Demà i dissabte, la cooperativa LaFundició organitza les jornades ‘Quin pati volem?’, amb la participació dels col·lectius Basurama, Makea, Lemur i de l’artista i educadora Cristina Fraser. Les jornades tindran un caràcter pràctic i seran el punt de partida de la transformació dels patis de l’Escola Prat de la Manta i l’Institut Escola Gornal.
La innovació educativa no es limita a l’aula. Tal com diu el pedagog Francesco Tonucci, la presència de nens i nenes en un espai és un indicador de la seva qualitat com a espai públic i habitable per a la resta de la societat. Més encara, la possibilitat de decidir i participar efectivament en el disseny i construcció dels espais que habitem és la manera més autèntica d’exercir el dret a la ciutat que tenim tant adults com infants.
Les jornades Quin pati volem?, adverteixen des de LaFundició –una cooperativa que impulsa i gestiona projectes culturals i educatius–, “no només pretenen estimular el debat amb tota la comunitat educativa de L’Hospitalet (incloent l’alumnat) sinó que es proposen com un punt de partida per encetar un treball efectiu per transformar els patis de l’Escola Prat de la Manta i l’Institut Escola Gornal, així com el de tots els centres que es vulguin sumar a la iniciativa”.
Durant els últims tres cursos l’equip de LaFundició ha treballat amb l’alumnat de l’Escola Prat de la Manta, i en estreta col·laboració amb el seu equip docent, en projectes d’investigació-acció participativa que s’han adreçat a entendre i intervenir l’espai públic des de la perspectiva dels nens i nenes, reclamant alhora el seu paper en la construcció de ciutat. L’elaboració de rutes guiades pel mateix alumnat, acompanyades d’uns mapes creats per elles i ells, o l’organització de programes de ràdio enregistrats a l’espai públic, són alguns dels resultats d’aquests processos d’investigació en el qual la creativitat juga un paper fonamental.
Per la seva banda, l’Institut Escola Gornal ha fet recentment el pas d’escola a institut escola i es troba en un moment de canvi i renovació, motiu pel qual s’ha sumat a la iniciativa, després que el curs passat col·laborés amb LaFundició en un projecte sobre la llengua romaní que va finalitzar amb l’edició d’un diccionari il·lustrat.
Imatge del treball de Lemur amb alumnes de l’Escola Can Fabra per intervenir en el pati de l’escola. Acció realitzada en el marc del programa Cohabitar del Centre d’Art Contemporani de Barcelona – Fabra i Coats.
A les jornades es compartiran coneixements i es debatrà sobre el paper educatiu dels patis escolars i com transformar-los amb la participació de tota la comunitat educativa i dels mateixos infants. Així, es plantejaran qüestions com: són els patis espais estimulants, de descoberta i que fomentin la curiositat i els vincles? Són espais igualitaris i coeducatius? Quin paper tenen els nens i nenes en el disseny i construcció dels seus espais de joc? Els patis són o han de ser un espai públic (sobretot en una ciutat amb molta densitat de població com L’Hospitalet)? O els espais públics poden ser espais de joc?
Per dinamitzar els debats, Lafundició ha convidat a col·lectius i persones com Basurama, Makea, Lemur o CristinaFraser, els quals, a banda d’aportar una visió crítica sobre la manera com es construeixen els espais que habitem (entre ells, els espais educatius), tenen una gran experiència pràctica en impulsar processos de disseny i construcció participatius.
Basurama, col·lectiu que ha realitzat més de 100 projectes a quatre continents a partir de deixalles, presentarà el treball de disseny col·lectiu de zones de joc al pati de l’IES Miguel Delibes i com ha estat el procés d’homologació d’aquestes zones de joc (les estrictes normatives sobre aquests elements són un dels principals obstacles que es troben per dissenyar i instal·lar elements de joc no estandaritzats i produïts de manera no industrialitzada). A banda, el col·lectiu presentarà la seva guia «Com intervenir un pati escolar».
