y niñas autistas

Una familia rechaza trasladar a su hijo con transtorno autista al centro especial asignado y pide recursos para su escuela

El niño, escolarizado en el colegio Reyes Católicos de Silla, ha sido trasladado al centro de educación especial Miquel Burguera de Sueca, a 24 kilómetros de su casa

C. M. D., un niño de Silla de cinco años con Transtorno del Espectro Autista (TEA), ha tenido que dejar de ir a la escuela a la que hace dos años que asistía, el colegio público Reyes Católicos, al haber sido trasladada su escolarización al centro de educación especial (CEE) Miquel Burguera de Sueca, población situada a 24 km de la localidad de la familia. Así lo ha determinado una resolución de la Conselleria de Educación remitida al centro de Silla el 12 de marzo, que ha indicado a los padres que desde ese momento, superada ya la mitad del curso, tenía que ir ya al centro especializado.

Esa situación ha caído como una losa sobre la familia, tanto por el fondo como por la forma. Los padres no entienden cómo el niño no puede continuar en el centro donde está hace ya dos años, y también rechazan que esta resolución se aplique de forma inmediata, a mitad de curso, sin posibilidad de presentar un contrainforme y sin esperar a que se resuelva la posible presentación de un recurso de alzada para el que tienen un plazo de 30 días de presentación.

La familia del niño no comparte la decisión tomada respecto a su hijo. Entiende que su lugar es la escuela a la que va, con sus compañeros, cercano a su vida diaria, y reclama que la asistencia especializada que recibiría en el CEE debería estar en su propio colegio. Pero esto ya supone una lucha que va más allá de su caso particular, supone reivindicar un cambio en el sistema, una lucha por una educación más inclusiva que supone que sea de más proximidad.

Y esta lucha ya viene de meses atrás. La Conselleria de Educación explica que desde el inicio del curso se propuso a los padres que el niño asistiera a una aula CyL -unidades experimentales de Comunicación y Lenguaje pensadas para alumnos con diagnóstico de Transtorno Generalizado del Desarrollo-, unidad que se compatibiliza con su aula ordinaria y que apuntan que está al lado del centro. La familia se negó porque entiende que esta medida ya es un traslado de colegio, y reclama permanecer en el centro, al que también asiste su hermana mayor, de 7 años.

Con estas circunstancias el centro pidió un informe al Gabinete Psicopedagógico Municipal, que concluyó que el alumno debía ir a un CEE; este informe se acompañó con un segundo informe del Servicio Psicopedagógico Especial que ratificó el informe inicial. La conclusión era que el niño no progresaba. Con estos informes la resolución del director territorial de Educación -firmada este mes de marzo- trasladaba la escolarización del niño al CEE de Sueca.

Pero la familia rechaza estos informes que señala que son “de parte y en contra de la voluntad de los padres”, y esgrime el informe del neuropediatra de seguimiento asignado (del Hospital Doctor Peset de València) que el pasado verano recomendaba que continuara en el centro.

Puerta cerrada

Pero el momento en que se desencadenó la tensión definitiva entre el centro escolar y la familia fue este martes. Previamente, el lunes los padres llevaron al niño a la escuela y a mediodía la dirección del centro les mostró la resolución de la Conselleria, con lo que le dijeron que por la tarde ya no podía llevar a su hijo al colegio. La familia, explica que por aturdimiento, no lo llevó y contactó con su abogada.

Pero el martes, tras la terapia a la que asiste el niño por la mañana, los padres explican que volvieron a llevar al niño al que era su centro, el colegio de Silla: “No queremos que se nos señale de absentismo escolar”. Y sobre las 10,30h de la mañana se plantaron ante la puerta del centro, llamaron al timbre, se acercó la bedel y les informó que no les podía abrir porque su hijo ya no estaba escolarizado allí. La familia se resistió a la medida e insistió en entrar: “mi hijo se agarraba a la verja, no se quería marchar, quería ir dentro con sus compañeros”, explica la madre, Cristina D.

