Parlem amb Mònica Sumay, responsable de la denúncia que ha acabat amb l’informe de l’ONU que acusa Espanya d’incomplir sistemàticament amb el dret a l’educació inclusiva Espanya no és inclusiva, diu l’ONU: falla el model educatiu, la legislació, la gestió, el pressupost i la justícia.
El TSJC obliga Ensenyament a rectificar un cas d’escolarització compartida
Montse Codina: “Ens hem de centrar a superar les barreres a l’aprenentatge”
Mònica Sumay és la mare d’una jove amb discapacitat intel·lectual. Fa uns anys es va fer famosa, amb aparicions en televisió, després de començar una batalla d’anys contra la Xunta de Galícia perquè la seva filla seguís escolaritzada en un centre ordinàri com ho va estar fins els seus 15 anys. En aquell curs va obtenir un dictamen d’escolarització que apuntava a que la nena hagués d’anar a un centre d’educació especial. Mònica no va estar d’acord, i després de cinc mesos va aconseguir que un jutge tornés a la nena al seu col·legi.
Després d’aquest cas, relata, va ser una de les persones que va muntar l’associació SOLCOM. “Volia tornar l’ajuda que havia rebut”, relata, mitjançant l’associació. Fora de l’àmbit de les famílies de nenes i nens, de persones amb discapacitat, és possible que no tingui molta publicitat. Però ha estat la “causant” de l’informe de Nacions Unides sobre la sistemàtica vulneració que Espanya fa en relació a l’escolarització en el sistema ordinari d’educació de persones amb diversitat funcional.
Va ser en 2014 quan l’organització va decidir que donat el volum de casos que estaven portant per tot el país, era bon moment de denunciar a l’Estat per aquesta deixadesa de les seves responsabilitats. “Hauria de suposar (el dictamen de l’ONU) uns importants canvis normatius, així com una important inversió”, espera Mònica.
El 2006 es va signar la Convenció de Drets de les Persones amb Discapacitat. Text que Espanya va ratificar dos anys després i que ara per ara segueix sense tenir un desenvolupament legislatiu, i menys encara real. El 2011 el comitè que vetlla pel compliment de la Convenció, va rebre a una delegació espanyola. Ja en el seu informe va avisar Espanya que era responsabilitat de l’administració que els centres educatius tinguessin els suports necessaris per fer possible l’educació inclusiva de tot l’alumnat. Poc o res s’ha arribat a realitzar des de llavors.
Aquesta denúncia, la presentada per SOLCOM el 2014, és una de les només sis que s’han acceptat per part de la Comissió. És l’única, fins ara, relacionada amb l’educació, segons explica Mónica Sumay. Per a ella, fets com aquests tindran repercussions més grans que les sentències que venim veient en relació amb l’escolarització inclusiva en els últims anys.
Fa dos anys, de fet, el Comitè ja va emetre un informe en què es parlava de la necessitat dels ajustos raonables per a les escoles ordinàries. Un informe que ha acabat pesant en sentències com la del Tribunal Suprem de fa uns mesos. També en altres hagudes a La Rioja o Galícia, per exemple.
Entre les moltes coses que afirma l’informe de l’ONU, una de les més vergonyosos i contundents és que: “El Comitè destaca que la denegació de la igualtat de drets per a les persones amb discapacitat pot produir-se deliberadament, és a dir, amb la intenció de l’Estat de cometre aquests actes, o com a resultat de lleis o polítiques discriminatòries, amb aquest propòsit o sense ell “.
Canvis legislatius
Sembla clar que l’Estat, tant al Govern central com en els autonòmics, ha de reflectir el que va ratificar en la Convenció. Fins ara, poc ha estat el trasllat que s’ha fet a la normativa. El Comitè de Nacions Unides recull en el seu informe que el 2017 hi ha hagut alguns canvis en els decrets autonòmics en relació a l’escola inclusiva.
Per Sumay, però, “els nous decrets reforcen ara les aules específiques dins dels centres ordinaris”, incidint en la integració, no en la inclusió. Critica aquesta mare i activista que, a més, aquestes aules es converteixen en el lloc en el qual els menors amb diversitat funcional acaben passant la major part del temps que estan en els centres educatius. Es converteixen en una forma de segregació.