Projecte artístic de Cristina Fraser i Malarko Hernández, articulat simultàniament com a escultura i ‘adventure playground’ per la commemoració dels 30 anys dels Lost Gardens de Stoke-on-Trent.
Cristina Fraser, artista i educadora anglesa establerta a L’Hospitalet, explicarà què són els adventureplaygrounds de Londres, espais de joc autoconstruïts i autogestionats per nens i nenes, una corrent arquitectònica i pedagògica desenvolupada al Regne Unit i a diversos països d’Europa des de mitjans del segle passat.
Per la seva banda, Lemur i Makea mostraran exemples de com ajudar els infants a convertir-se en actors clau en els processos de transformació. Makea és un col·lectiu que des de 2006 treballa en processos participatius de construcció i reapropiació de l’entorn més proper, mitjançant la transformació o reutilització de materials descartats o en situació d’abandonament i a través de metodologies de disseny obert. Pel que fa a Lemur, organització interdisciplinària que va néixer a Barcelona el 2011, el seu treball als patis escolars es fonamenta en la comprensió dels usos que els nens i nenes fan de l’espai construït, com s’hi mouen i quina mena d’interaccions s’hi donen.
Les jornades, que comptaran també amb diversos tallers adreçats a nens i nenes i les seves famílies, a més d’un dinar popular per finalitzar, són possibles gràcies al suport de la Fundación Daniel y Nina Carasso i de l’Oficina de Suport a la Iniciativa Cultural de la Generalitat de Catalunya.
A través d’un extens anàlisi bibliogràfic, aquest estudi pretén demostrar el perquè de la necessitat urgent de transformar els parcs públics i els patis de les escoles en espais naturals.
Com molts estudis han corroborat, el joc aporta infinitat de beneficis a les persones, com ara en el desenvolupament cognitiu, la comprensió i la producció del llenguatge; promou la resolució de problemes, la creativitat, la iniciativa i la capacitat de concentració. A la vegada que és un important mediador a l’hora de desenvolupar les habilitats socials. A través del joc, els infants aprenen habilitats com haver de compartir, negociar, el lideratge i l’empatia, atorgant confiança en un mateix i reduint les probabilitats de patir bullying, a la vegada que millora la cohesió social entre les famílies i els membres de la comunitat. [1]
Actualment, però, en la nostra societat ens trobem amb uns infants que, a diferència dels d’unes dècades enrere, tenen molta dificultat per jugar, divertir-se i relacionar-se en el mateix entorn i amb les mateixes propostes a on ho havien fet altres generacions. Cada vegada més, els espais exteriors són percebuts com entorns perillosos i avorrits pels infants, als quals se’ls treu dels espais públics i se’ls reclou en espais privats a on passen moltes hores davant de pantalles. [2]
En les meves observacions del pati d’infantil de l’escola Pau Vila del Papiol[3], vaig constatar que el curs 2016-17 l’índex de conflictivitat dels alumnes s’havia més que doblat respecte al que havia observat entre els anys 2005 i el 2008, passant d’observar 0,81 discussions i/o conflictes al dia a 1,7. Augment que es produeix en paral·lel amb l’elevat increment de l’ús que els infants fan de la televisió, videojocs, ordinadors o internet: en tan sols 9 anys ha augmentat un 27% l’estil d’oci sedentari entre la població dels 3 als 14 anys. Aquest nou estil de vida fa que els infants tinguin moltes dificultats de desenvolupar les seves capacitats imaginatives i de relacionar-se amb els seus iguals. A la vegada que, a causa d’aquest tipus d’oci sedentari, ens trobem amb unes xifres cada vegada més alarmants d’obesitat infantil.
Així doncs, la creixent corrent de molts sectors relacionats amb la infància que defensa la transformació dels espais exteriors, podria ajudar a donar resposta a la necessitat urgent de reconduir aquesta tendència i aconseguir que els infants surtin dels espais privats i tancats, i recuperin l’espai exterior a on poder realitzar activitat física; interaccionar amb altres persones; afavorir la creativitat i la resolució de problemes; i recuperar el contacte i la interacció amb la natura.
