La família, la primera escola d´emocions. Mar Romera.
Imatge
Respon
Arxiu d'etiquetes: Intel·ligència emocional
“El repte és que l’alumne pugui interpretar el món a través d’allò que aprèn a l’escola”
Capacitat d’indagar i fer-se preguntes. Capacitat de prendre perspectiva de manera empàtica. Capacitat de relacionar-se i dialogar amb el diferent. I disposició per ajudar a construir una societat més inclusiva i sostenible. A grans trets, això és adquirir la competència global, un dels principals reptes del futur de l’educació segons aquesta investigadora de la Harvard University.
Verónica Boix Mansilla és professora de la Harvard Graduate School of Education i una de les investigadores principals de Project Zero, un grup de recerca nascut en aquesta facultat fa més de 50 anys, inicialment focalitzat en l’educació artística i que amb el temps va anar obrint els seus àmbits d’interès a tot tipus de qüestions relacionades amb l’educació. La famosa teoria de les intel·ligències múltiples té el seu origen aquí, ja que el seu autor, Howard Gardner, va dirigir durant molts anys Project Zero, al qual segueix vinculat. Fa uns dies tots dos van participar en el cicle de conferències (R)evolució Educativa, del programa Educaixa, Gardner mitjançant videconferència i Verónica Boix Mansilla de forma presencial, per parlar sobre la competència global, que és en aquests moments una de les principals línies de treball de Project Zero. En el cas de Boix Mansilla, aquest àmbit té una mica d’autobiogràfic: ella és argentina, porta un cognom català i treballa a Harvard des de fa més de 25 anys, per la qual cosa no és d’estranyar que defensi que “si pensem en la història de la humanitat, ningú és original de cap lloc”.
Expliqui’m què és això de la competència global.
En essència, es tracta de respondre des de l’educació al món canviant per al qual estem preparant als nostres joves i a nosaltres mateixos. Quan pensem en competència global pensem en una capacitat que és multifacètica, que consisteix en la disposició que tenen les persones per comprendre i actuar al món pel que fa a temes d’importància local, regional i global. Es tracta d’aconseguir que els joves adquireixin la competència d’interpretar el món a través de les disciplines que aprenen, la qual cosa implica revisar com ensenyem aquestes disciplines, implica ensenyar-les com a lents cap al món.
Estimular el pensament crític?
En la competència global operen quatre grans característiques en conjunt: la primera, efectivament, és aquesta capacitat dels joves per investigar el món, per indagar, per fer-se preguntes; en segon lloc la capacitat per prendre perspectiva, entendre que tots tenim les nostres perspectives culturals; i entendre que les cultures interactuen i hi ha conflicte entre elles, i que les perspectives tenen graus diversos d’inequitat, ja que no totes tenen accés a les mateixes coses, per això necessitem joves que puguin tenir l’hàbit de prendre una perspectiva de manera empàtica i respectuosa; la tercera característica té a veure amb el diàleg, amb les relacions humanes, necessitem joves que puguin dialogar a través de les diferències, sobretot en un món tan polaritzat i amb uns discursos tan radicalitzats; i finalment la competència global també implica la capacitat o la disposició per actuar, per millorar el món on vivim, per a la construcció d’unes societats més inclusives i sostenibles. Per tant, és una competència que integra aspectes cognitius, emocionals, ètics, cívics…
I tot això cal anar-ho inculcant mentre s’imparteixen les matèries?
Aquesta és la part més maca, perquè en realitat no es tracta d’ensenyar altres coses a més de les matèries, sinó revisar com ensenyem les matèries. Educar per a la competència global implica un canvi de mirada. Per exemple, en matemàtiques els alumnes aprenen a crear models que podrien aplicar-se per explicar aspectes diversos del món, temes de desenvolupament econòmic o creixement poblacional. Per tant, no es reemplaça ni s’agrega més contingut sinó que es convida als docents a situar al món allò que ensenyen i es convida als estudiants a aplicar el que aprenen per donar sentit a la realitat.
Sona a connectar el currículum amb l’actualitat i amb el periodisme de qualitat.
Exactament. El punt sobre el periodisme és important. Necessitem accés a periodisme de qualitat i que els nois puguin tenir un consum i una producció periodística, perquè els joves poden produir molt bon periodisme quan se’ls acompanya. Es tracta de situar el jove al món. Quan els nois comencen a tractar temes de la contemporaneïtat dins l’aula passen diverses coses interessants. Una és que comencen a veure al món allò que parlen a l’escola, viuen aquesta continuïtat entre l’experiència de l’escola i l’experiència del món. També succeeix que comencen a adoptar un discurs més informat sobre algunes problemàtiques, per exemple del canvi climàtic, o de les inequitats econòmiques, i adopten un discurs que després, quan conversen amb els seus pares, els confereix una nova autoritat dins la família. Als pares els causa una gran sorpresa com aquest nen que creien que estava aprenent divisions de sobte està parlant del creixement demogràfic. I una altra cosa que passa és que els estudiants comencen a trobar-li un sentit a aprendre i els docents també.