Este conflicto llevó a que la dirección llamara a la Policía Local de Silla que se presentó en el colegio. Tras hablar con la dirección, los agentes les insistieron a los padres en los mismos argumentos, su hijo ya no estaba escolarizado allí y debían llevarlo a Sueca. La familia no lo aceptaba pero se fue a la Guardia Civil, a denunciar el caso. El cuerpo armado afirmó que no tenían competencias. Finalmente se marcharon al Ayuntamiento de Silla para pedir el acta a la Policía de lo sucedido a la puerta del colegio, y los agentes les indicaron que debían hacer la solicitud por registro de entrada y que se la remitirían a su abogada.

El capítulo con presencia policial acabó llegando a conocimiento de la Conselleria de Educación que ha explicado que este miércoles acudieron al centro tanto el 

inspector del CEE como el de la escuela ordinaria para esclarecer el caso, indicando que se intentaron poner en contacto con la familia pero sin éxito -punto que niega la abogada de la familia-. Conselleria también ha señalado que, de forma paralela, se va a investigar cómo se procedió  desde el centro y la llamada a los agentes.

Lucha contra el sistema

La lucha que está manteniendo la familia, como se ha señalado, va más allá del caso concreto de su hijo, y se aferra a intentar mantener a su hijo en su entorno, pese a que el sistema educativo lo deriva a un centro especializado.

Para ello cuenta con la asistencia de una abogada especialista, Sandra Casas, ex secretaria autonómica de Servicios Sociales de este mismo gobierno, dentro del departamento de Mónica Oltra. La abogada explica que el problema fundamental es que “los centros de educación especial deberían desaparecer y hacer escuelas inclusivas”.

Casas afirma que con este procedimiento se va contra lo determinado por Naciones Unidas en 2008 sobre la educación inclusiva, “legislación que España debe cumplir”, advierte. Así, la abogada se apoya en dos sentencias judiciales de características similares. La primera de ellas en la Rioja en la que el TSJ de dicha comunidad sentenció en 2016 que un alumno con diversidad funcional no debía escolarizarse en un CEE sino en el suyo ordinario; y otra más reciente del pasado mes de diciembre de 2017 en la que el  Tribunal Supremo también dictó que un niño con transtorno autista debía ser escolarizado en su centro ordinario, promoviéndose la educación inclusiva.

La abogada afirma que la familia está evaluando las acciones que va a seguir. Una de ellas es seguir con el procedimiento administrativo ordinario y presentar el recurso de alzada. Pero no descarta tampoco acudir directamente al TSJCV para presentar un pleito por vulneración de los derechos fundamentales y pedir medidas cautelares que incluyan el mantenimiento de la escolarización del niño en Silla.

Sandra Casas insiste en sus críticas a los CEE y afirma: “Si no queremos colegios de niños negros ni de homosexuales porque con ellos se crean guetos y discriminación, tampoco los deberíamos querer para niños con diversidad funcional”.

La Conselleria de Educación afirma que el departamento que dirige Vicent Marzá está haciendo una apuesta por aumentar la educación inclusiva, pero que en determinados casos se requiere a gente muy especializada para poder atender correctamente a los niños con diversidad funcional. Señala así que se trabaja por la máxima integración, pero que los CEE todavía son necesarios; lo compara con la imposibildad material de tener especialistas en todos los centros de todas las localidades, y que sería como querer tener cirujanos en los centros de salud de atención primaria.

FUENTE: https://www.eldiario.es/cv/trasladar-transtorno-especial-asignado-recursos_0_749976073.html

Educació especial, educació inclusiva o educació per a totes i tots!

Diumenge vaig anar amb els meus fills a veure una pel·lícula al Tívoli de Burjassot. Aquesta pel·lícula exposa d’una manera molt tendra i crec que magistral, el tema de les diferències i l’ensenyament inclusiu. Conta clarament com vivim les famílies l’ensenyament quan les nostres filles i fills tenen problemes en l’escola. Els problemes que siguen, permanents o temporals. Aquesta petita reflexió va d’això: Quin ensenyament volem? Un ensenyament per a totes i tots o un ensenyament elitista? És clar que amb la Lomque, les retallades i la concertació la resposta és clara i no cal ni emprar els dits per escriure-la.