Per què els parcs i patis s’han de convertir en espais naturals?
Cada vegada són més les recerques que demostren que el contacte amb la natura està relacionat amb un elevat nombre de beneficis en els infants, com són: una millor funció cognitiva; un augment de la creativitat; un major sentit de llibertat; una millor relació amb els altres; un menor dèficit d’atenció degut a una reducció de l’estrès; un menor nivell d’agressivitat; un menor índex de malalties; una major resiliència emocional; més oportunitats per conèixer-se un mateix; una major atracció pels entorns naturals; a més d’afavorir el joc actiu, millorant les habilitats motores i reduint els nivells d’obesitat[4]. Per contra, els infants que no acostumen a jugar a l’exterior tenen menys xarxes socials, poden tenir menys confiança i estar menys integrats en la seva comunitat[5].
Segons Bird, disposar d’entorns interessants i atractius per jugar pot contribuir també a la reducció dels comportaments agressius i dels conflictes a les escoles. El comportament destructiu és més comú observar-lo en grans espais, avorrits, sense arbres, arbustos o altres delimitacions naturals. En les meves observacions també he pogut comprovar que en els patis amb més opcions lúdiques els infants estan més a gust perquè acostumen a trobar espais que s’adapten a les preferències de cadascú, i això queda palès amb la reducció del soroll i de la conflictivitat.
Espai Lúdic Ambiental del Parc de la Ciutadella | Imatge cedida per Roberto Malaguti
Un exemple dels beneficis que poden aportar els espais naturals els demostren Dyment i Bell[6] en l’estudi realitzat a 59 escoles del Canadà, les quals havien transformat el pati en espais verds. Comparant el que hi passava abans i després de la transformació, van comprovar com el tipus de jocs que s’hi practicava es va diversificar molt, realitzant molts més jocs simbòlics i de construcció. Els jocs competitius van perdre el protagonisme que tenien en els patis amb ciment, per donar lloc a jocs que afavorien un moviment i un desenvolupament més saludable, també entre aquells infants que fins llavors es movien molt poc; a la vegada que els índex de satisfacció general dels infants i el tracte vers els companys van passar a ser molt més positius.
A part dels beneficis que els espais verds aporten en els infants, hi ha molts estudis que demostren com també tenen una influència molt favorable en els adults. Als Estats Units s’ha observat com els residents en zones urbanes amb espais verds de qualitat realitzen més activitats socials; tenen millor relació amb els seus veïns i un sentiment més fort de pertinència a la comunitat[7]. Mentre que un estudi realitzat a vuit ciutats europees demostra com les persones que disposen d’espais públics naturals de qualitat realitzen més activitat física i tenen menys probabilitat de patir obesitat[8][9].
Què hi hauria d’haver en un espai exterior per ser un espai educatiu?
Els espais de joc han d’animar als infants a interactuar. Els infants realitzen jocs més creatius, cooperen i aconsegueixen resoldre problemes ells mateixos quan disposen de material manipulable. Els parcs amb estructures fixes acaben fent-se avorrits i afavoreixen la competitivitat entre companys, respecte als espais naturals a on disposen de materials solts, de més desafiaments i a on les activitats es poden diversificar[10].
Partint de les classificacions fetes per L. Wood i K. Martin i R. White[11], els elements imprescindibles en un espai exterior per infants haurien de ser:
elements naturals: com l’aigua, l’herba o la vegetació autòctona amb flors que atreguin els insectes i permetin l’observació de la natura
elements manipulables i mòbils (sorra, troncs, caixes…) que permetin desenvolupar les pròpies idees dels infants i afavoreixin la interacció i la socialització.
I el disseny hauria de:
ser atractiu;
estimular la imaginació i la creativitat;
contemplar l’existència de diferents nivells, materials i textures naturals;
permetre seure, descansar, enfilar-se, córrer, caminar i amagar-se;
donar resposta als diferents interessos de les persones que l’utilitzin creant diferents subàrees.
afavorir l’accessibilitat;
proporcionar riscos i desafiaments, evitant els perills.