Com que els docents també?
Intento aclarir-ho amb un exemple: un dels casos més inspiradors que he vist ha estat la transformació d’una mestra de matemàtiques de segon de primària. Ens deia que no podia afegir res més a les seves classes, havia d’aconseguir que els nois sumessin i per ella qualsevol cosa que la distragués d’això li semblava una traïció a la seva responsabilitat professional. I aquest era un sentiment legítim! Llavors li preguntem quina era la lògica del dia a dia dels seus alumnes, i resultava que diàriament els primers deu minuts de classe els dedicaven a la trobada del matí, saludar-se, preguntar com estan, etc. Li vam suggerir que aprofités aquests minuts per plantejar un tema que pogués ser d’interès. Van sortir els huracans de Puerto Rico, alguns dels nois tenien família allà, i llavors utilitzant fotografies i el que nosaltres anomenem rutines de pensament global va començar a descobrir què pensaven els nois sobre el tema. Aquesta mestra va comprendre que els nois s’interessaven pel món, i va començar a estar encantada amb això. La trobada del matí es va allargar a 15 minuts, després a 20. En poc temps, aquesta docent es va reconèixer a ella mateixa en un nou rol de mestra que acompanya als nens en el descobriment del món. Els nois aprenen matemàtiques, perquè han de calcular els diners necessaris per enviar material a una escola de Puerto Rico; ella els pregunta: com ho fem, tenim tants diners, tantes cadires… la suma múltiple apareix com a necessitat del projecte i així acaben aprenent a sumar i fins i tot a multiplicar sols, de manera espontània. Això permet a la mestra alinear el seu interès pel món amb l’ensenyament de les matemàtiques i als nois adonar-se que les matemàtiques són necessàries per prendre decisions importants, i que poden decidir amb raonament matemàtic si és millor enviar dues cadires o cent llapis. Llavors tenim una docent que transita aquest creixement i que ens diu que ja no pot tornar enrere, que ja no pot veure l’ensenyament de les matemàtiques si no és així, amb sentit.
Però el sistema educatiu als Estats Units està ara mateix lluny d’aquest plantejament, no és així?
Clar, justament en aquests moments proporcionar aquesta competència global s’ha convertit en una urgència a l’educació dels Estats Units; poder ampliar la mirada dels nens i dels docents és urgent.
Tot això té algun tipus de connexió amb les intel·ligències múltiples?
Es connecten des del moment que per participar en el món d’avui, o per dur a terme una vida de realització o de benestar, un ha de tenir el dret a expressar-se de moltes maneres possibles. A Project Zero hem treballat moltíssim amb les arts, amb la música, amb el cos… En tot cas, la competència global connecta amb aquesta idea fonamental que l’ésser humà té un gran potencial i un potencial molt divers, i que els nostres punts de trobada amb uns altres pot passar per diferents sistemes simbòlics, diferents llenguatges. Això passa molt quan s’integren nois de diferents cultures que potser no comparteixen idioma, però poden compartir la música, per exemple.
Intentem baixar la competència global a l’aula. Per on hauria de començar un docent que volgués intentar-ho?
Hi ha diversos punts d’entrada. Una de les coses que hem descobert és que hi ha una dimensió d’aquest tipus de treball que és profundament personal. Molts docents temen tocar temes que ells mateixos no senten que controlen. Aquest temor és molt legítim, perquè gairebé sempre parteix d’un sentit real de responsabilitat. A la nostra recerca veiem que és important que el docent faci aquest exercici de reflexió sobre els moments de la pròpia vida en els quals ha pogut conèixer altres cultures, trobar-se amb el món, com veu allò que publiquen els diaris, o parar atenció a les converses que pugui tenir amb altres. Aquest conversar sobre el món és el que moltes vegades no apareix a la formació de docents. Més encara, els docents que treballen en contextos de molta diversitat, necessiten poder comprendre als seus alumnes. Per exemple un mestre pot preguntar-se per què aquestes nenes duen hiyab, i intentar acostar-se a l’experiència de les nenes, a la seva mirada. Per tant, hi ha una part important a l’hora d’educar per a la competència global que té a veure amb la humanització del docent.
Ja, però això no és gaire concret…
Pel que fa a la qüestió pràctica i concreta, crec que hi ha molts docents que poden començar per algunes unitats, alguns petits projectes, que puguin portar notícies del dia a l’aula per poder tenir algunes petites converses i començar per aquí. Nosaltres utilitzem molt les rutines de pensament global que abans he esmentat, que són com petites intervencions que permeten l’alumne aprendre a prendre perspectiva o a comunicar-se de noves maneres. Per exemple, una simple pregunta –com podríem dir això d’una altra manera i per què ho faríem així? – presentada de manera habitual genera capacitats metalingüístiques i metacomunicatives necessàries per navegar un món culturalment i lingüísticament complex. Aquesta capacitat es va desenvolupant a partir de la reiteració d’aquestes mini-preguntes.