Educació especial, educació inclusiva o educació per a totes i tots!Dijous 31 de gener vaig tenir el plaer d’acompanyar a les famílies de les Ampa del CEIP Balmes i del CEIP Cavite de València a una reunió amb el Director General de Política Educativa. Dic plaer perquè és un honor comptar amb famílies tan compromeses amb l’educació de la nostra canalla. Malgrat les dificultats amb els seus xiquets i xiquetes, sobretot tenien clar que aposten per una educació inclusiva que fomente la igualtat d’oportunitats per a totes i tots malgrat les diferències. L’esforç col·lectiu que hem de fer totes i tots perquè les desigualtats siguen tractades des d’una perspectiva inclusiva. L’educació inclusiva és un dret, i s’ha de garantir a tots els xiquets i xiquetes. Conselleria es va comprometre a solucionar aquestes situacions injustes i ens va dir que estaven treballant per millorar la situació de les treballadores i treballadors d’Educació Especial. La seua tasca jo gosaria considerar-la al mateix nivell que la del professorat, malgrat que potser no se li aplique aquesta categoria actualment, perquè la labor que fan és encomiable i personalment els considere com a un col·lectiu més dins dels centres docents, amb les seues funcions particulars.

Fa temps que la Confederació d’Ampa Gonzalo Anaya, i Fampa-València com a part d’aquesta organització, donem suport a les reivindicacions de la Plataforma d’Educadores Especials. Potser la seua taula de reivindicacions siga en part discutible però el que sí tenim clar és que és un col·lectiu que fa una tasca exquisida i que cal que la societat tinguem cura d’aquestes qüestions. El fet que pertanyen a la Conselleria d’Administracions Públiques i que el sistema de substitucions siga tan lent denota molts anys de deixar de banda aquest col·lectiu i les seues tasques. Reivindiquen estar sota l’empara de la Conselleria d’Educació, una definició laboral al nivell del que significa la seua tasca (definició de la seua carrera professional a través de les titulacions i habilitació de la gent que requerisca de la titulació) i unes condicions laborals dignes.

Tanmateix, no són l’únic col·lectiu en aquesta situació de desempara: Educadors/es Socials, Treballadors/es Socials, Educadors/es Socials… Amb quins mitjans compten? La seua tasca és bàsica per aconseguir un sistema educatiu inclusiu i equitatiu. On estan els recursos? Clar, quan es parla que som el segon estat per la cua en la Unió Europea en inversió en educació ací es palesa.

I ara arribem a la conclusió. Què significa quan diem que apostem per un sistema totalment públic, democràtic i gratuït? Doncs això, que no ens valen les «excuses de mal pagador» que deien els meus pares. Si realment apostem per això, cal ser valentes i ficar els recursos en el sistema públic, siguen els que siguen. Ja no ens valen les excuses que no hi ha. Es busquen des d’on siga, es lluita per aconseguir-los, davant de l’administració central, optimitzant els de l’administració autonòmica i les administracions locals. Sempre és el moment i ara més. Ara que cal començar a valorar com ha funcionat el canvi caldrà sospesar encerts i errors, caldrà analitzar si realment s’ha complit allò que anunciaven.

Nosaltres observem fets, les Ampa som comunitat educativa i sempre participem, col·laborem fins on podem o ens deixen, i reivindiquem i lluitem a tota hora. En aquest tema de l’educació inclusiva veiem bones voluntats però cal que s’expliciten en la pràctica. Fem encara més esforços des de tots els sectors per racionalitzar, optimitzar, ajudar, prioritzar i, sobretot, cerquem els recursos i millorem la normativa, començant per les administracions; pet tal de palesar que apostem per un nou sistema educatiu. Nosaltres ho tenim clar, sempre estem disposades a contribuir, des de la part que ens correspon com a comunitat educativa i com a mares i pares del nostre alumnat, i sempre amb humilitat i voluntat, amor i estima.

Construïm de debò el nou sistema d’ensenyament que ajude a capgirar aquesta societat des dels valors i des de la igualtat, una societat per a les persones i no per al mercat i el negoci (com ens trobem que passa a l’ensenyament). Les mares i pares som solidàries i volem una educació per a totes amb els mitjans necessaris: aquesta només es pot aconseguir amb un sistema totalment públic, gratuït i universal i sempre, sempre, hi serem ahí. Fins i tot quan ens alcem un dia i el veiem, caldrà seguir construint-lo i millorant-lo.

http://www.levante-emv.com/aula/2018/02/28/educacio-especial-educacio-inclusiva-o/1684980.html

Educación Digna Para Todos ¡YA!