Quina diferència hi ha entre ‘risc’ i ‘perill’?
Bosc de les Estunes (Banyoles)
El terme perill implica una possibilitat imminent que s’esdevingui algun mal. El risc, en canvi, fa referència a la probabilitat que una acció comporti una situació no desitjada. El risc està directament relacionat amb la presa de decisions de la mateixa persona.
Cada vegada són més els estudiosos [12] que parlen de la importància de viure situacions de risc, ja que són aquestes les que permeten a l’infant desenvolupar i millorar les habilitats motores i guanyar confiança per poder ser físicament actiu. Perquè per poder avaluar i saber gestionar el risc hi hem d’haver estat exposats. Com diuen Fiona Danks i Jo Schofield: “Life is full of risk, so the best way to prepare children for life is to ensure they know how to judge risk for themselves”.[13]
Els espais naturals estimulen i ofereixen reptes als infants que els parcs tradicionals no permeten, ja que amb l’objectiu d’evitar qualsevol perill eliminen també els riscos i amb aquests, perden un dels elements que fa més atractiu a un espai pels infants, l’autosuperació.
És l’hora del canvi
Els patis d’escola, històricament, s’han caracteritzat per ser uns espais sense desnivells, amb una pista a on practicar esports reglats com el futbol i el basquet, amb algun arbre, potser algun banc i, amb una mica de sort, un sorral per als més petits. Espais a on la despesa en manteniment i els riscos d’accidents es reduïen al màxim. I sota el lema que la seguretat dels infants és la prioritat, persuadien aquells que qüestionaven la pobresa d’aquests espais.
Pel que fa als parcs infantils, en els darrers anys, s’han convertit en entorns artificials dissenyats pels adults, procurant seduir als infants amb colors i estructures atractives a primer cop d’ull, però amb l’objectiu principal de preservar la seguretat dels infants, i com hem vist anteriorment, sense presentar reptes que atreguin els infants.
Però l’alarmant dificultat dels infants a l’hora de realitzar jocs de qualitat, d’establir relacions amb els seus iguals, de realitzar exercici físic i de tenir contacte amb la natura, fa que una part de la societat estigui convençuda que ha arribat el moment de fer canvis importants. Perquè si el que realment es vol, és crear espais a on els infants gaudeixin, interactuïn amb altres persones, es moguin i aprenguin, els parcs i patis s’han de transformar.
Naturalitzant els espais públics, s’estimularà la curiositat, la imaginació, la fascinació i l’aprenentatge per descobriment, respectant el ritme de cadascú. Els elements naturals ofereixen reptes i complexitats que es modifiquen i es transformen amb el temps, fent que l’espai no sigui monòton i avorrit pels infants, a la vegada que fa créixer el seu respecte per la natura.
És per tots els arguments exposats aquí que les administracions han de deixar d’oferir als infants espais pobres a on poder-se moure, i treballar per oferir-los uns espais de qualitat en el que el protagonisme recaigui no només en la necessitat de moviment dels infants, sinó també amb la necessitat de les persones de relacionar-se i d’interactuar, també, amb la natura.
Jardins públics, zona residencial, Mòdena
[1] Wood L. i Martin, K. (2010) What makes a good play area for children? Centre for the Built Environment and Health, The University of Western Australia.
[2] Blinkert, B. (2004) Quality of the city for children: chaos and order. Children, Youth and Environments, 14(2): 99-112.
[4] Bird, W. (2007) Natural Thinking. Royal Society for the Protection of Birds.
Lester, S. i Russell, W. (2008) Play for a Change. Play, policy and practice: A review of contemporary perspectives. Summary report. University of Gloucestershire.
Louv, R. (2005) Last Child in the Woods. Algonquin Press, Chapel Hill.
McCurdy, L. i altres (2010) Using nature and outdoor activity to improve children’s health. Current Problems In Pediatric And Adolescent Health Care, 40(5), 102-117.