Però té un risc. No sé si algú l’ha informada que a Catalunya, per tocar a l’aula temes d’actualitat, hi ha hagut docents que han estat processats, i que des de determinats sectors polítics s’acusa el professorat català d’adoctrinar.
Amb aquests temes que són més candents és molt difícil. En aquests casos crec que el docent ha de pensar molt bé com abordarà aquest tema, i veure amb la resta del claustre com a institució com respondre. Però hi ha molts altres temes que no són de tanta ruptura i que poden tocar-se. En tot cas, és fonamental aprendre a dialogar i poder conversar amb la capacitat de navegar sobre temes conflictius, la capacitat d’entendre algunes perspectives diverses i entendre per què són les que són.
El fet que ens trobem en l’era de la cultura o de la incultura digital, ajuda a desenvolupar aquesta competència global o més aviat és un obstacle?
Indubtablement el tema digital és complexíssim. Ho estem veient amb temes d’addicció dels nois i de funcionament neuronal. Ara bé, el que passa és molt interessant, perquè d’una banda tenim la connectivitat possible en termes tecnològics, ja que amb un clic et pots connectar amb qualsevol part del món, però per altra la realitat és que no ho fem: les nostres pràctiques digitals són pràctiques feudals, són pràctiques de grups culturals homogenis. Des de la mirada global això ens desperta la necessitat de generar en els nois el que Ethan Zuckerman, del MIT, descriu com xenofilia, que seria el contrari a la xenofòbia. És a dir, crear hàbits per valorar allò que és diferent, buscar noves connexions amb gent que és diferent. Aquí també hi ha un treball molt bonic de Carrie James [Project Zero], que ha desenvolupat el dialogue toolkit [kit d’eines per al diàleg] per veure com poden els nois dialogar de manera digital respectuosament, de quines maneres jo puc demostrar digitalment que he llegit amb atenció la nota que vaig rebre i puc continuar la conversa amb respecte o puc oferir un contraexemple si és que estic en desacord, etc.
Sobre xenofòbia, he vist que vostè també forma part d’un projecte anomenat Re-imagining migration, que pel que entenc intenta que el debat sobre la immigració entri d’una altra manera a les aules. Això ara mateix està de plena actualitat als Estats Units…
Completament, i pel que fa a drets humans és un dels desafiaments més importants de la nostra època. Hi ha centenars de milers de persones que estan fora del seu lloc d’origen i que no troben un lloc per viure, la complexitat és tremenda, i per això és un tema que els docents han de tractar sobre la base que hi ha certs drets fonamentals que hem de respectar. En el cas dels EUA l’interessant és que a les escoles públiques és on apareix la diversitat cultural, aquí es troba el docent que es va apuntar per tenir un treball en una escola relativament homogènia, i de sobte li canvia l’escola, com fa el docent per adaptar-se i aprendre el que ha d’aprendre? Hem d’entendre que vivim en societats on l’aprenentatge és constant i per a tota la vida. La revolució francesa es reedita en totes les revolucions que veiem, inclosa la revolució digital. Cada tema que veiem en realitat té ressons, la societat va canviant i l’única cosa que sabem del cert és que haurem d’aprendre coses noves, com a societat, com a escoles, com a docents i com a persones. El que és molt interessant del nostre temps és que la societat, l’escola, els docents, els alumnes i els pares estem aprenent tots els mateixos temes al mateix temps.
I en aquest projecte es tracta d’acceptar el canvi i la diversitat com un fet natural?
És una col·laboració de Project Zero amb investigadors capdavanters en el camp de la Universitat de Califòrnia Los Angeles (UCLA) –Marcelo i Carola Suarez Orozco i Adam Strom–. Estem buscant, d’una banda, canviar la retòrica sobre migració en educació, proposar una retòrica de la migració com a oportunitat, perquè les societats pures fa molt que no existeixen. Fins i tot si mires Espanya veus que el creixement demogràfic en general és més gran entre les comunitats migratòries que les comunitats originals (i ho poso entre cometes, perquè en el llarg termini ningú és original de cap lloc). En aquest projecte estem desenvolupant els marcs teòrics i instruments pràctics que permetran que els docents puguin respondre als nous imperatius demogràfics de manera informada i efectiva. Busquem formar als docents sobre canvis paradigmàtics importants: per exemple, repensar l’alumne (sobre com entenem al noi i a la noia que emigra i al que rep); repensar el tipus d’aprenentatge que busquem (molt alineat amb la competència global); repensar la migració mateixa com a fenomen humà a través de grans preguntes (per què es trasllada la gent d’un lloc a un altre?, qui és el responsable d’aquells que estan al mig entre una nació i una altra?, quines són les condicions de recepció? o per exemple quines són les narratives públiques sobre la migració?). Finalment estem també desenvolupant propostes basades en recerca sobre com crear uns ambients d’aprenentatge que realment nodreixin una cultura o una identitat més inclusiva, més respectuosa, més àmplia, de presa de perspectiva, d’empatia. Vivim en temps en els quals saber aprendre, adaptar-se, i crear societats futures és essencial, i els educadors tenim molt per aportar, sobretot si optem per respondre de manera informada i proactiva als canvis d’allò que ens envolta.