MANIFIESTO POR EDUCACIÓN DIGNA PARA TODOS

La educación inclusiva es un derecho establecido, entre otros, en la Constitución Española y en la Convención Internacional sobre los Derechos de las Personas con Discapacidad de la ONU, que España ratificó el 3 de mayo de 2008, y corresponde a la administración educativa hacer efectivo este derecho.

10 años después la realidad es que sistemáticamente se vulnera el derecho a la educación de los niños y niñas con diversidad funcional.

Numerosas sentencias judiciales instan a las administraciones autonómicas a interpretar toda la legislación vigente conforme con los principios de la convención. De todas, la sentencia de 14 de diciembre de 2017 marca un antes y un después ya que establece, entre otros aspectos, que deben agotarse todos los esfuerzos para lograr la inclusión educativa del alumnado.

La pregunta que nos hacemos las familias ahora es si la administración educativa va a comenzar a tomar medidas y a realizar las reformas necesarias para que nuestros hijos puedan ejercer su derecho a la educación sin más dilación o si tendremos que llegar uno por uno al Tribunal Supremo.

No caben retrasos ni excusas. No podemos seguir a la espera de que las conversaciones para lograr una ley educativa de consenso finalicen, cruzando los dedos para que los partidos políticos lleguen a un acuerdo, mientras las vidas de nuestros hijos transcurren en el limbo, abocados a un sistema asistencial.  […]

FIRMA en https://www.change.org/p/junta-de-extremadura-educaci%C3%B3n-digna-para-todos-ya

Nuevas miradas en la Orientación Escolar, para la infancia y contra la segregación

Un encuentro de trabajo que pretende la comunicación igualitaria de dos colectivos (profesionales de las escuelas y familias con hijos e hijas escolarizados), con el objeto de realizar una evaluación preliminar de la experiencia de la orientación en las escuelas del estado español, que tienen que ser inclusivas. Para ello se convoca a un día intensivo de asambleas, exposiciones y talleres a personas implicadas en la inclusión educativa, que finalizará con líneas estratégicas para seguir trabajando por la transformación necesaria de las escuelas.

Si tienes interés en participar, inscríbete (dejando tu nombre y apellidos, relación con el tema, profesión, correo electrónico y teléfono). Puedes acceder a toda la información descargando el Dossier del Proyecto:

Proyecto WorkshopOrienta

Organiza: Dpto. Teoría e Historia de la Educación y M.I.D.E.
Fecha: 24 de febrero de 2018, de 9:00 a 21:00 h.
Lugar: Salón de Grados “Paulo Freire”. Facultad de Ciencias de la Educación. Universidad de Málaga. Campus de Teatinos s/n. 29071-Málaga
Información e inscripciones: workshoporienta@uma.es

http://www.ignaciocalderon.uma.es/index.php/nuevas-miradas-la-orientacion-escolar-la-infancia-la-segregacion/

Educació redacta un decret per a acabar amb l’estigmatització de les discapacitats

La Conselleria tramita una norma d’educació inclusiva d’aplicació per al curs 2018-2019
T.R. / València

La Conselleria d’Educació es va marcar entre els objectius d’aquesta legislatura implementar un model més inclusiu on l’alumnat fóra el centre de totes les polítiques. Aconseguir aquest “canvi de paradigma per a implantar una educació inclusiva que passe de l’estigmatització a la universalitat” i que pose el focus en les “situacions discapacitants més que en discapacitats concretes” són els principals objectius del nou decret d’educació inclusiva que acaba d’entrar en tramitació i que es portarà a les taules de negociació amb els diferents agents de la comunitat educativa la setmana vinent. Una vegada estiga aprovat pel Consell començarà a aplicar-se a partir del curs 2018-2019.

La proposta que va presentar ahir el conseller d’Educació, Investigació, Cultura i Esport, Vicent Marzà, junt amb el secretari autonòmic d’Educació, Miquel Soler; el director general de Política Educativa, Jaume Fullana, i la directora general d’Infància i Adolescència, Rosa Josefa Mañes, estableix, com a principals novetats, l’establiment de quatre nivells per a donar cobertura a tot l’alumnat; la creació de “passarel·les”, és a dir, ponts de connexió perquè professionals externs al món educatiu, com a treballadors socials o sanitaris, puguen col·laborar amb el professorat; l’augment de la formació dels docents perquè puguen detectar les diverses necessitats dels estudiants, i la creació d’equips d’orientació especialitzada, amb caràcter territorial, que podran ocupar-se de temes com, per exemple, l’autisme.