Pretty, J. i altres (2009) Nature, Childhood, Health and Life Pathways. Interdisciplinary Centre for Environment and Society Occasional Paper 2009-02. University of Essex, UK.
Wood L. i Martin, K. (2010) What makes a good play area for children? Centre for the Built Environment and Health. The University of Western Australia.
[5] Gleave, J. (2008) Risk and play: a literature review. London: Play England.
[6] Dyment, J.E. i Bell, A.C. (2008) Grounds for movement: green school grounds as sites for promoting physical activity, Health Education Research, Volume 23, Issue 6, 1 December 2008, 952–962.
[7] De Vries, S. i altres (2003) Natural environments – healthy environments? An exploratory analysis of the relationship between greenspace and health. Environment and Planning A 35, 1717-1731.
[8] Grahn, P. i Stigsdotter, U.A. (2003) Landscape planning and stress. Urban Forestry & Urban Greening 2: 1-18
[9] Ellaway, A.; Macintyre, S. i Bonnefoy, X. (2005). Graffiti, greenery, and obesity in adults: Secondary analysis of European cross sectional survey. BMJ.
[10] Barbour, A. (1999) The impact of playground design on the play behaviors of children with differing levels of physical competence. Early Childhood Research Quarterly Volume 14, Issue 1, Pages 75-98.
Fjortoft, I. (2004). Landscape as playscape: The effects of natural environments on children’s play and motor development. Children, Youth and Environments, 14(2): 21-44.
Gummer, A. (2010) The role of modern playgrounds in child development, Ip-Dip, 15 4-26.
Walsh, P. (1993). Fixed equipment: A time for change. Australian Journal of Early Childhood, 18: 23-29.
[11] White, R. (2004). Young children’s relationship with nature: It’s importance to children’s development and the earth’s future. Taproot, 16(2), 1–9. Hutchinson Leisure & Learning Group.
Wood L. i Martin, K. (2010) What makes a good play area for children? Centre for the Built Environment and Health, The University of Western Australia.
[12] Freire, H. (2013) Educar en verde. Ideas para acercar a ninos y niñas a la naturaleza. Barcelona: Graó.
Jones, D. (2007) Cotton Wool Kids: Releasing the Potential for Children to take Risks and Innovate. Coventry: HTI.
Little, H. i Wyver, S. (2008) Outdoor play – does avoiding the risks reduce the benefits? Australian Journal of Early Childhood, 33(2), 33-40.
[13] Danks, F. i Schofield, J. (2006) Nature’s Playground. Frances Lincoln, London.
Segona presentació pública del curt Patis vius, patis coeducatius. Un documental basat en la tesi doctoral de Sandra Molines on persones de diferents centres educatius ens expliquen la seua experiència, tant en l’observació dels patis com en els processos de construcció de noves infraestructures que promouen la coeducació. A la presentació podrem gaudir d’una taula redona amb alguns/es dels participants, que ens explicaran el procés de canvi en els seus patis cap a la coeducació. Vos esperem! 🙂
En el proyecto Patios coeducativos han formado 206 profesores, 2.410 alumnos de primaria, así como 203 familiares.
Con esta experiencia se pretende hacer realidad el objetivo de reducir y eliminar el impacto del sexismo e introducir la perspectiva de género dentro del ámbito educativo.
Los colegios castellonenses Sanchis Yago, Ripollés, Carlos Salvador, Benadressa, Lluís Revest, Obispo Climent, Blasco Ibáñez, Sebastián Elcano y Ramiro Izquierdo han finalizado el programa de Patios coeducativos que impulsa la Concejalía de Igualdad, dirigida por Ali Jamba, y que cuenta con la intervención en los centros de la experta en igualdad Sandra Molines.
Todas estas escuelas han trabajado su proyecto coeducativo de centro, que es el documento en el que se explicitan, con criterios objetivos y medibles, las actuaciones de revisión y de intervención a nivel educativo conducentes a proponer un sistema que corrija las desigualdades provocadas por el género de las personas.