Boletín de Aula Intercultural octubre 2018 Especial Emociones: compartir procesos de aprendizaje dirigidos no solo al SABER (Destrezas y habilidades intelectuales) sino también al SENTIR (destrezas y habilidades emocionales)
[…] Los posibles cambios en la educación solo serán posibles si comenzamos por ayudar al profesorado a experimentar ese cambio en sí mismos. No se trata de decir cómo hacer, sino de generar reflexión y análisis personal sobre nuestras creencias y procesos, y a partir de aquí compartir procesos de aprendizaje dirigidos no solo al SABER (Destrezas y habilidades intelectuales) sino también al SENTIR (destrezas y habilidades emocionales). […]
La realidad está siendo suficiente dura e incierta como para que nuestros niños, niñas y jóvenes no tengan herramientas para enfrentarla. Toda la ciudadanía y también los menores estamos inundados por mensajes y pensamientos simplistas, dirigidos al consumo que tienen por objetivo generar sujetos acríticos, con un pensamiento único y,
en consecuencia, sumisos con todo. […]
Nuestro sistema educativo, salvo excepciones, la transmisión del conocimiento se sigue concibiendo, en nuestro actual sistema educativo como la transferencia de información del educador al educando, por materias y contenidos independientes o separados, utilizando como herramientas la memorización de conceptos y la utilización de un único libro de texto por cada materia. […]
El pensamiento crítico en educación es heredero de la llamada Escuela Activa o Nueva que tiene entre sus promotores a John Dewey, quien concebía al alumnado como un sujeto activo, y señalaba que la tarea principal del docente era generar entornos estimulantes para desarrollar y orientar esta capacidad de actuar. Algunas de las estrategias y acciones que ayudan a desarrollar el pensamiento crítico son: transferir la responsabilidad sobre el aprendizaje del docente al alumnado (el profesorado es modelo, facilitador y entrenador del proceso); utilizar el método socrático para hacer preguntas y para ayudar a la reflexión; estimular el conocimiento invitando y motivando a proponer hipótesis para luego comprobarlas; facilitar la participación de todos no solo de los más seguros o participativos; fomentar la escucha atenta y activa; fomentar los debates respetuosos y argumentados … Necesitamos contar con un profesorado que hagan pensar en su disciplina en relación con las demás materias, que den libertad para cometer errores, para tratar nuevos enfoques o explicaciones de un fenómeno, porque sólo teniendo libertad para reestructurar ideas y para analizar experiencias alternativas aprenderán los y las estudiantes a explorar los diversos contextos y a determinar por ellos mismos el significado de las informaciones nuevas. […]
¿Y cómo ayudamos en el aula a desarrollar la empatía? Existen distintas herramientas que nos van a facilitar la tarea, nombramos algunas como: Aprender a observar, para entender hay que conocer, por ello desarrollar actividades en el aula que nos permitan el conocimiento mutuo: aficiones, expectativas, procedencia, cultura, etc. y poner en valor nuestra propia capacidad para observar, no solo comportamientos sino también emociones (sus caras, sus posturas, su forma de llegar al aula, la relación con los compañeros dentro y fuera del aula…); cuidando nuestro lenguaje corporal y tratando de eliminar la barrera invisible pero muy real que suele producirse entre alumnado y educadores (la mirada, la voz, la postura… ); fomentando un ambiente de respeto y cordialidad, tratando siempre desde la amabilidad y buen trato, contribuyendo a crear un ambiente de alegría y acogida; ofreciendo tiempo al alumnado (haciendo pausas en las explicaciones para que los alumnos tengan tiempo de asimilar, o puedan realizar comentarios) y reclamando nuestro tiempo para hablar y explicar; ofreciendo según das oportunidades, comprender es entender los actos y sentimientos de los demás, sin juicios ni condenas, la equivocación es posible y el conflicto necesario para evolucionar; trabajando de forma específica la empatía con el alumnado, con los más pequeños con acciones que ayuden a reconocer y comprender estados emocionales en uno mismo y a medida que los alumnos avanzan en su desarrollo madurativo, pueden emplearse técnicas proyectivas y juegos de roles que darán lugar a situaciones en las que podrán identificarse con distintos estados emocionales; y por último, potenciando el trabajo en grupo, como medio para dar protagonismo al alumnado como formador ante los demás lo que ayudará a asumir responsabilidad, crear lazos y relaciones de apoyo y confianza. […]
El objetivo principal de la educación es formar personas capaces de hacer cosas nuevas, que no repitan simplemente lo que otras generaciones han hecho… El segundo objetivo de la educación es formar mentes capaces de ejercer la crítica, que puedan comprobar por sí mismas lo que se les presenta y no aceptarlo simplemente sin más.”
Boletín de Aula Intercultural octubre 2018 Especial Emociones
- DESTACAR El artículo ¿ Cómo es una escuela emocionalmente inteligente? Página 7.