Eixir de l’àmbit mèdic

“Plantegem una educació inclusiva integral per a tot l’alumnat. Per tant, una inclusió educativa universal. Totes i tots necessitem una atenció específica i un acompanyament permanent o puntual en algun moment de la nostra vida”, va asseverar el conseller. Per la seua banda, el secretari autonòmic d’Educació i Investigació va afegir que “l’educació inclusiva està adscrita tant a qui té més dificultat d’aprenentatge, com a qui té més capacitat i motivació d’aprenentatge. Tenim alumnes que van per davant del seu nivell i cal estimular-los perquè no caiguen en l’avorriment i això és ser inclusius”. “Tots tenim alguna discapacitat”, va dir gràficament Soler.

Miquel Soler: “L’educació inclusiva està adscrita tant a qui té més dificultat d’aprenentatge, com a qui té més capacitat i motivació d’aprenentatge”

En la mateixa línia es va pronunciar Rosa Josefa Mañes, qui va animar a “mirar amb altres ulleres”. “Necessitem aconseguir una educació inclusiva per a tots i traure-la de l’àmbit ‘mèdic’ que és on sempre s’ha circumscrit. Hem d’aconseguir passar de l’estigmatització que suposa ser diagnosticat a atendre totes les necessitats sense haver de precisar un diagnòstic”, va dir Mañes.

Entre les mesures que contempla el futur decret figura la de “trencar amb la departamentalització entre professionals” i fomentar el treball coordinat entre administracions, amb els entorns municipals i els barris, i amb les famílies. “Hi haurà fluïdesa entre els diferents agents que actuen sobre un mateix alumne, es podrà compartir la informació. Ara és l’alumnat el que es desplaça d’un lloc a altre perquè les seues necessitats siguen ateses i el nou decret permetrà la creació d’aquests espais comuns, cosa que abans no podia realitzar-se perquè no existia la normativa”, va defensar Soler.

Així mateix, s’aposta per quatre nivells d’actuació, els dos primers corresponen a mesures i suports ordinaris i els altres dos a suports extraordinaris. En tots els nivells s’aplica el Pla d’Actuació per a la Millora (PAM) i en els nivells 3 i 4 també s’inclou el Pla d’Actuació Personalitzat. El conseller Marzà va destacar que “el nivell 1 i el nivell 2 d’actuació són fonamentals, perquè com millor s’apliquen, menys necessitat tindrem d’aplicar la resta de nivells”.

Nivells i mesures

En concret, en el nivell 1 s’apliquen mesures inclusives a tot l’alumnat, de forma universal, atenent a la realitat específica de cada centre educatiu; el nivell 2 inclou accions inclusives puntuals d’atenció a alumnes concrets, sense necessitat de requerir un diagnòstic; el nivell 3 abasta mesures inclusives específiques per a l’alumnat amb necessitats de suport especialitzat, i el nivell 4, mesures inclusives per a l’alumnat d’educació especial o altes capacitats de caràcter extraordinari i amb resposta especialitzada. “Del que es tracta, en definitiva, és d’aconseguir una escolarització tan ordinària com siga possible; que els xiquets hagen d’eixir de la seua aula i del centre escolar comptades vegades. I això evidentment ha de comportar molts més recursos”, va indicar Fullana.

D’altra banda, en les figures dels Serveis Psicopedagògics Escolars (SPE), els Gabinets Psicopedagògics Escolars (GPE) i els Departaments d’Orientació (DO), s’introdueix la figura dels Equips d’Orientació Especialitzada (EOE), que complementen la tasca dels anteriors pel que fa al treball amb l’alumnat que requereix una atenció específica. A més, els CEE es conceben no solament com a espais per a alumnat amb necessitats especials, sinó com a centres de formació i recursos. “Pensem que la majoria dels especialistes formen en aquests centres i per tant és una continuïtat òbvia”, va indicar Soler tot recordant l’existència d’un Cefire d’educació inclusiva.