Las escuelas y el profesorado dinamizan este proyecto en las aulas siempre de forma asamblearia, contando con la opinión de los niños y niñas, y empiezan a introducir los cambios que creen oportunos convirtiendo el patio en la excusa para introducir la coeducación en la escuela . Además, también se incide en la sensibilización a las familias sobre la importancia de incorporar la perspectiva de género en la vida cotidiana.
En concreto se realizan cinco sesiones:
1ª, reunión de trabajo con la dirección del centro;
2ª, jornada de formación en sensibilización;
3ª, volcado de datos del diagnóstico y propuestas en el patio;
4ª, dirigida al desarrollo y redacción de un Plan coeducativo de Centro;
5ª, taller dirigido a las familias.
Con este proyecto se han formado profesorado (206), alumnado (2.410) de primaria han experimentado esta intervención en sus patios y han recibido formación coeducativa por parte de su profesorado, y hasta 203 familiares han asistido con el fin de implicarse con el centro y conocer el proyecto coeducativo.
Patios coeducativos persigue dotar al claustro de los conocimientos necesarios en materia de educación para favorecer la eliminación de los roles y estereotipos de género con el objetivo de potenciar el desarrollo personal e integrado del alumnado. Además, busca incorporar medidas en los tiempos del patio escolar para que el uso del espacio y la tipología de juegos del alumnado pueda ser más equitativa y justa.
Sandra Molines dóna classes de Magisteri a Florida Universitària i, junt amb la regidoria d’Igualtat de l’Ajuntament de Castelló, porta a terme un projecte coeducatiu en diverses escoles.
Experta en coeducació i igualtat d’oportunitats. Doctora en Psicologia amb un anàlisi dels patis escolars, Sandra Molines (Carcaixent, 1975) dóna classes de Magisteri a Florida Universitària. Junt amb la regidoria d’Igualtat de l’Ajuntament de Castelló, porta a terme un projecte coeducatiu en diverses escoles. Un dels objectius és erradicar el sexisme i els conflictes dels patis escolars, i introduir més activitats a banda del futbol, que ocupa el 75 % de l’espai comú.
Com es desenvolupa el projecte en les escoles de Castelló?
El curs passat férem l´experiència pilot i plans coeducatius en tres centres. Va ser molt positiu i enguany ho hem traslladat a més escoles.
De quina situació es partix?
Fem un pla coeducatiu en els centres amb un diagnòstic de què passa en el pati; així després sabem si una intervenció és exitosa o no. El pati i el menjador són els majors espais de socialització i observar què passa és molt interessant, perquè els xiquets i les xiquetes tenen diferents experiències socialitzadores. Dins de l’aula està tot molt controlat.
Què passa abans d’aplicar el pla coeducatiu?
Fem triangulació metodològica: arreplegue què creu el professorat que passa al pati quan no tenen formació; passem una enquesta a tot l’alumnat sobre amb qui i a què juguen i què els agrada; i després, la persona coordinadora d’igualtat i convivència me fa una observació sistemàtica (on juguen els xiquets i les xiquetes, si les agrupacions són mixtes, qui ocupa el camp de futbol, quines dimensions té respecte a la totalitat del pati…). Generalment, el resultat del diagnòstic mostra que hi ha un repartiment desigual del poder i de l´espai en el pati.
Quins espais ocupen els xics i quins altres les xiques?
Normalment es dóna prevalença a les pistes esportives de futbol i generem una situació en la qual els xiquets estan més empoderats i socialitzats cap a eixe esport i a qui no li agrada, queda fora d’eixe espai, on no hi ha qualsevol altra activitat. Ens podem trobar que, en un pati, un 75 % de l’espai està ocupat per pistes esportives i per un 15 o un 20 % de l´alumnat, generalment xic. La resta de xiquetes i xiquets aprenen la submissió, perquè tampoc reivindiquen res diferent.
Prima la llei del més fort?