“Es básico generar climas positivos en el aula para favorecer el aprendizaje”
El especialista Jesús Guillén explica la relación que existe entre las emociones y la adquisición de los conocimientos. La Universidad Nacional de Villa María (UNVM) brindará una diplomatura en el campo de la neuroeducación.
Por Luz Saint-Phat -lsaintphat@comercioyjusticia.info
Conducir la enseñanza en el aula y lograr buenos resultados no es una tarea sencilla. Sobre todo en los tiempos actuales, se requiere que los docentes desarrollen distintas competencias que hacen a su rol de educadores y no necesariamente al campo disciplinario específico al que se dedican.
Según estudios internacionales, una de las habilidades necesarias para lograr mejores resultados académicos en los estudiantes es que los profesores se formen y la vez enseñen a sus alumnos educación emocional, fomentando la cooperación y los ambientes positivos.
Estas cuestiones son abordadas por la neuroeducación, un enfoque transdisciplinario en el cual confluyen la neurociencia, la psicología y la pedagogía. El objetivo es poner en práctica los conocimientos científicos sobre el funcionamiento del cerebro para aplicarlos al aprendizaje.
Jesús Guillén es Licenciado en Ciencias Físicas por la Universidad de Barcelona y autor del blog sobre Neuroeducación “Escuela con Cerebro”. Además, es docente de la Diplomatura en Neuroeducación de la Universidad Nacional de Villa María (UNVM).
En diálogo con Comercio y Justicia, explicó la relación entre las emociones y la adquisición de los conocimientos. También reflexionó sobre cómo la escuela puede incorporar los descubrimientos recientes de la neurociencia.
– ¿Cómo influyen las emociones en los procesos de aprendizaje?
– Es uno de los grandes descubrimientos de la neurociencia. No podemos separar lo cognitivo de lo emocional porque las emociones son imprescindibles en la toma de decisiones, en el aprendizaje, en el rendimiento académico del alumnado y en el bienestar personal del individuo. Sobre esto existen diferentes evidencias empíricas que lo corroboran. Por ejemplo, se han desarrollado estudios en los que se llevan los participantes a un laboratorio y allí se les muestran imágenes que corresponden a contextos emocionales positivos o negativos, se les pide recordar una información y se analizan sus cerebros. Se ha observado que -ante contextos emocionales negativos- se activa la amígdala, que es un sensor del miedo; sin embargo, ante contextos emocionales positivos se activan regiones vinculadas al hipocampo, un área que interviene directamente en procesos de consolidación de las memorias y del aprendizaje. Este tipo de investigaciones sugieren que es básico generar climas positivos en el aula para favorecer el aprendizaje. Por eso es importante desde el primer día ir más allá de las cuestiones meramente académicas y hacer participar al alumnado de manera activa, cooperando y generando un entorno donde las expectativas sean positivas. Lo importante es -en definitiva- fomentar un buen vínculo entre los compañeros y los profesores.
– ¿Qué estrategias específicas se pueden incorporar hoy en el aula para poder facilitar las emociones positivas?
– Se ha observado que cuando se utilizan en el aula programas de educación emocional bien planificados y sistematizados de los que participa toda la comunidad educativa, estas iniciativas sirven para trabajar una serie de competencias emocionales imprescindibles en los tiempos actuales, vinculadas al autoconcepto, la autorregulación, la resiliencia y -claro- el rendimiento académico. Este formación siempre parte del profesorado pero también es importante que participen las familias. Otro de los aspectos importantes es la cooperación entre los mismos docentes, pero difícilmente los adultos podemos cooperar si realmente no tenemos asumida toda una serie de competencias. Cooperar es más que trabajar en equipo: hay un componente empático que es necesario tener asumido y también hay que poder superar la opinión discrepante, ser solidario y respetuoso. Sin educación emocional no puede haber cooperación.
– ¿Cuáles son los desafíos que se imponen a la escuela tradicional para poder incorporar estos descubrimientos?
– Básicamente, se trata de asumir que el proceso de transformación parte de uno mismo. Difícilmente voy a poder enseñar a los estudiantes lo que es el autocontrol, si no puedo aprender a controlarme en mi vida cotidiana. La neurociencia ha visto que estas funciones que nos permiten planificar y tomar decisiones adecuadas -que se llaman funciones ejecutivas del cerebro- son básicas para el rendimiento académico del alumnado y el éxito en la vida. Pero es importante asumir que sin cooperación entre los adultos y sin la participación de la comunidad no va a ser posible generar procesos de innovación y transformación educativa. También es muy importante tener en cuenta que en tiempos de incertidumbre como los actuales debemos preguntarnos para qué educamos. Y nosotros lo tenemos claro: tiene que ser desde, en y para la vida. Si realmente lo que se está estudiando no tiene sentido para el alumno, si no va a construir cimiento sobre lo que ya sabe, si no está vinculado a cuestiones de la vida cotidiana y real, difícilmente vamos a poder captar su atención y despertar sus emociones.
La Universidad Nacional de Villa María (UNVM) abrió las inscripciones para su diplomatura virtual en “Neuroeducación: neurociencias y emociones en el aprendizaje”.