Jaume Fullana: “La intenció és que qualsevol professor puga detectar qualsevol necessitat i derivar; que els xiquets hagen d’eixir de la seua aula i del centre escolar comptades vegades”

“Cal garantir a l’alumnat la transició entre etapes educatives, establir un vincle important entre l’etapa educativa i la futura etapa laboral, així com el desenvolupament integral de la seua personalitat”, va explicar el director general de Política Educativa, Jaume Fullana. També es té la previsió de garantir els recursos educatius inclusius per a tot l’alumnat i una formació òptima en matèria d’inclusió per als equips directius, professorat i professionals del centres i serveis. En aquest sentit, també es preveu la creació de bancs de recursos compartits amb altres administracions i serveis. “La intenció és que qualsevol professor puga detectar qualsevol necessitat i derivar. Això ens obliga a rendibilitzar els recursos i a reorgantizar-los, perquè fins ara no ho estaven”, va destacar Soler.

Des de l’administració autonòmica valenciana van subratllar que es tracta d’un transformació total del canvi de paradigma, per la qual cosa aquest decret crea un marc perquè puga començar si pot ser i que posteriorment es desenvoluparà amb normativa més concreta. El canvi, així doncs, “no es farà de hui per a demà”, van reconéixer.

Simplificar les convocatòries 

El decret, apunten, és fruit d’una filosofia que pretén que els centres posen l’accent en les seues necessitats específiques per a poder demandar a l’administració el que realment precisen. Per aquest motiu, està en la voluntat de la Conselleria dur a terme pròximament una simplificació del nombre de convocatòries, de manera que el nombre de professors generalistes i d’especialistes assignats a un col·legi o institut no depenga d’unes dècimes de diferència obtingudes en els diferents procediments burocràtics, va incidir.

https://www.diarilaveu.com/noticia/78511/decret-educacio-inclusiva

I Congreso Estatal de Accesibilidad Cognitiva de Plena inclusión

El I Congreso Estatal de Accesibilidad Cognitiva de Plena inclusión se celebrará los días 19 y 20 de octubre en Cáceres.

Queremos entender las noticias, hospitales, leyes, móviles… ¡Todo! Todas las personas tenemos derecho a que el mundo sea más fácil de entender.

Por eso organizamos el Congreso Estatal de Accesibilidad Cognitiva.

Será un encuentro en el que escucharemos charlas y experiencias de otros países y de toda España sobre cómo hacer el mundo más fácil de entender.

Porque la Accesibilidad Cognitiva es eso: hacer el mundo más fácil de entender.

La sede del Congreso es el Complejo Cultural San Francisco, Centro de congresos y exposiciones de Cáceres. Puedes visitar su web pinchando aquí.

20-04-17-imagencongreso2

Treballar la inclusió des de l’AMPA

Pren força el paper de les associacions de mares i pares en els àmbits de la sensibilització, solidaritat, acompanyament a les famílies o promoció d’activitats inclusives a fi que cap alumne quedi exclòs de la comunitat escolar

Víctor Saura

Quin treball poden fer les AMPA per fomentar el model d’educació inclusiva als seus centres? Aquesta pregunta se la fan cada cop més mares i pares implicats en les associacions de les seves escoles, i com a mostra la quantitat de comissions inclusives que han anat sorgint els darrers anys a moltes AMPA, un fenomen que ha anat creixent en paral·lel a l’augment de la diversitat a les aules, en especial les d’infantil i primària.

El Diari de l’Educació ha parlat amb diverses integrants de comissions inclusives i ha constatat que no existeix un únic abordatge sobre la matèria, sinó que hi ha una multiplicitat de receptes per divulgar els beneficis del model inclusiu des de l’àmbit de les famílies. Un altre aspecte significatiu és que a la major part de les comissions consultades són minoria les mares o pares que tenen un fill amb necessitats educatives especials (NEE).