A això se suma quelcom que també constata l’ONU i és el fet que el sistema d’avaluació i decisió al voltant de l’escolarització fa molt èmfasi en el sanitari. “Un sistema educatiu que continua excloent de l’educació general, particularment a persones amb discapacitat intel·lectual o psicosocial i discapacitats múltiples, amb base a una avaluació ancorada en un model mèdic de la discapacitat i que resulta en la segregació educativa i en la denegació dels ajustos raonables necessaris per a la inclusió sense discriminació en el sistema educatiu general “.
Sumay, com tantes altres persones i organitzacions que treballen amb el sector de la discapacitat, reclamen un important esforç en la formació inicial i contínua del professorat, pedra de toc per canviar la situació actual. En aquest sentit, l’ONU constata que “la inclusió s’entén entre una gran majoria del personal docent com un principi, una tendència o un mètode pedagògic i no com un dret”. D’aquí la importància de la formació.
Segregació malgrat tot
El Comitè de l’ONU va viatjar el 2017 a Espanya per visitar centres educatius, fer 165 entrevistes i visitar diferents comunitats autònomes per a poder elaborar el seu informe després de la denúncia.
El text no fa massa concessions i amés d’assegurar que, una vegada que un menor és tret del sistema ordinari, és pràcticament impossible que torni tot i que hi hagi revisions posteriors del seu cas, també ressalta que la inclusió no s’està garantint en tots els àmbits de la vida escolar.
Per exemple, posa el dit sobre qüestions com el transport escolar o el menjador. Temps i espais en els quals en molts casos, les persones amb necessitats especials estan separades de la resta de companys i companyes. O que els comitès d’avaluació de cada alumne fan recomanacions que “no inclouen mesures en relació al desenvolupament i l’adaptació del currículum per ajustar-lo a progressos individuals de l’alumne a l’aula ordinària”, per exemple.
La major part de l’alumnat que acaba anant a un centre d’educació especial, segons el Comitè, es compon de persones amb discapacitat intel·lectual o psicosocial, amb trastorns de l’espectre autista, hiperactivitat i dèficit comercial d’atenció o amb discapacitat múltiple. I quan no acaben en un d’aquests centres, ho fan en “projectes que els separen dels seus companys, amb escasses oportunitats de sortir d’aquest sistema que els segrega de la societat”, assegura el text.
El govern va assegurar a l’ONU que el 99,6% dels nens amb necessitats estan en centres ordinaris, però el “Comitè va observar que aquestes xifres dissimulen un patró de casos” en què es segrega, en un sistema que “assumeix que la educació de certs alumnes amb determinades discapacitats només és possible en centres d’educació segregada “.
“El Govern, és clar, parla que el 99% dels menors amb discapacitat estan en el sistema ordinari, però la realitat de les aules en molt diferents”, afirma Sumay. “Falta voluntat política, no parlo de partits perquè la discriminació està en tots els àmbits”.
Nacions Unides, de fet, exemplifica aquesta segregació dins dels centres ordinaris assegurant, per exemple, que les estadístiques, a Catalunya diuen “el 88% dels alumnes amb discapacitat passaria el 100% del temps en un centre d’educació especial; el 6% més d’un 50%; el 4% menys del 50%; i tan sols el 2% passaria el 100% del temps en un centre ordinari “.
I tot i que s’han detectat alguns centres amb “projectes molt encoratjadors” són “de fràgil sostenibilitat”, “el sistema d’exclusió discriminatòria es perpetua”.
Diari d´Educació: Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració dels nostres subscriptors. Subscriu-t’hi
http://diarieducacio.cat/educacio-inclusiva-reconeixer-drets-persones-amb-diversitat/?utm_source=Butllet%C3%AD+web&utm_campaign=c3c5da89d1-EMAIL_CAMPAIGN_2016_11_24_COPY_01&utm_medium=email&utm_term=0_1792201920-c3c5da89d1-157767465
AMPA Pare Jofré, El Puig. Valencia 