El cursado comienza el 21 de septiembre y la modalidad es online.
Para mayor información ingresar en www.aulaabierta.info o escribir
a inscripcion@aulaabierta.com.ar
ENTREVISTA | EVA BACH “Tot el professorat hauríem de passar una ITV emocional”
Mestra, pedagoga, escriptora, formadora… L’Eva Bach és una de les pioneres de l’educació emocional en l’àmbit educatiu i familiar a Catalunya i a bona part d’Espanya i que, com a bona exploradora de les relacions humanes, treballa per desenvolupar noves formes de comunicació que permetin als infants –i també als adults- ser timoners de les seves pròpies vides amb dignitat i esperança.
L’Eva Bach és d’aquelles persones que t’acarona amb la mirada i amb la qual podries parlar durant hores sense avorrir-te. Per això vam aprofitar per xerrar amb ella d’emocions, de bellesa, de somnis, de natura, inclús de jardineria, durant la II Jornada Pedagògica Invulnerables, organitzada per l’Obra Social “la Caixa”, amb l’objectiu de potenciar els talents dels alumnes i donar una nova mirada a l’aula.
Com arribes a aquest camí de les emocions?
Jo sóc una persona a la qual li agraden les persones i la vida. M’enamoren les persones que enamoren, necessitaria molt més temps per conèixer tota la gent meravellosa que em trobo i que és molta. Com arribo a aquest camí? No arribo per la línia recta ni per una vocació clara. No vaig anar a buscar la pedagogia sinó que me la vaig trobar. Vaig entrar a Filosofia perquè em feia moltes preguntes i vaig tenir la sort que el pla d’estudis era comú amb Pedagogia i amb Psicologia. D’aquesta manera vaig descobrir que allò que més m’agradava era la pedagogia. I vaig tenir molt clar que si volia ser pedagoga i dedicar-me a pensar sobre l’educació, la primera cosa que havia de fer era passar per l’escola.
I hi vas viure l’experiència.
Vaig estar durant set anys a l’escola perquè no volia que ningú em digués que feia teories desvinculades de la realitat. Volia viure l’experiència de primera línia, a l’aula. Vaig pensar que no podria ser pedagoga ni fer cap bon servei a l’educació si no tenia abans l’experiència directa de l’aula.
No vaig entrar pensant que m’hi quedaria, però quan en vaig sortir, l’excusareal va ser el naixement del meu segon fill. Em vaig agafar una excedència maternal, però la veritable raó va ser que, quan treballava a l’escola, vaig entendre que hi havia una feina tan important o més a realitzar amb els adults que amb els nens. I jo la volia fer.
I a quina conclusió vas arribar?
Vaig arribar a la conclusió que volia treballar amb adults. Als adults, i per tant també als professors, ens falta passar una ITV emocional! Molts problemes que tenen els nens són fruit que els adults no sabem donar resposta adequada a aquests problemes, potser perquè no els hem sabut gestionar en la nostra pròpia vida, perquè són temes tabú, que ens superen… I així és com em començo a interessar per totes les problemàtiques emocionals que els adults projectem sobre els nens i que els hi generen preocupacions que no són naturals. A partir d’aquí començo a interessar-me per aquest món que jo no sabia que es deia intel·ligència emocional ni educació emocional. En aquella època, l’any 93 o 94, el terme no havia sorgit encara. Va ser a partir de Goleman quan el terme agafa consistència, tot i que no el va inventar ell. Va ser llavors quan vaig prendre consciència de “l’analfabetisme emocional” que jo mateixa vaig detectar quan estava a l’escola, però que llavors no sabia posar-li nom.
Què vol dir estar emocionalment sa?
De vegades ens pensem que intel·ligència emocional és estar en equilibri permanent i no tenir problemes. Això és una idea equivocada, una fantasia. Si estàs viu tens alts i baixos. Hi ha un element clau que és la consciència com a element regulador i autoregulador. El sol fet que jo m’adoni que estic en un moment de desequilibri o de pena, de tancar-me en mi mateixa o de desànim, permet que no faci un contagi emocional tòxic a les persones del meu voltant. Si em faig càrrec de la meva situació puc actuar des d’una honestedat que és equilibradora per a mi i pels que tinc al voltant.
Llavors el desequilibri ens fa estar equilibrats?
La consciència dels nostres desequilibris ens ajuda a ser més equilibrats. Jo puc estar decebuda, però li puc dir a la meva filla o als meus alumnes “és el meu sentiment, és una cosa meva, jo tindré paciència i disposició perquè això passi, perquè quasi tot a la vida acaba passant i el que no vull és arrossegar-te al meu desànim”. Si en sóc conscient podré, com a mínim, posar aquestes precaucions.
Es treballa prou la intel·ligència emocional a l’escola?