Solidaritat: que cap infant quedi en fora de joc 

L’AMPA de l’escola Lavínia, del districte de les Corts, ha estat guardonada aquest any amb el Premi FaPaC a l’AMPA solidària pel seu projecte Per un escola inclusiva: cap infant en fora de joc!. El premi reconeix l’esforç dut a terme per la seva comissió inclusiva en la recerca de fons que assegurin que cap infant de l’escola queda fora de les activitats no estrictament acadèmiques, com serien unes colònies, una sortida, el menjador o una extraescolar. “Vetllem perquè no quedi cap nen exclòs, ni per causes econòmiques familiars ni perquè el sistema no pot afrontar el cost d’un monitor de suport per un alumne amb NEE”, explica Aida Bravo, una de les integrants d’aquesta comissió.

El curs 2015/16 aquesta comissió va obtenir 5.500€ i aquest curs el tancaran aproximadament amb 6.500€. D’aquests diners, mil euros surten d’una subvenció de l’Ajuntament de Barcelona, la resta ho fan dels mercats solidaris, el sorteig de Nadal, la parada de Sant Jordi, a més d’alguna paellada i botifarrada que s’organitzen al llarg del curs, i d’una quota extra que paguen voluntàriament les famílies del centre. “Intentem que totes aquestes activitats no siguin merament recaptatòries –subratlla Bravo–, sinó que les famílies sàpiguen que treballem perquè tots els infants gaudeixin de les mateixes oportunitats, al marge de les seves capacitats o situació econòmica”.

De moment, “per evitar malentesos” el pressupost de l’AMPA i el de la comissió inclusiva estan separats, “però no descartem integrar-los en el futur”, i la distribució dels diners no la determina ni la comissió ni l’AMPA, sinó que és la direcció i les treballadores socials qui saben quin nen no es pot pagar unes extraescolars o el menjador o quin altre necessita un suport per a una sortida. Diu Bravo que “nosaltres ni sabem ni hem de saber qui són els nens i nenes que reben els ajuts”. Continua llegint

Projectes de convivència: una resposta (insuficient?) a la desigualtat i la diversitat

El repte que ha d’afrontar la convivència és el de garantir la coexistència pacífica en un mateix espai de persones i grups socioeconòmicament desiguals i culturalment diferents

Xavier Besalú

Des de l’any 2006 tots els centres escolars espanyols han d’elaborar i aplicar un Pla de Convivència que –segons diu la llei- passarà a formar part del seu Projecte Educatiu. Dues consideracions per començar: A què ve la insistència aquestes últimes setmanes, per part de les administracions educatives, entorn d’aquests plans si la norma porta ja més de deu anys en vigor? Algú segueix creient que la prescripció i la redacció de plans –del que sigui- resol els problemes que els han originat?

El protagonisme de la convivència no sorgeix del no-res, sinó que és una resposta, no sé si benintencionada però en qualsevol cas insuficient, davant l’increment, sens dubte desbocat, de les desigualtats amb el risc latent d’un esclat social i davant la constatació de l’heterogeneïtat cultural (lingüística, religiosa, nacional, familiar, de costums i tradicions, etc.) de la societat, vista per sectors importants de la població com potencialment disgregadora. Sorgeix ara que han entrat en una crisi profunda els valors i pilars fundacionals de la Modernitat sense que hàgim trobat encara un substitutiu amb garanties; quan estem en ple procés de debilitament o desmantellament de la seguretat que donaven als ciutadans els Estats del benestar (tant les pensions, com una sanitat o una educació gratuïta, universal i de qualitat, o un treball digne i suficient); davant un individualisme rampant que abomina de qualsevol vincle més o menys estable i que s’enceba àcidament en els qui encara perviuen. No, l’emergència i la insistència en la convivència no són gratuïtes, ni posen el focus en les causes sinó en els efectes de les polítiques socials dutes a terme sense pressa però sense pausa.

El repte que ha d’afrontar la convivència és el de garantir la coexistència pacífica en un mateix espai de persones i grups socioeconòmicament desiguals i culturalment diferents, el de contenir la irritació i la desesperança dels abandonats, dels marginats, dels supervivents, el de fixar i imposar uns límits a aquestes diferències culturals… Perquè els guardians de les essències identitàries no trenquin la baralla i iniciïn una nova croada.