Sí, la llei del més fort i del que privilegia l’escola, que és un esport. Qui el practique bé té el privilegi i el control. Si un col·le donara la preferència a una pista de ball, probablement les xiquetes controlarien més.
Es pot dir que el pati és un reflex d’allò que passa en la societat?
Sí, el pati i l’escola són un reflex i es privilegia una activitat respecte altres, perquè hi ha poques opcions. En els plans coeducatius oferim noves accions de jocs i en tots els col·les funciona: la foto del pati canvia. Quan eduques en el pati -perquè educar és això, intervenir si creus que està repartit de manera injusta-, has d’instaurar mesures, si no no estem educant.
És un espai educatiu oblidat?
Està concebut com a joc lliure i sembla que la llibertat està descarregada dels aprenentatges, però en el pati es practica a diari el control, el poder, la submissió… i amb una marca de gènere important. Els xiquets i les xiquetes no tenen la mateixa socialització i si reforces unes activitats respecte altres, també reforces un dels sexes.
A banda del futbol, què més hauria de canviar a les escoles?
La recerca ens diu que el material curricular és androcèntric, hi ha poques referències femenines exitoses i sembla que els avanços i la història els han dut el sexe masculí, quan no és cert. Si el professorat no ho corregix, les xiquetes aprenen que són el sexe de segona categoria. També parlem amb un llenguatge masculinitzat i les xiques han de suposar-se dins. A més, el sistema escolar està molt carregat d’heteronormativitat quan es parla de famílies, de relacions afectivosexuals i amoroses i d’expressió del gènere. En general, el professorat no té formació en coeducació i així és molt difícil detectar el sexisme. Falten ferramentes i coneixements, però hi ha suficient sensibilitat i quan mostres la realitat, immediatament es sumen.
Quins canvis hi ha en el pati quan s’aplica el pla coeducatiu?
Sempre són positius. Disminuix la segregació, perquè no predominen les competicions esportives, i quan privilegies el joc tranquil i més reposat (espai d’Art, jocs de taula…) tots els companys i companyes es relacionen i compartixen diferents interessos, pel que l’alumnat està més feliç. També es reduix la conflictivitat, que la majoria de vegades és pel futbol.
Com es pot influir en el pati, que és el temps lliure de l’alumnat i on es suposa que el professorat no mana?
No es tracta de donar ordres. L’alumnat sol estar content quan té alternatives, perquè molts no s’identifiquen en els jocs privilegiats. I en el cas que s’obligara, educar significa posar normes, fer una intervenció ètica i crítica a la socialització. Quan no fem una intervenció, no estem educant.
Funciona llevar la pilota als alumnes i prohibir el futbol?
Quan es fa una intervenció, cal explicar-la, no vivim bé les imposicions. El pla coeducatiu és tant de sentit comú, que la gent se suma.
Quines activitats han comprovat que funcionen i haurien d’adoptar totes les escoles?
El bibliopati està funcionant en tots els col·les i també els jocs tradicionals i de taula. Quan dones alternatives al pati, l’alumnat ls’utilitza i també responen els que solen quedar-se fora dels grups, perquè hi ha més diversitat. Alguns centres limiten el futbol només a uns dies de la setmana.
També hi ha una divisió del pati entre l’alumnat més menut i el més major de l’escola?
El pati s’ha d’ordenar perquè els privilegis dels majors no afecten l´experiència de joc dels menuts. Dividim l’espai per sectors, per exemple per cicles, i si hi ha zones molt desitjades, s’establix un ordre.
Un pati diferent pot influir en el funcionament de les classes?
Sí, està totalment relacionat amb la convivència i amb les relacions que es generen. De fet, els informes diuen que l’espai de major homofòbia és el pati, per exemple.
Els patis han canviat amb el pas del temps?
Un en què no hi ha intervenció és el mateix pati de fa 30 anys i passaran, probablement, les mateixes coses: dominis, submissions i injustícies.
AMPA Pare Jofré, El Puig. Valencia 