Des de les meves primeres xerrades sobre intel·ligència emocional als anys 97 i 98 hem avançat moltíssim. Deia Lao-Tse que un viatge de 1.000 km comença amb un primer pas. No sé quants passos hem fet però òbviament n’hem fet uns quants perquè cada cop hi ha més consciència i més sensibilitat, no només en l’àmbit de l’educació, sinó també en el social. Però és evident que, avui dia, hi ha coses que continuen passant i que són l’antítesi d’intel·ligència emocional: mestres totalment superats per les seves emocions que entren a classe cridant… Una persona que es dedica a educar hauria de ser prou conscient de quan està alterada i no entrar cridant en una classe amb nens. O la figura del professor o professora tancat en banda al canvi, que posa pals a les rodes d’aquells que sí volen moure’s i transformar. O aquell qui pensa que la vida acadèmica ho és tot, que determina el futur i la vida, i vaticina que un alumne no farà mai res de bo. D’una banda encara s’ha de fer molta feina, però per una altra, ja se n’ha fet molta i això anima.
Penses, llavors, que hi hauria d’haver una formació específica pels mestres?
Crec que hauria d’estar en la formació inicial i en la formació permanent. Aquest, diguem-ne, aprenentatge emocional hauria d’estar present a l’escola i per a totes les persones, però hauria de ser molt lliure perquè no es pot obligar a ningú a créixer emocionalment, ha de sortir de la pròpia consciència, de la pròpia necessitat i del propi impuls. Aquests coneixements també s’han d’oferir als estudiants de Magisteri, han de poder passar per experiències vivencials. A nivell social hauríem d’obrir l’accés a tot aquest món emocional i trobar els recursos necessaris per fer-ho.
Avui dia sembla que les depressions van en augment, també en els més petits.
Quan un nen que està malament emocionalment parlant, si no li ha passat res que ho justifiqui, hem de fixar-nos en el seu entorn. El nen o la nena no són éssers aïllats, i això és molt delicat perquè els pares s’ho poden prendre com si ells fossin els culpables. Aquí entra la importància de la mirada i del llenguatge, de saber entendre que no estem culpant ningú. Hem de tractar els pares i les famílies amb el mateix tacte i mirada amorosa que hem de tenir cap als nens. No estem culpant, sinó que busquem vies per desfer nusos en els vincles emocionals que han interceptat el fluir natural de la vida i desbloquejar-los.
I com restaurem aquesta fluïdesa vital que ha quedat obstruïda per adversitats de la vida?
La meva motivació més important, on tinc l’energia personal i professional en aquests moments, és en la comunicació educativa amb cor. No es tracta només de parlar des del cor, sinó de posar cor, que és el gran oblidat. És un projecte que compartim amb Montse Jiménez.
La part emocional, la del lligam emocional amb els altres, és on tenim més feina a fer. Per a mi, la comunicació és la clau perquè el llenguatge no només defineix la realitat, sinó que també la crea, i és vehicle i generador d’emocions. Segons el llenguatge que utilitzem, generem una realitat i unes emocions determinades, podem obrir o tancar possibilitats. De vegades és com si les paraules boniques no servissin de res, però no és així. Si saps trobar les paraules boniques per dir què has de fer i donar sentit a què fas, segurament trobaràs també el com fer-ho. Perquè el que és bonic commou i el que ens commou ens mou més fàcilment.
Tornar a connectar-se amb la bellesa?
Hem pensat que la bellesa no és útil i precisament moltes coses no ens funcionen avui dia perquè hem perdut aquesta capacitat de connectar amb la bellesa del viure i de les persones, amb el potencial de bondat que hi ha dins de cadascun de nosaltres. Ens hem desconnectat de la mirada que repinta la realitat, que dóna pinzellades de color en allò que és negre. Hem de generar aquesta bellesa i construir entorns bells de relacions, entorns educatius on la bellesa estigui molt present, la visible, la física, l’estètica, però sobretot la intangible, la de l’ànima, la de les relacions.
Com pot ajudar als adolescents la intel·ligència emocional?
Hi ha dues grans preguntes a la vida que ens hem de fer i que ja es comencen a fer els adolescents: què vull jo de la vida i què tinc jo per donar a la vida. Són aquests donar i rebre els elements indispensables per estar bé. Aquestes preguntes tan importants no tothom les pot respondre només amb la vida acadèmica. L’escola t’ha de donar elements perquè tu et facis aquestes preguntes i comencis a tenir algunes respostes. Per tant, el que necessitem és temps. Un nen al qual no li hem descobert un talent durant l’escola no vol dir pas que no el tingui, simplement vol dir que encara no ha aflorat. Hem de canviar la mirada d’allò que diem fracàs acadèmic, primer, perquè no s’ha de dir fracàs i, segon, perquè mai és sinònim de fracàs a la vida. És com la metàfora del mestre que s’assembla al bon jardiner perquè sap veure que cada flor és única i diferent, però totes són igualment dignes i precioses.