No obstant això, ja que els plans de convivència han d’existir, estaria bé aprofitar-los per fer una escola millor i donar un nou relleu a aspectes educatius sovint oblidats o relegats. Seria el cas de la gestió dels centres, que interpel·la de manera especial als equips directius i al professorat, ja que d’això depèn el clima que s’hi visqui. Entraria aquí la planificació i la gestió dels espais, tant els comuns (patis, passadissos, menjadors, biblioteques, lavabos, de relació i trobada…) com els especialitzats (aules, sales de professors, despatxos per a reunions i tutories…): una bona distribució, manteniment i supervisió són garantia de seguretat i benestar i de comportaments cortesos. El mateix val per als tempos, per als horaris (que poden elaborar-se amb criteris estrictament tècnics o pensant prioritàriament en els alumnes…) i per a l’organització dels recursos humans (la formació dels equips docents, l’assignació de les tutories col·lectives, la coordinació entre el professorat, les sessions d’avaluació…). També forma part de la gestió dels centres la promoció de la participació dels diferents sectors de la comunitat escolar.

Començant pels òrgans del professorat, cada dia més devaluats davant l’aposta evident per restringir les seves competències i limitar-les a la gestió de l’aula; i seguint pels alumnes, la veu dels quals ha de ser demandada i escoltada, i això solament és possible si s’instrumenten els vehicles adequats. També les famílies que, com a responsables últims de l’educació dels seus fills, tenen dret a saber com i perquè actuen com actuen els centres, a dialogar sobre el creixement, els progressos i les dificultats dels seus fills, més enllà d’uns butlletins de notes, que no poden donar més que una informació pobra i simplificada. I el barri, poble o ciutat on se situa el centre, i del teixit social del qual i cultural forma part principal.

Seria el cas també de determinats principis i valors, als quals els plans de convivència podrien atorgar visibilitat i efectivitat si el professorat els discuteix, assumeix, desenvolupa i avalua amb convicció i persistència. Per exemple la coeducació. A la vista de la insuportable violència exercida contra les dones, a la vista també –segons conclou la recerca sobre aquest tema- de les noves formes de control i de violència que els joves i adolescents empren contra les seves companyes, de les dificultats per viure una masculinitat lliure de prejudicis i agressivitats, del sofriment dels alumnes gais, lesbianes, bisexuals, transexuals, intersexuals… Es fa més necessari que mai treballar sistemàticament i a fons per un canvi cultural que desfaci la tradicional divisió de gèneres. L’objectiu és que desapareguin com a normes diferencials que prescriguin hàbits i comportaments diferents segons s’hagi nascut home o dona, de manera que existeixin menys diferències entre el grup d’homes i el grup de dones i, en canvi, augmentin exponencialment a l’interior de cadascun d’aquests grups.

Seria també el cas de la inclusió, un principi present en les lleis, però sumit en aquesta permanent ambigüitat jurídica que fa dir al Tribunal Constitucional que la inclusió queda en suspens si les ajudes que necessita un alumne concret són “desproporcionades o poc raonables”: Quina seria la proporció adequada? I qui la decidiria? Allò necessari per fer efectiu un dret humà pot ser qualificat de poc raonable? Ambigüitat jurídica que se sumeixi a una perceptible hipocresia social, que tolera sense pestanyejar que els serveis tècnics “derivin” a un nombre considerable de nens i nenes cap a les escoles d’educació especial, que les famílies afectades se les arreglin en una solitud ensordidora, que l’alumnat en general no pugui aprendre a conviure amb companys que són molt més que una etiqueta.

Si el professorat encapçalés la reivindicació de fer efectiva, sense més marrades, l’escola inclusiva, si es fes portaveu de la demanda dels recursos personals i materials necessaris per garantir l’aprenentatge de tot l’alumnat, si posés per davant una actitud d’acolliment i reconeixement i no els problemes certs, però que una vegada més acabarien amb l’exclusió dels alumnes amb alguna discapacitat, els plans de convivència haurien demostrat la seva conveniència i oportunitat.

En tots els casos, doncs, des del meu punt de vista, aquests plans haurien d’establir sobretot actuacions del professorat, processos d’autoformació i de revisió del seu propi exercici professional, molt més que accions dirigides a l’alumnat –que també.

http://diarieducacio.cat/plans-convivencia-resposta-insuficient-desigualtat-diversitat/?utm_source=Butllet%C3%AD+web&utm_campaign=c88a1c6c49-EMAIL_CAMPAIGN_2016_11_24&utm_medium=email&utm_term=0_1792201920-c88a1c6c49-157767465