Valorar els talents individuals…
Una vegada vaig llegir que Ken Robinson deia que ens feia falta una visió més agrícola de l’educació i no tan industrial. Francesco Tonucci també ho diu: els nens quan passen per l’escola acaben tots amb la mateixa bata. Al final “industrialitzes”, fas productes amb elements comuns i oblides uns altres, com la creativitat, la part artística, espiritual… Hauríem de canviar aquesta visió per una altra més “agrícola”. La vida també és així, passem moments amb emocions difícils on la collita és minsa, però continuem treballant perquè hi hagi una de millor… Hem d’aprendre dels processos de la natura perquè ens hem desconnectat d’ella, a les ciutats sobretot.
Hi ha moments molt complicats a la vida.
Penso que el més difícil de la vida és quan apareix la dificultat, l’adversitat o la tristesa amb contracte indefinit. No saps quan marxarà. Llavors tu has de fer un pacte amb l’adversitat, li dius que la deixaràs que s’estigui amb tu, perquè sigui amigable i se’n vagi com més aviat millor. Quan estàs al terra, de vegades t’hi pots passar un temps, però has de tenir també la disponibilitat i l’esperança per tornar a aixecar-te. Què necessitem per això? Construir una xarxa afectiva sòlida al nostre voltant perquè qualsevol pèrdua i qualsevol dificultat la passarem millor si tenim on sostenir-nos i amb qui elaborar-ho. I nosaltres hem de ser també xarxes pels altres. I només amb la bellesa, amb l’alegria i amb l’amor construirem xarxes fermes que en serviran en els moments més difícils.
Intel·ligència emocional i bondat serien el tàndem perfecte?
Mira, quan els meus fills eren petits sempre els deia que si jo anava a una entrevista amb el seu tutor o tutora i em deien que eren uns mals companys, em preocuparia molt més que si em deien que anaven malament en una o més matèries. Si em diuen que sou bons, jo estaré tranquil·la perquè des de la bondat tot té solució. El meu missatge per qualsevol persona que m’importa és que tant de bo aconsegueixi allò que li faci bé a la vida i l’ajudi a fer-ne, encara que no sigui ben bé el que volia. Això és la veritable quinta essència, el Sant Grial.
Curs sobre intel·ligència emocional “La imaginació i l’emoció sempre li guanyen a la raó”. Mar Romera – 8 de Abril en Valencia
“Educar amb tres Cs: capacidades competències i cor”. Poden fan i volen. En tres contextos: casa, col·legi i ciutat.
Durada: 8h
– 9:00: Recollida d’acreditacions
– 9:30: Inici del curs
– 14:00: Pausa per a menjar
– 15:30: Inici curse vesprada
– 19:30: Finalització del curs
Material del curs “Educació Emocional. Importància de les emocions en el desenvolupament personal” realitzat en el CEIP Pare Jofré
CURS AMPA Pare Jofré: Educació Emocional. Importància de les emocions en el desenvolupament personal
CURS:  Disponible guarderia |
||||
| Educació Emocional. Importància de les emocions en el desenvolupament personal. |
| DATA I LLOC: | 13 de desembre 2016 | |||
| CEIP Pare Jofré de El Puig17:00 a 19 hores | ||||
| PONENT: | ||||
| Mª Ángeles Ballesteros, psicóloga | ||||
| Disponible guarderia | Disponible guarderia | Disponible guarderia | Disponible guarderia | Disponible guarderia |
cartel-el-puig-peducemoc13dic2016
Curs on-line per a pare i mares “En família: APROFUNDINT”
La Unitat de Prevenció Comunitària en Conductes Addictives de la Mancomunitat Horta Nord, dins de l’àmbit dels programes de prevenció dirigits a famílies, continua proposant la realització del CURS ON-LINE PER A PARES I MARES “En família: APROFUNDINT”
El curs consta de cinc mòduls, en els quals es facilita a pares i mares documents i materials audiovisuals, fòrums de debat i assessorament que poden millorar les seves capacitats educatives.
És un curs gratuït que es realitzarà del 7 de novembre al 18 de desembre del 2016
Els continguts que s’aborden són:
- El món emocional en la familia
- Joves, oci i drogues
- La família davant les noves tecnologies
- Conflictes, tensions i violència familiars
- Estrès familiar
Cal inscriure a partir del dia 31 d’octubre a la següent adreça web
http://www.aulavirtualfad.org/enfamilia_VALENCIA2.htm
Aprofitem per informar-lo de l’existència del Servei d’Orientació Familiar sobre Drogues d’aquesta UPCCA a través del telèfon 961444400
"Para frenar el acoso escolar hay que formar al profesor en inteligencia emocional"
La experta Carmen Martorell asegura que transmitir habilidades de convivencia a los alumnos no supone una sobrecarga para los maestros
Transmitir los conocimientos, pero también las habilidades sociales. Enseñar las materias, pero sin descuidar las estrategias para relacionarse con los demás. Ser, en definitiva, docente y educador. Y es que la clave para combatir la violencia en las aulas está en el profesorado. Así lo aseguró ayer la profesora especialista en Inteligencia Emocional, Carmen Martorell, tras exponer las conclusiones del debate sobre acosos escolar que acogió el Ateneo Mercantil el pasado miércoles. […]
Levante
AMPA Pare Jofré, El Puig. Valencia 